La línia roja

28.01.2016

En el vodevil polític espanyol de les darreres setmanes hi ha una expressió recurrent entre tiris i troians: “la línia roja”. En aquests dies de portes que s’obren, portes que es tanquen i portes giratòries, ningú no és ningú si no té una bona línia roja que esgrimir davant de propis i estranys –i més aviat davant dels propis que dels estranys. Com que el llenguatge és un organisme – en el sentit etimològic del terme- que està viu, que és capaç de sobreposar-se i sobreviure als abusos, els mals usos i les repeticions, pot resultar interessant tafanejar sobre l’origen de l’expressió.

Estació de Crimea, 1856, a Balaklava, Simpson  | Albion Prints

Estació de Crimea, 1856, a Balaklava, Simpson | Albion Prints

Com en tantes ocasions, es tracta d’una phrase que ha tingut un llarg recorregut en la tradició anglosaxona, des d’on ha migrat a altres àmbits lingüístics com el nostre. Roff Smith, de National Geographic, considera que els orígens de red line es remuntarien a l’any 168 aC, en ocasió d’una disputa entre el seleúcida Antíoc IV, que volia atacar Alexandria, i el cònsol romà Gaius Popilius Laenas, que volia impedir-ho. A tal efecte, va traçar amb un bastó una línea a l’arena, el límit que el sirià no podía travessar si no volia comprovar la contundència de les legions romanes. La tradició explica que així es va salvar Alexandria, i la ratlla va pasar a simbolitzar la frontera que ens separa de l’oprobi i el càstig. Ens trobem, però, amb un problema que l’autor deixa obert, perquè l’anècdota seria una genelogia de les línies, però no de les línies roges, ja que és prou sabut que l’arena té un to més marronós que rogenc -a no ser que ens referim a la del circ romà o la de la plaça de braus.

Ben Zimmer, eminent lingüista novaiorquès, relacionava a la seva secció del Wall Street Journal la imatge de la línea roja amb uns versos de Kipling, inspirats en un epidodi de la guerra de Crimea. Tommy, un dels seus poemes més coneguts, parla de l’heroïsme d’un regiment escocès uniformat amb casaques roges, el 93è d’infanteria dels Highlands, que a la batalla de Balaklava (1854) va rebutjar la càrrega de la cavalleria russa amb els homes aliniats en una precària formació de dos de fons –en lloc dels quatre habituals-. Així es generaria l’expressió the thin red line, que passaria a simbolitzar el coratge del jove soldat que, si a la vida civil sembla tenir una existència anodina, és la base de la grandesa victoriana. Cap a la meitat del poema, a la tercera estrofa, ens trobem amb la musicalitat marcial dels versos, que semblen imitar el monòton redoblar dels tambors ; “But it’s << Thin red line of ‘eroes>> when the drums begin to roll/ The drums begin to roll, my boys, the drums begin to roll, / O it’s <<Thin red line of ‘eroes>> when the drums begin to roll”.

Si amb la genealogia de Roff Smith només teníem línies incolores, amb la de Zimmer les tenim roges que, a més a més, són primes, de manera que, de fet, no hem pogut explicar encara d’on ve això de la línia estrictament roja. Hi ha una tercera explicació que conjumina un oligopoli, un milionari armeni i un llapis roig. Ens situem a Ostende l’estiu de 1928, quan encara segueix el repartiment de les restes de l’Imperi Otomà, derrotat a la Gran Guerra juntament amb els seus aliats, els Imperis Centrals, que també estan en liquidació. Com un estol de corbs, al voltant d’un gran mapa hi ha congregats els representants de les principals companyies petrolieres angleses, franceses i americanes, perquè s’ha descobert un immens jaciment de petroli a l’antiga província turca de l’Irak, i cal decidir com s’ha d’exlotar, quines inversions s’han de fer i com s’han de repartir els beneficis. No cal dir que assistim a una de les reunions que havien de provocar la gran rancúnia del món àrab contra Occident, un malestar que persisteix a principis del segle XXI i que recorre Europa com un fantasma que ja s’ha aparegut a Madrid, a Londres i a París.

Però érem a Flandes. Les fronteres s’han mogut tants cops a les cancelleries europees que a la reunió de magnats ningú recorda com era el mapa del 1914. Ningú, excepte un ciutadà britànic d’origen armeni que, per tant, havia tingut la nacionalitat turca abans d’adoptar l’actual. És Calouste Gulbenkian, milionari, culte, refinat, contrabandista, diplomàtic, filantrop, col·leccionista d’art, amic –molt amic- de la gran Sarah Bernard i del poeta Saint-John Perse. Treu un llapis roig de la butxaca i, sobre el mapa, traça les línies roges esborrades pel temps. Així neix la Red Line Agreement, la major companyia petroliera del seu temps, que en el seu nom recorda la curiosa anècdota i que havia de generar la locució que considerem.

Es tracta d’una explicació que, francament, tampoc sembla gaire satisfactòria, tot i que gaudeix d’un ampli consens. Per tant, ens caldrà fer un esforç final per tornar als versos de Kípling. The thin red line és el títol de la novel·la que el 1962 publica James Jones, un reflex de les seves experiències al front del Pacífic, especialmente a Guadalcanal, on situa l’acció. El llibre passarà a la gran pantalla en dues ocasions, el 1963 i el 1998. (De fet, una altra novel·la seva, From here to eternity, ja s’havia convertit en una pel·lícula immensa, el 1953. Però això són figues d’un altre paner).

Em sembla que la resposta és Terrence Malick. Les bellíssimes imatges dels primers quaranta minuts d’una pel·lícula bèl·lica sense violència, només la bellesa de la selva exuberant, la terra i l’aigua, en una afirmació del caràcter radicalment visual del cinema. Witt (Jim Caviezel), el desertor, s’abandona a la ucronia i la utopia de la natura verge, entre els indígenes que en són part. Mentrestant, al camp de batalla es multipliquen les línies roges que constantment són travessades pels homes en guerra entre si i contra el món, del bé al mal, de la bellesa a la lletjor, de la serenitat a l’horror, de la vida a la mort. El retorn del soldat entre els seus companys i el seu sacrifici final són una al·lusió al món poètic i moral de Kipling, tot i que el film s’endinsa més enllà, en una dimensió existencial i metafísica que anuncia The tree of life (2011).

És a partir de l’èxit de La delgada línea roja que pren sentit entre nosaltres la metàfora dels nostres límits, del punt de no retorn. Quant a les línies roges que s’establiran a la política espanyola, amb la seva incapacitat per al pacte, són elementals: tot allò que afavoreixi, ni que sigui remotament, Catalunya serà denunciat, prohibit i perseguit, perquè una colònia no pot esperar res de bo de la metròpoli.