La linealitat que copsa el món

19.07.2016

William Forsythe va sentenciar una vegada: “el llenguatge clàssic no està mort, és la forma d’utilitzar-lo el que el fa antiquat”. Tot i que les seves exploracions del cos en moviment l’han fet viatjar en diverses direccions i formes d’expressar la dansa, el coreògraf mai ha deixat de creure en el llenguatge clàssic, com ha demostrat en la seva darrera creació per l’Opéra Ballet de París: un ballet amb música electrònica de James Blake i el moviment més clàssic i energètic pels impecables ballarins de la companyia parisenca.

Jeffrey van Sciver a 'Writing ground'. Fotografia de Margo Moritz

Jeffrey van Sciver a ‘Writing ground’. Fotografia de Margo Moritz

Imaginem-nos un ballet de la Rússia imperial i eliminem-ne els tutús, la música clàssica i els gestos romàntics i sobreactuats deixant únicament una tècnica polida. Ara, a partir d’aquesta tècnica despullada afegim-ne diferents combinacions i deixem una mica de llibertat al cos. Aquest tipus d’estil se l’anomena neo-clàssic (tot i que en el fons, no deixa de ser gairebé el mateix) i el seu patriarca, ni més ni menys, George Balanchine.

El coreògraf americà Alonzo King és hereu d’aquest estil, que combina amb unes enèrgiques aportacions personals. El darrer cap de setmana vam poder veure al Grec la seva companyia resident a San Francisco, Alonzo King Lines Ballet. El nom de la companyia té el seu origen en el fet que tot el que veiem està format per línies, rectes o corbes, que creen totes les formes que percebem.

Primer es va poder veure Writting Ground, una peça creada a partir dels poemes de l’autor irlandès Colum McCann amb músiques sagrades de les tradicions jueva, cristiana, musulmana, budista i tibetana, i dominada per una certa arbitrarietat en la relació música-moviment, però suggerent en alguns moments, especialment en la composició jueva ballada pels nois.

Madeline Devries i Robb Beresford, de la cia Alonzo King. Fotografia de RJ Muna

Madeline Devries i Robb Beresford, de la cia Alonzo King. Fotografia de RJ Muna

En un segon moment van presentar Biophony, on juntament amb l’artista Bernie Krause i les composicions de sons d’animals de Richard Blackford, Alonzo King posava en escena el món animal (terrestre, volador, aquàtic, etc.) mitjançant el moviment corporal dels seus intèrprets. Més interessant que l’anterior, especialment per l’execució dels ballarins.

Sembla que el coreògraf va voler donar a l’espectador un vessant més espiritual per la primera part, i una més salvatge per la segona: dues contradiccions que connecten molt bé a l’hora de fer un espectacle. Per una altra banda, Alonzo King disposa de molt bons ballarins que fan gaudir a l’espectador pels seus impressionants cossos i la neta execució de moviments. Però especialment, crec que les seves coreografies són més encertades pels ballarins que per les ballarines, especialment si aquestes utilitzen sabatilles de punta.

'Biophony'. Fotografia de Queen B. Wharton

‘Biophony’. Fotografia de Queen B. Wharton

Personalment crec que la coreografia, com succeeix amb tot, és un art extremadament complicat, però ser coreògraf de neo-clàssic actualment potser encara més, és molt fàcil caure en la repetició i no aconseguir l’originalitat desitjada, és a dir, pot arribar a ser molt avorrit. Penso que Alonzo King té un treball propi i interessant, i que sovint, se salva de caure en aquest pou d’avorriment en què d’altres s’ofeguen.