La Lavínia d’Espriu

10.05.2013

La plataforma ‘Llibres per llegir‘ va organitzar una ruta literària per recórrer els indrets on va viure el poeta Salvador Espriu de la mà de Maria Nunes, catedràtica de literatura catalana. La propera ruta literària sobre el poeta del mite de Sinera tindrà lloc el dia 5 de juliol i també es farà un recorregut literari el dia 10 de juliol a Arenys de Mar, durant la commemoració del centenari del seu naixement.

Salvador Espriu | Arxiu de la Biblioteca Arenys de Mar.

Salvador Espriu era un personatge culte i reservat que va passar bona part del seu periple vital a Barcelona. Poeta, dramaturg i narrador, va començar escrivint prosa de manera precoç. No va ser fins que va morir el seu íntim amic Rosselló-Pòrcel que comença a escriure poesia. Creador dels topònims literaris de Sinera (Arenys de Mar), Alfaranja (Catalunya), Konilòsia (Espanya), Sepharad (península ibérica) i Lavínia, on va viure (Barcelona), va imprimir en la seva obra un caràcter crític i amb ressons clàssics.

Iniciem el recorregut davant la Universitat de Barcelona, un motiu de pes en la biografia del poeta. “En aquella època el Dr. Bosch Gimpera n’era el degà, Pompeu Fabra era catedràtic de Filologia i Carles Riba també exercia de professor a les aules”, explica Maria Nunes.  “Espriu va ser un estudiant extraordinari i brillant. Va cursar estudis de Dret i Història a la Universitat de Barcelona i la guerra civil li va impedir d’acabar Llengües Clàssiques. Pertanyia a la generació de Joan Sales, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli, Carles Riba o Rosa Leveroni”.

Caricatura de Salvador Espriu. Arxiu- Biblioteca Municipal Pere Blasi.

La guerra civil espanyola va marcar aquesta generació d’escriptors. “Per a Espriu, la guerra va significar la renúncia i el trencament dels somnis als que aspirava. Inevitablement la seva obra reflectirà aquesta ruptura amb el món feliç del passat, la infantesa, i la presa de contacte amb un present decebedor” detalla Nunes.  El 1980, cinc anys abans de la seva mort, Espriu és nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona. A la Universitat Espriu coneixerà el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb qui mantindrà una amistat complicada que es va anar deteriorant amb el pas del temps. L’admiració que Espriu sentia per la poesia de Rosselló-Pòrcel va fer que no volgués entrar en competició amb ell. Espriu es considerava narrador i deia que el seu amic era el poeta”.

Maria Nunes cita Agustí Pons –biògraf d’Espriu- per dir que la Guerra Civil espanyola representa un impacte molt fort per a l’escriptor. “És l’inici dels somnis trencats, dels paradisos perduts, amb les ressonàncies biblíques de l’expulsió del Paradís”.

El 15 de juny de 1933 Espriu fa un creuer pel Mediterrani i s’impregna de les influències de les cultures antigues. El món sefardita que apareix a La pell de brau sorgeix en aquell creuer, segons explica Agustí Pons al llibre Espriu, transparent.

La guerra civil

“El 16, 17 i 18 de març del 1938 Barcelona és bombardejada cada sis hores. És la primera ciutat d’Europa que pateix aquests bombardejos tan intensos contra la població civil”.

Som davant del Teatre Colisseum, just al costat del monument que recorda els bombardejos de la guerra civil. « Una d’aquelles bombes va impactar contra un camió de trilita que passava per la Gran Via i l’explosió va causar un miler de morts”. Espriu amagava els textos que escrivia en els llocs més segurs del carrer Diputació, on vivia. I el 26 de gener del 1939, les tropes de Yagüe entren a Barcelona. En aquell context Salvador Espriu escriu Antígona, una reinterpretació de la tragèdia de Sòfocles, on parla de la guerra. Tres anys abans havia publicat Letízia i altres proses, un relat simbòlic de l’assimilació d’una pèrdua. “Espriu i els seus somnis havien mort a l’inici de la guerra civil espanyola. Els seus desitjos i aspiracions, també. A causa de la mort del pare, Espriu es posa a treballar en una feina que no li agrada”.

“Els meus ulls ja no saben / sinó contemplar dies / i sols perduts. Com sento / rodar velles tartanes / pels rials de Sinera! / Al meu record arriben / olors de mar vetllada / per clars estius. Perdura / en els meus dits la rosa / que vaig collir. I als llavis, / oratge, foc, paraules / esdevingudes cendra”.

(Cementiri de Sinera, Salvador Espriu).

Lavínia: amor i odi

“Treballava vuit hores a la notaria del seu pare. La notaria l’havia comprat un company de feina del seu pare i per a Espriu era una humiliació treballar de passant de notari a l’antiga empresa del pare. El seu superior no sabia ni el seu nom de pila”, explica Nunes enmig d’un Passeig de Gràcia sorollós i assolellat.

Maria Nunes, durant la ruta literària dedicada a Salvador Espriu | Foto: Sonya Torres.

“Va treballar al número 32 del Passeig de Gràcia amb Diputació a la Notaria Gual. Espriu hi va entrar a treballar en qualitat de passant. “Tenia un odi cordial amb el Sr. Gual. El descrivia com un maleducat”. El seu segon lloc de treball va ser el despatx d’Assistència Sanitària Col·legial –al carrer Provença, amb Passeig de Gràcia- on exercia el seu germà: el Dr. Espriu. “Mentre Salvador Espriu feia hores a la notaria, el seu germà es va llicenciar en Medicina. I quan el germà va posar en marxa el negoci, Espriu hi va entrar a treballar com a assessor. “Tenia molt de temps lliure i llavors va poder-se dedicar a l’escriptura”.

“Ja l’únic temple destruït, / esdeveníem rar exili, / de mil·lenaris i hem seguit, / sempre fidels, fins a l’oblit, / al nom secret que mai no és dit / ni se’ns permet tampoc d’escriure, / camins de sang, privats d’auxili, / pel gran pecat de sobreviure”.

(Setmana Santa, Salvador Espriu).

L’exili interior del poeta, el fracàs de les il·lusions no acomplides, la mort, la malaltia, el sentiment crític envers el país i la ciutat es deixen sentir en la seva obra.

“Espriu experimenta una relació d’amor-odi amb la ciutat on viu, Barcelona” incideix Nunes.

S’ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes. Afermada amb renecs i blasfèmies i una gesticulació xarona i brutal amb reminiscències d’homínid. Se m’ha convertit en un patuès o en un valopuk sense intimitat ni finor, sense matisos, empedreïts de paraules sibil·lines, Fredes, pedants, insuportables. Ningú no la llegeix…” dins d’Ariadna al laberint grotesc (1935), “El país moribund”.

Al carrer Roger de Llúria és on vivia la família Espriu, damunt de l’antic restaurant “El Canari de la Garriga”. Aquesta va ser la segona residència de la família del poeta. Però la família encara es va traslladar alguns cops més, dins de Barcelona. Al carrer Diputació, davant de l’actual consulat de Bèlgica, encara s’alça l’edifici que els va servir de tercera residència. “Els pares d’Espriu no eren barcelonins, provenien d’Arenys de Mar, lloc on estiuejaven. El pare de Salvador Espriu, que era notari, va guanyar unes oposicions a Santa Coloma de Farners i això va fer que tota la família s’hi traslladés. Allà és on va néixer el poeta de Sinera”. La família d’Espriu també va viure a prop de la Casa Fuster, a tocar dels jardinets de Gràcia.

Un dels edificis on va viure Salvador Espriu | Foto: Sonya Torres.

 

El mite de Sinera

El pare d’Espriu va heretar del seu oncle, el bisbe Català, la casa d’estiueig d’Arenys de Mar. “En aquella casa hi havia un jardí. El poeta juga a l’eixida. El jardí de la casa és literàriament “El jardí dels cinc arbres ”, explica Maria Nunes. La infantesa és l’època feliç del poeta, però aviat es veu tacada de tragèdia.

L’any 1920, el món feliç de Salvador Espriu –que només tenia set anys- trontolla. Apareix la malaltia que es reflectirà més endavant –en forma de patiment, versos foscos i tints tràgics en els seus versos. “Salvador Espriu emmalalteix i es troba entre la vida i la mort quan encara és un nen.  Un xarampió fa que acumuli pus a la cavitat pleural dels pulmons i l’han d’intervenir amb cirurgia. Més tard, els metges li recomanen una estada a Viladrau per acabar-se de recuperar. A més de conviure amb la malaltia, la germana petita d’Espriu mor als 7 anys. I dos anys més tard, als 14, ho fa el seu germà Francesc”. Aquest contacte amb la mort d’una manera tan prematura,  fa que l’ombra de tanathos s’apoderi de la seva obra, sent un tema recurrent. Arenys, reconvertida en el topònim literari de Sinera, és un altre dels temes que abunden en la seva poesia: un lloc on emmirallar-se, recordar els que ja no hi són i evocar els paradisos perduts, fent memòria i reconstruint-los a través de paraules aspres i llums crepusculars.

L’obra espriuana

“És un escriptor molt precoç que publica la primera obra als 16 anys, Israel, on entrellaça reflexions i referències bíbliques”. El febrer del 1931 publica el El doctor Rip “un monòleg interior d’un metge malalt de càncer que s’autodiagnostica la malaltia i que mostra la maduresa de l’escriptor, tot i ser algú tan jove” diu Nunes. “El 1932 publica la novel·la curta Laia. Salvador Espriu no encaixava gaire en la novel·la tradicional. Era molt novedós i s’apartava dels corrents noucentistes”.  Quan publica Aspectes, l’any 1934, rep molt mala crítica. “En aquella època es castiga molt els escriptors precursors de temes i tractaments nous”, explica Nunes.

“Salom era un alter ego de Salvador Espriu i el topònim ‘Lavínia’ apareix per primer cop a Ariadna al laberint grotesc, obra que barreja el lirisme  amb una sàtira implacable del comportament humà. Espriu fa una crítica del món on viu, de la classe social a la qual pertany i també fa una crítica cap a ell mateix”.

La intel·ligènci és una ínfima cerilla, sovint remollida o gastada, si no la utilitzes d’escambell o de setial de la bondat. […] Entretant, i fins a una altra ocasió, jo deso el putxinel·li del meu amic Salom, jo deso amb reverència els meus titelles, en l’embuatada calma de la capsa-taüt”.

(Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja, fragment).

La ruta literària va itinerar pels llocs emblemàtics de la Barcelona on Espriu va residir | Foto: Sonya Torres.

El fet que fos una persona metòdica i escrupulosa també s’entreveu en els seus textos de prosa i la seva poesia, uns textos pensats i treballats, construïts amb precisió, relleus i ecos clàssics. “De la seva obra destaca la mitificació dels personatges de la infantesa i la presentació d’aquests personatges com si fossin ninots, amb trets caricaturescs i esperpèntics”.

La melodia melangiosa d’Espriu defineix el caràcter d’algú que va voler copsar el pes de la tristesa i l’ombra de la mort en els seus versos i textos en prosa, sense defugir les descripcions corrosives -a través d’un llenguatge molt ric.

Més tard soparia i es colgaria al llit, per llevar-se dejorn demà. I ja al purgatori del dilluns, home de talents inútils per a feines inútils, resignat de fora i revoltat de dins, apamaria vetes i cabdellaria fils, dòcil i maldestre, tenaç, mansuetó, ressentit i obtús, a l’acreditada botiga del senyor Genisans, que Déu ens la conservi i ens l’augmenti, amén”.

(“Sota la fredor parada d’aquests ulls” [fragment], Lavínia, novembre de 1959, dins de ‘Els set pecats capitals vistos per 21 contistes’ (1960), publicat també dins ‘Les ombres’ l’any 1985)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Excel.lentíssim resum Laura. Que interessant aquesta ruta per Lavínia. M’has fet quedar amb ganes de més Espriu.

  2. És un do dels deus i un luxe que una catedràtica en filologia catalana com Maria Nunes que estigui disposada a informar i guiar aquestes rutes -la del Born, també- que ens situen en la veritat del nostre poble. Impagable.