La Kibbutz Dance Company aterra al Grec

12.07.2016

La Kibbutz Dance Company és una coneguda companyia israelita fundada per Yehudit Arnon al 1973, i dirigida des de 1996 pel ballarí i coreògraf israelià Rami Be’er. Des que Be’er va convertir-se en director artístic el coreògraf ha creat més de cinquanta peces que s’han convertit en el prolífic repertori d’una companyia d’autor amb personalitat i caràcter, dos adjectius imprescindibles per a la seva llarga supervivència.

'If at all' de la Kibbutz Dance Company. Fotografia d'Uri Nevo

‘If at all’ de la Kibbutz Dance Company. Fotografia d’Uri Nevo

Israel és, des de fa anys, un dels focus més rellevants de dansa contemporània, igual que els seus coreògrafs, que han impulsat un nou estil, una forma especial de ballar i d’entendre el cos i la societat. Penso especialment en Ohad Naharin i la seva companyia Batsheva Dance Company.

If At All s’iniciava amb un solo en silenci (de fet, acompanyat pels sons d’unes gavines que sobrevolaven Montjuïc), a partir del qual la peça anava agafant ritme: trios, duos, coreografies grupals se succeïen a un bon ritme mostrant la qualitat tècnica dels ballarins. La peça tracta de la circularitat que caracteritza la celebració de la vida en comú, des dels cercles més íntims fins als més amplis. Aquesta circularitat marcava la peça més enllà de la temàtica, invadint les interpretacions dels ballarins i l’estructura del moviment que executaven. El mateix director, però, no li dóna a la peça un significat predeterminat, sinó que convida als espectadors a construir l’espectacle des de la seva pròpia perspectiva. Tot i que entendre la intenció de la composició sense haver llegit el programa prèviament resultava difícil: poso en dubte que algú pogués intuir-ne el significat per la mateixa suggestió del moviment i la dramatúrgia de la creació.

Una ballarina de la Kibbutz Contemporary Dance Company. Fotografia d'Uri Nevo

Una ballarina de la Kibbutz Contemporary Dance Company. Fotografia d’Uri Nevo

Coreogràficament, If At All demostrava la potencialitat de la dansa israelita: terrenal, forta, exigent amb els cossos dels seus intèrprets i sempre intensa. De fet, la intensitat sempre hi estava present, però personalment crec que hi mancava una certa emotivitat. No obstant això la peça es gaudia, i no sempre es té l’oportunitat de veure bones companyies de contemporani a Barcelona (companyies de qualitat en general, millor dit).

L’escenografia de la peça es basava clarament en les diferents possibilitats d’il·luminació i la música donava testimoni d’un eclecticisme musical característic dels coreògrafs israelians: música electrònica assonant, música heavy, melodies clàssiques amb cellos etc. El que donava peu a coreografies que passaven de ser líriques a més tallants. Per una altra banda, el vestuari anava canviant amb la mateixa rapidesa amb què els ballarins sortien i entraven d’escena. Faldilles llargues amb el tors nu pels ballarins i vestits de tall grec per les ballarines, més endavant amb vestimenta ajustada en colors crus i per finalitzar faldilles plisades per tots els ballarins.