‘Juerga’ catalana?

24.10.2018

La tremenda gresca que Albert Pla narra a Juerga catalana (prendre “vuit o nou o deu” cubates a la Pobla de Segur, comprar loteria a Sort, “fer uns whiskys” a Puig-Reig…) la podem concebre amb el català com a llengua central del relat. No suposa un gran esforç d’imaginació. Però, ep: la cançó està salpebrada de titis, garitos, pitufos, mucha droga i altres barbarismes; o directament paraules exportades del castellà. En el món de la nit la llengua catalana té poca fortuna. No és un lapse que li sigui favorable. I la cosa com més va, pitjor (el turisme hi té gran part de culpa). Ho sap bé Xavier Franquesa, propietari de dos locals de lleure nocturn a Barcelona i un dels convidats al debat sobre les possibilitats (o no) de fer barrila en un ambient plenament catalanòfon. El debat, organitzat per Plataforma per la Llengua, també va comptar amb Jaume Piquer, promotor d’espais de lleure, i Pau Vidal, filòleg en el paper de conductor.

Pista de ball de Razzmatazz. |

La discussió va orientar-se a dilucidar què falla per haver de sentir-nos estrangers en la nostra nit. Piquer apunta una primera qüestió: el lleure en llengua catalana és “més diürn que nocturn”. El redueix a l’excursionisme i els esplais. “A partir d’una certa hora de la nit et veus obligat a canviar de llengua”. El català queda arraconat. Dominen el terreny el castellà i l’anglès. “Cap sala de Barcelona s’expressa íntegrament en llengua catalana”, afegeix Franquesa, que diferencia entre “l’oci-negoci”, el que et fan, i l’oci que et fas tu mateix. És en “l’oci-negoci” on la llengua és pràcticament inexistent. Són les servituds del turisme. El forat negre, doncs, és el sector privat. I Barcelona, és clar, que anava acaparant el debat. Segons Franquesa, “formem part d’una melée, tothom va en la mateixa direcció”. Només en algunes “zones de resistència” es troben bars que incloguin cançons catalanes al fil musical. Acostumen a ser espais que “per personalitat” –casals, ateneus– ja no es plantegen una altra llengua de comunicació que no sigui la catalana. Locals de Gràcia, per exemple. La resta del pastís, però, tampoc és tot en castellà. Franquesa fa veure que el sarau de l’Upper Diagonal ja funciona en bona part en anglès. La nit és un parc d’atraccions lingüístic on la vagoneta més desmanegada la muntem els catalanoparlants. Només en les festes populars (sobretot als pobles i ciutats mitjanes de l’interior) encara s’hi viu una normalitat que cal protegir.

Per començar a girar la truita, Piquer aposta per “fer les coses desacomplexadament, sense por”. I ja veurem què passa, quina és la reacció del consumidor. “Ho trobo molt fàcil: a Lisboa tot es fa i es comunica en portuguès”, diu Franquesa, que parafraseja Fuster: “La política, o te la fas o te la fan”. Ens aterren dues respostes: la política (ser titllats de fanàtics) i la comercial (perdre clientela). Cal vocació i atreviment. Piquer en va servir a grans dosis durant els anys noranta, quan va fundar el Jimmy Jazz a Igualada, inspirat en les tavernes basques. Eren anys de fonda basquitis. El bar va ser un punt de referència del jovent independentista. Piquer fa notar que al Jimmy Jazz hi havia missatge, sobretot a través de la música, que usava més com a eina de transmissió lingüística que no pas ideològica. “Vaig muntar el que volia trobar. Estàvem enlluernats pel model basc”, explica. Això sí: es va canviar el kalimotxo per la garnatxa. “No buscàvem ser una franquícia. Vam copiar la idea, però adaptant-la”. El Jimmy Jazz va tirar amb força, però parlem, és clar, d’Igualada: “Girar la truita a les grans ciutats és complicadíssim. Barcelona és una ciutat desacomplexadament castellana”. Franquesa va editar el 2005 una guia gai de locals nocturns de la ciutat. Estava escrita en català, castellà i anglès. Va sorprendre la versió catalana. La nit, dèiem, no es pensa en català. Avui, diu, aquest mapa s’hauria de fer en vuit idiomes. I el més desmoralitzador: el català continuaria sobtant. Per a Franquesa cal actuar amb astúcia: “No hem de connotar el català a una ideologia independentista o d’esquerres”.

Piquer també és pioner en un altre sector: les fires. Va treballar amb l’Ajuntament de Girona per dotar de catalanitat les fires de les festes de Sant Narcís, “un ambient molt castellanitzat”. Va invertir temps i diners en la retolació, el fil musical i les falques publicitàries. Tot per crear un ambient adequat al territori. És alarmant: treballem per la integració quan ja som a casa. Per aconseguir aquest sentiment de pertinença i coherència cal, sobretot, “dedicar-hi hores, fer la feina feixuga; econòmicament els costos són baixos”. Amb una ullada ràpida hem de reconèixer Girona i no un Terol postís. També a les discoteques la familiaritat és insuficient. La llengua només apareix quan hi obliga la llei: sortida d’emergència i full de reclamacions. El ‘jabón de manos’ que sigui ‘sabó de mans’. La cura pels detalls. Em pregunto si la pista de ball, la farra desfermada, és un lloc impropi del jove catalanoparlant. Potser és que sempre dedica la nit a altres distraccions (no menys festives). Esperem que la sociolingüística en tregui l’aigua clara aviat.

La música va ocupar la part final del debat. Volem escapar de la cançoneta catarrònica, més apta per a festes majors i fang de festivals, i assegurar-nos una sonoritat catalana nocturna, però això, de moment, és utòpic. La superficialitat i vulgaritat musicals, a casa nostra, es transmeten en castellà. Nosaltres tenim ben poca cosa: reggaeton (Crimen pasional) i house (Xana Blue) ocasionals, trap (aquella inicial Bad Gyal o aquesta mateixa setmana Ferran Palau amb un remix de Guillamino), algunes mescles de qualitat (una de l’Atlantis de Joan Miquel Oliver, per exemple). Tot, però, és ultrasuau, anecdòtic i té poca difusió. Aquesta ja no és una batalla per la normalització lingüística, és una pugna contra les tendències musicals. El factor lingüístic cau. Tampoc tenim un llit sostingut de creadors de hits. Estem sotmesos al dictat global. Ara bé, si no podem aturar la globalització, almenys intentem atenuar-la. “Cada vint cançons, podem col·locar un remix de Núria Feliu”, proposa Franquesa (correm el risc del frikisme), que serveix un truc (“no hem de tenir por a enfonsar la sessió: una mala cançó fa que la gent s’acosti a la barra”) i un avís a governants: “El problema és que la cultura s’ha patrimonialitzat des de les institucions, i la gent acaba resignant-se”.

Dimecres 24 d’octubre s’acaba el cicle de debats ‘Què me’n dius?’ amb una discussió sobre la presència de la llengua en l’escena musical catalana. Participaran al debat Gemma Recoder, directora del Canet Rock, i Joan Carles Doval, director de la discogràfica Picap.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. On és la notícia? Fa vint anys ja ho deien els autors del llibre “El futur del català”. Fins ara no us n’heu adonat, q el català recula entre els joves, i q va camí de convertir-se en un ‘patois’?

    • I vostè, es posa a l’ordinador només per retreure a Mur que ho descrigui tan bé, i sense aportar cap mena de proposta positiva. Ni tan sols allò que vostè fa en sentit positiu. ?
      Au, torni cap al sofà.

  2. Gràcies per l’article, tan aclaridor d’uns espais que en aquests moments, per circumstàncies vitals, desconec més que en ocasions puntualíssimes.
    Brutal és la situació de reculada de la nostra llengua a tots els nivells.
    Dues circumstàncies, però, em semblen essencials dels darrers dos anys:
    1.-el lligam llengua-política, contaminat absolutament pel Procés. No hauria de ser així, però sembla que massa catalanoparlants tenen problemes de llibertat personal en aquest sentit.
    La llengua cal ser present en tot i per a tot. S’ha de practicar i dominar en tots els terrenys, esclar, que no en desapareguin les frases fetes, els verbs sinònims, els pronoms febles. Que sigui rica, almenys com qualsevol altra. Almenys, singularment, com la castellana. Ho és, però coneixem millor la castellana, amb tant domini de tot.
    2.-un fenomen sociològic nou: la generació/ns dels escolaritzats fora ja del franquisme, una porrada de gent, coneixedors i amants de la bona música/cançó que es fa al país, educadors en català, normal, dels seus fills, es passen al castellà a la que hi ha una sola persona que el parla. No practiquen cap de les situacions d’empoderament que practiquem les generacions més grans (i encara no tothom). No tenen en compte que no som ni suecs, ni danesos ni grecs ni portuguesos ni estonians (tots ells tenen un estat a favor). Els reclamo aquesta mínima acció política.