La «ironia romàntica» de Francesc Garriga

28.02.2013

«Ja no cal escriure seguint els clàssics, tothom pot escriure com vol, tothom té dret a escriure». Així ens alliçonava Francesc Garriga (1932, Sabadell) al Cafè Silenus durant la presentació del seu darrer recull poètic, Tornar és lluny, guardonat durant la nit de Santa Llúcia amb el Premi Carles Riba de poesia.

Francesc Garriga.

Francesc Garriga.

El recull pretén ser una introspecció personal i íntima, però que serveixi de referent als seus lectors perquè cadascú s’hi senti implicat en la justa mesura. El poemari, doncs, s’ha d’entendre i llegir com una unitat, perquè la suma dels poemes és el que li dóna sentit.

Josep Lluch, editor de l’obra, avançava que aquesta era una obra on el pensament i l’estètica de Francesc Garriga es troben perfectament desenvolupats. Josep Lluch afegia que aquest llibre representa l’eclosió de l’obra del poeta: en poques paraules diu el que vol dir. De fet, la poesia és síntesi, els versos tenen una capacitat infinita per emmagatzemar idees, percepcions, per expressar emocions. Tot això ho aconsegueix aquest autor en aquest petit recull. L’estil de l’autor vol incidir en la realitat, però no d’una manera dramàtica, sinó amb «ironia romàntica».

L’editor descriu la poesia de Garriga com «esmolada», com «feridora». De fet, l’obra vol servir d’evocació d’un passat que no torna, d’un temps que fuig, un tempus fugit. Així comença el seu llibre:

«per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara.
el que és lluny és tornar.»

A cada mot que el lector avança, la locució llatina va prenent un cert protagonisme. Com el mateix autor confessava durant la presentació, en aquest poemari passa comptes amb ell mateix -amb la seva ruqueria, si filem més prim-, amb un passat que ja no pot canviar. Li és traumàtic recordar-se de la seva adolescència marcada per una postguerra clerical. Per ell, el «van enganyar» i com que «era molt obedient» es va tornar «burro». El punt autobiogràfic de l’obra es plasma en tot el poemari, però de manera especial en el poema titulat l’ahir de les promeses -on Garriga explicita de manera contundent l’episodi de la seva adolescència que acabava de relatar-nos-, que diu així:

«[…] han emmudit els clergues,
l’església buida i sense càntics
damunt l’altar les sobres de la nit.

m’amagaré al silenci de les llàgrimes
del nen que ja no sóc.
per viure. (Garriga, 2013: 25)»

Garriga continuava dirigint-se a la resta d’oients com un mestre als seus alumnes: «per poder arribar fins aquí», fins on és ell, i el seu ell poètic, «s’ha d’haver llegit molt». Per Garriga, doncs, és simplement una qüestió d’edat i de lectura. Escriure poesia és crear la pròpia manera d’escriure: de la mateixa manera que un fuster treballa la fusta i la llima fins modelar-la seguint el seu gust, així mateix el poeta ha de practicar i cercar el seu estil a còpia d’escriure, d’esborrar, d’esparracar.

Aprofitant l’encontre, Francesc Garriga ha volgut fer una reflexió sobre l’estat actual de la literatura i el sector editorial. Ell creu que falta apreciar les labors dels artistes més del que se les valora. Precisament, una de les maneres de fer que això sigui possible és premiant als joves talents amb un guardó, tal com ell ha estat recentment premiat. Però cal fer-ho quan s’és jove, insistia, «per donar una empenta», ja que és la manera que té el poeta de reconèixer que el seu treball és acceptat.

El llibre es clou amb una cita de Virgili, un dels seus autors clàssics preferits:

«tris adeo incertos caeca caligine soles
erramus pelago, totidem sine sidere noctes
(Virgili, Eneida (III), 198-200)»