La ira, les dones i l’esquerra

12.10.2018

La setmana en què es compleix un any de l’inici del #Metoo, l’actualitat política és especialment descoratjadora: Jair Bolsonaro, un reaccionari que ha declarat que una diputada “no mereix ser violada, per lletja”, té tots els números per convertir-se en el pròxim president de Brasil, i Brett Kavanaugh serà nominat jutge del tribunal suprem dels Estats Units –càrrec vitalici-, després que la doctora Christine Blasey Ford donés un testimoni sòlid de com l’individu va violar-la. A casa nostra, VOX, un partit contra l’avortament i la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, comença a marcar l’agenda dels seus germans electoralment més grans. El cabal de ràbia que santament està produint aquest clima arreu del món, ha posat sobre la taula dues preguntes: hi ha una ira específicament femenina i, si n’hi ha, com es fa servir políticament?

L’actriu Asia d’Argento ha estat una de les veus més conegudes del moviment #MeToo

Als Estats Units s’han publicat una munió de llibres i articles aprofitant l’efemèride, i un dels objectes d’anàlisi més repetits és aquesta “women’s anger”: entre els més debatuts, destaquen Rage Becomes Her: The Power of Women’s Anger, de la filòsofa Soraya Chemaly, o Good and Mad: The Revolutionary Power of Women’s Anger, de la periodista i autora de best sellers Rebecca Triester. L’objectiu d’aquests diagnòstics no només és constatar l’augment del malestar en els debats polítics globals, sinó assenyalar el fet que alguns col·lectius tenen dret a expressar la seva ràbia amb naturalitat i d’altres no. En paraules de Triester, “la història ens ensenya que, si un home està furiós, el millor que podem fer és seguir el fil d’aquesta ràbia legítima per descobrir la injustícia que l’ha provocat”, mentre que la ira de les dones és sempre una erupció d’irracionalitat hormonal, una rebequeria que no mereix ser escoltada i que el registre col·loquial s’ha encarregat de codificar amb el terme de genealogia inequívocament masclista, “histèria”.

El cas del jutge Kavanaugh no podria ser més paradigmàtic: quan, davant les càmeres de mig món, Blasey Ford va haver de desgranar els detalls traumàtics de la seva història, tan impossible de demostrar en un jutjat com convincent, sabia que no tenia més remei que falcar-se en la calma i a la racionalitat més absolutes perquè se la prenguessin seriosament. En canvi, des del moment que Kavanaugh va començar a declarar, vam ser testimonis d’una torrentada de fúria justiciera que va regar els micròfons d’esput. En un cas, l’emoció hauria dinamitat la credibilitat de la víctima mentre que, en l’altre, la ira actuava com un vernís legitimador. Com ha explicat a bastament Hillary Clinton, cada cop que havia d’enfrontar-se a la bilis masclista de Donald Trump, tant ella com el seu equip de campanya sabien perfectament que calia mossegar-se la llengua perquè el més mínim recurs a les passions –que les tenia- per contraatacar, hauria esfondrat la popularitat de la candidata. Ja sabem com va acabar la història.

Reivindicar l’especificitat femenina de la ira és un una arma doble tall: d’una banda, és fonamental saber veure que les dones, pel sol fet de ser-ho, no tenen el mateix accés al lucratiu mercat de la fúria que els homes i, de l’altra, que identificar la ràbia femenina amb ràbia virtuosa és l’inici d’un pendent relliscós. Què en fem de l’agror escapçadora de Soraya Saéz de Santamaría, o de la indignació de les dones del cinturó d’òxid americà, que van votar a Trump massivament perquè estaven fartes que els pijos de ciutat vinguessin a dir-los que els seus marits cafres i racistes eren, efectivament, uns cafres racistes? La paradoxa de la ira és que aquells que senten que perden el poder que tenien d’antuvi poden enfurismar-se encara més que aquells que reclamen la quota de poder que se’ls ha negat des de sempre. Com que les identitats són calidoscòpiques, el gènere és un ingredient que té un pes diferent depenent de la balança de cada individu i de cada col·lectiu.

Conscients d’aquest efecte bumerang de la ira, els líders de la resistència no violenta, com Nelson Mandela, Clara Luper o Martin Luther King, sempre han utilitzat tàcticament aquesta emoció: alhora que es cultiva la indignació per despertar consciències i fer créixer la causa, hi ha un compromís de canalitzar el sentiment per vies escrupolosament pacífiques per tal d’obtenir resultats. Aquesta gent són els autèntics progressistes, els que han aconseguit fer un món objectivament millor, mentre que els líders d’esquerres que han desfermat la ira per convertir-la en terror revolucionari, massa vegades han procedit a substituir una tirania per una altra. Tot això ens toca de prop a Catalunya, on la dutxa diària de vòmit amb la que Ciutadans vol incendiar el país -el màxim exponent de la qual és una dona com Inés Arrimadas-, ha obligat a la població decent a fer un curs accelerat de meditació zen. Tots veiem la tranquil·litat amb què l’espanyolisme juga les cartes de la ràbia, blanquejant la violència de l’extrema dreta, mentre que cada paraula malsonant dels catalans s’analitza amb lupa.

Què tenen en comú les dones, els negres i els sobiranistes catalans? L’accés desigual al poder real i la manca de reconeixement. Com ha assenyalat l’historiador Pankaj Mishra al seu recent La edad de la ira (Galaxia Gutemberg), la ira del nostre present té unes causes històriques a la vegada que universals: ni és potestat d’uns col·lectius, ni es pot deslligar del seu potencial transformador, sigui per bé, sigui per mal. Segons Mishra, el naixement de les esquerres i el progressisme és inseparable d’una reacció irada davant la crisi de la modernitat que comença amb Rousseau, pare de l’igualitarisme modern i fi psicòleg i víctima del ressentiment. L’esfondrament dels consensos tradicionals, que oferien consol a la població alhora que servien com a mecanisme de control social -en benefici de molts pocs, quasi tots homes i blancs-, va exigir que la racionalitat instrumental ocupés l’espai buit. Seguint a Nietzsche, Mishra ens explica com “el progrés es converteix en el substitut de Déu” i el resultat és ambigu: la ràbia dirigida als privilegis que la raó no pot justificar alimenta revolucions justes i conquestes morals, però, quan el progrés no arriba tal com la gent espera, manca una xarxa de seguretat espiritual capaç d’aturar l’espiral de descontentament col·lectiu, i la mateixa còlera pareix contrarevolucions.

La distància dels clàssics ens pot ajudar a veure cares dels problemes moderns que sovint se’ns escapen. Mentre que la il·lustració i una filosofia de la ciència mal entesa van dividir la psique humana entre raó (bé) i passió (malament), la psicologia platònica proposava una estructura tripartida de l’ànima i una anàlisi més afinada de la dialèctica entre tots els elements. Entre la raó humana i l’apetència animal, Plató identificava el thymós (θυμός), una paraula impossible de traduir que designa les reaccions emocionals que depenen del reconeixement social. Pel filòsof, el thymós és perillós i necessari alhora, capaç de motivar actes nobles i justos però també la Guerra de Troia. La clau, com sempre en els clàssics, raïa en l’harmonia, en “trobar el terme mitjà guiat per la recta raó”. Els grecs entenien que, si neguem la realitat de les emocions, com es fa amb els col·lectius oprimits, ens tornem incapaços de respondre a les injustícies mentre que, si convertim els sentiments en fonts de legitimitat i drets i renunciem a arbitrar amb el cervell, s’imposa la llei del més fort. Practicar l’aliança entre els dos pols, i no la separació, produeix virtut.

Hi ha, doncs, una ira específicament femenina? Sí i no: el que hi ha són unes condicions d’injustícia estructurals que perjudiquen a les dones d’una manera específica, però la resposta emocional davant de les immoralitats és universal. No s’ha de naturalitzar ni la ira de l’home, ni la de la dona, com si una pertanyés al mal i l’altra al bé, sinó que s’han de polititzar: un home progressista amb poder pot fer més per la igualtat entre homes i dones que una reaccionària. La virtut de totes les meditacions que s’estan publicant sobre la ràbia i el poder transformador del #MeToo, és fer-nos veure que no hem d’escoltar la d’uns més que les dels altres i que infantilitzar la ira dels oprimits mentre respectem la dels poderosos, com els homes han fet amb les dones des dels inicis dels temps, és una eina de dominació psicològica i social. Reconèixer i criticar totes les ires per igual, amb la confiança que la raó i la ironia política, el que Jordi Gràcia ens va definir en una entrevista com “un instrument de coneixement que ens permet saber on volem anar i, alhora, la terrible dificultat per arribar-hi”, potser no té l’èpica de les grans revolucions, però sona bé. Sovint diem que les passions poden ser cegues, però, en realitat, també poden ser sàvies, i amb les raons passa exactament el mateix. Per això es tenen les unes a les altres.

Què vol dir ser d’esquerres avui? Tenen sentit l’esquerra i la dreta en una època on ja no es parla d’ideologies? Com es relaciona la cultura contemporània amb aquesta divisió política tradicional? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre l’esquerra al segle XXI i volem que ens feu arribar la vostra opinió -i la vostra experiència- al correu opinio@nuvol.com, Twitter o Instagram amb el hashtag #EsquerraNúvol per fer-vos participar en el debat i recollir les vostres idees.