La insuportable lleugeresa dels monuments

23.10.2014

Divendres passat, Josep Bohigas, comissari de l’exposició ‘Nonument’ al MACBA, va reunir al Convent dels Àngels l’arquitecte Juanjo Lahuerta i el geògraf Francesc Muñoz. Tots dos han participat en el vídeo que s’ha realitzat a propòsit d’aquesta exposició que es proposa reflexionar sobre el sentit i la vigència del monument dins l’espai públic.

Foto: Alternatives Culturals

 

Francesc Muñoz ha encunyat un terme molt gràfic: urbanalització. per explicar el concepte d’urbanalització, Muñoz va posar l’exemple del Fossar de les Moreres, al barri del Born, que amb la recent incorporació del pebeter va canviar de fesomia. Anteriorment, el fossar era un forat amb un rasant. Per llegir la inscripció, havies d’entrar al fossar, perquè des de Santa Maria del Mar no necessàriament veus la frase. Per què es posa el pebeter? El pebeter és en certa manera, redundant, reitera el discurs implícit del lloc, però col·loca aquest monument en el mapa mental de monuments a fotografiar per part del turista. Abans el visitant no sabia què havia de fotografia, ni tan sols sabia que ho havia de fotografiar. A partir del moment que es monumentalitza, amb el pebeter, es poden fer fotos, una des de cada costat del fossar, de dia i de nit, per tant un total de vuit fotos diferents. En definitiva, “el pebeter del Fossar de les Moreres és el primer manifest fast food dels monuments. A partir d’aquí tots som turistes, perquè també som partíceps d’aquesta manera d’acostar-se al monument.  Ens trobem davant la banalització del missatge, que fa massa evident la capacitat de sorpendre que el monument podia tenir”, conclou Muñoz.

“Per què serveixen els monuments?”, es preguntava Muñoz. Dit d’una altra manera, per què hem vist com s’enderrocaven monuments com el d’Enver Hoxha a Tirana o el de Sadam Hussein a Bagdad? Segons Muñoz, “un monument subratlla en l’espai i el temps urbà parcel·les de territori o fragments de temps rellevants…. Qui decideix quins han de ser aquests fragments de territori sinó aquell qui té poder? El poder és un filtre que tria les parcel·les de territori rellevants de la ciutat… decideix què cal recordar i què convé oblidar”.

Francesc Muñoz

Segons Muñoz, el més delicat és el pas del monument al paisatge patrimonial. “Tenim fòrmules per gestionar el patrimoni urbà de la ciutat i els seus paisatges monumentals. Tenim capacitat per protegir monuments, però en canvi no som capaços de protegir un carrer com el carrer Pere IV, al Poblenou, una via que urbanísticament s’ha tractat d’una manera acrítica. Segons Muñoz, en aquest carrer es fa evident una tensió molt mal gestionada entre formes urbanes tradicionals i d’altres més contemporànies, entre les antigues naus industrials i els nous edificis de @22. “És difícil gestionar fragments urbans amb sentit i no estem preparats, esn manquen eines de gestió que donin sentit a aquests paisatges”.

Muñoz es va mostrar també contrari a la cultura de la nostàlgia gratuïta. “És possible plantejar un futur que no soni a passat?”, es va preguntar. “Avui el passat s’ha escapat del museu i la campa per tot arreu, ens envolta arreu. El passat no està tancat sinó que viu en els revivals de la cultura vintage. I això inflama les visions sobre el que és monumental i el que no”.

 

Juanjo Lahuerta contra el monument

Juanjo Lahuerta va agafar el micro per fer una esmena a la totalitat. “Estic en contra dels monuments perquè són una expressió del poder”, va dir Lahuerta sense contemplacions, només encetar la seva intervenció. Lahuerta està d’acord que els monuments van associats a una celebració nostàlgica, però no sempre és així. “El monument proposa una celebració victoriosa sobre el temps i la gent que circula sota el pedestal. El temps que el monument representa és el temps en suspensió, sense cap relació amb les coses de la realitat, com si el sentit de permanència fos una cosa inevitable. Jo he estudiat la iconoclàstia i la gran paradoxa de la iconoclàstia és adonar-se que mai res no és permanent. Els iconoclastes malden per destruir les imatges, els monuments, però després sempre ve algú i els torna a construir”, va dir Lahuerta.

Juanjo Lahuerta

El monument té per objectiu fer despareixer els teixits autèntics de la ciutat i posar-s’hi al capdamunt”, va dir Lahuerta.De les grans ciutats del passat, com poden ser Roma o Atenes, ja no en queda res excepte els seus monuments… Avui dia el turista es fotografia al Coliseum, però la Roma antiga ja no existeix. Els monuments no despareixen mai encara que s’hagi intentat destruir-los moltes vegades, perquè sempre reapareixen i tornen a reconstruir-se als mateixos llocs.

“Georges Bataille deia al seu Diccionari crític que l’arquitectura és el rostre del poder i que quan mirem un gran edifici passat o present qe se’ns pesenta amb tot el poder el que tenim davant en realitat és una cosa molt semblant als rostres dels bisbes que ens han dominat sempre. Bataille sosté que l’única via per fugir de la monumentalitat és l’informe, allò informe”, deia Lahuerta.

Lahuerta va repassar i celebrar moment històrics d’iconoclàstia, com ara la destrucció, per part dels revolucionaris francesos, d’abadies del Cister als segle XVIII o la proposta de David, pintor al servei de la Revolució, que pinta Marat a la banyera i després retrata Napoleó, i tot ia així demana destruir tots els monuments de l’Antic Règim i construir piràmides amb totes les restes. Un altre cas interessant de desmonumentalització és el gest de Cirbet a la Comuna de París l’any 1871, quan fa retirar la columna de la Plaça Vendôme.

“Courbet era el director de l’Acadèmia Belles Arts de la Comuna i el primer que va fer va ser tancar l’acadèmia. Els comunars van prendre unes decisions urbanístiques molt importants. L’enderrocament de la columna Vendôme en va ser una. Els autors de l’operació es van fer fotos amb la columna a terra i aquestes imatges van ser utilitzades després per la policia per identificar-los. Courbet va anar a la presó i deprés va haver de sufragar els costos de la reconstrucció de la columna. Per fer front als deutes, es va passar la resta de la seva vida pintant natures mortes”, explicava Lahuerta. La inconoclàstia, doncs, té un preu molt alt. Anys més tard, el 1928, André Breton descriu a Nadja com es passeja per aquest vell París revolucionari que ja no existeix. Breton entra a Place Vendôme i la recorda com si la columna no hi fos, però la columna ja hi torna a ser”.

Ara bé, no hi ha mounument més aberrant i immoral que el monument al soldat desconegut, que comença a proliferar després de a Primera Guerra Mundial. “És el monument a la carn de canó”, va dir Lahuerta.

Place Vedôme, a París a principis del segle XX

 

De París a Barcelona

Lahuerta es va despatxar més de gust quan va aterrar a Barcelona. Es va remuntar a la Setmana Tràgica de 1909, quan els revolucionaris van cremar un centenar d’edificis entre esglésies, convents i escoles religioses. “Si es fa la revolució, el primer que cal fer és destruir les imatges, perquè el poder es reconstrueix al costat de la imatge”. Quan encara fumejaven les esglésies un editor que es deia Toldrà va fer 100 postals de tots aquests edificis. De la imatge a la pedra, aquestes esglésies es van reconstruir i es va restaurar l’ordre, explicava Lahuerta.

El Lahuerta més corrosiu va arribar quan va abordar el monument dedicat als castellers, que es troba a la Plaça Sant Miquel, darrere l’ajuntament, “un dels monuments més absurds de la Barcelona d’avui”, va afirmar. “Aquest monument va costar 630.000 euros i ocupa un espai que normalment ja omplen els castellers amb el seu propi monument humà. Els veïns van protestar amb un lema que ho diu tot: Falta pa, no ferralla“.