La incertesa d’Europa

10.05.2019

El 9 de maig va ser el dia d’Europa, però el vell continent no es troba en bona forma. Més aviat, sembla que pateix una crisi d’identitat. Dins de l’actual context internacional, Europa busca redefinir-se com a projecte de pau, pluralisme democràtic i ideal cívic. I té una oportunitat d’or per fer-ho: les eleccions del proper 26 de maig, que en plena puixança dels populismes de dretes, gairebé esdevenen vitals per esbrinar el seu futur immediat.

Foto: Pixabay

Dilluns 6 de maig, la taula rodona organitzada pel Club de Roma al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa, pretenia reflexionar sobre la incertesa i la crisi del projecte europeu. Els ponents eren tres: Carme Colomina, investigadora associada al CIDOB i especialitzada en la Unió Europea, Donatella di Cesare, professora del Departament de Filosofia della Sapienza di Roma, i Daniel Innerarity, catedràtic de filosofia política i social. Una taula rodona dividida en dues parts: la primera, respondre quin es el diagnòstic d’Europa. I la segona, quin valor té el projecte europeu. Miquel Seguró, moderador i professor de filosofia per la Universitat Ramon Llull, va obrir el debat recordant George Steiner: “Europa sempre està en crisi, al límit d’un abisme, de l’apocalipsi. Som en un moment realment tan important? O és un episodi més d’aquesta consciència apocalíptica?”.

La resposta d’Innerarity va ser immediata: “hi ha una gran dificultat per integrar allò que passa a Europa en les nostres categories habituals”. Pel filòsof basc, el model europeu s’elabora en un marc mental rígid i mecanicista en excés, poc flexible per assimilar les noves realitats que experimenta. Innerarity ho va descriure amb la paraula irreversible: “som a la fi del relat de la irreversibilitat. I el Brexit ho demostra: és molt fàcil sortir d’Europa i alhora, molt difícil sortir-ne”.

Si la realitat és líquida, quin relat podem construir d’Europa? “La crisi europea només es pot comprendre dins la globalització, un procés molt violent on el ric s’ha enriquit, i el pobre s’ha empobrit” va suggerir Donatella di Cesare. Però la crítica de la filòsofa italiana va anar més lluny i va repartir responsabilitats: “el gran problema és l’esquerra, que ha imitat a la dreta i no ha sigut fidel a la seva pròpia tradició”. I va afegir: “la democràcia a Europa està en crisi perquè va pactar una aliança amb el capitalisme, un sistema econòmic profundament injust”. Carme Colomina, la tercera ponent, va insistir en la mateixa idea: “la naturalesa de la Unió Europea s’està transformant. Hi ha hagut una erosió dels consensos compartits, i alhora, s’han debilitat les relacions entre estat de dret, democràcia i capitalisme. El món europeu s’ha desordenat”.

Però per la investigadora catalana, el màxim risc d’Europa rau en el fet que “es construeixen polítiques i relats polítics a partir de percepcions, però no de fets ni realitats que s’han de corregir”. I per clarificar la seva reflexió, va compartir un estudi europeu que preguntava als ciutadans dels estat membres quina percepció de la immigració tenien, per contrastar-la després amb xifres reals. I els resultats són sorprenents. Els polonesos parlen d’un 10%, però el percentatge objectiu és d’un 1’1%. A la República Txeca diuen un 10’5%, però només hi ha un 2’7%. I a Romania parlen d’un 9’7%, però l’1’2% desmenteix la percepció dels romanesos. No citaré tots els casos, però sí el d’Espanya. La percepció aquí és d’un 23’2% quan l’estudi assenyala un 8’8%.

Les dades constaten que la UE no només ha de desconstruir el relat pervers creat per l’extrema dreta sobre la immigració, sinó que ha d’oferir una resposta digna als immigrants. Deixar de banda el cinisme. Perquè l’extrema dreta s’oposa a l’ideal europeu de pluralitat i diversitat, tornant a la vella idea de l’estat-nació. “Recordem les extremes dretes a les eleccions, però ja tenim ara una dreta molt radical en el consell de ministres. Hem arribat aquí perquè s’han deixat totes les alternatives polítiques als extrems. A més a més, qualsevol crítica a la construcció europea era titllada d’euroescepticisme”, va advertir Carme Colomina, tot afegint que l’alternativa a l’estat-nació és precisament Europa.

Quan dúiem gairebé una hora llarga de debat, amb la mirada posada a les pròximes eleccions, cap dels participants va voler acabar la taula rodona sense respondre quin és el valor d’Europa. De les tres intervencions, em va encuriosir especialment la tercera. Per Daniel Innerarity, “un experiment polític sense precedents per reconciliar allò econòmic, polític i social”. Per Donatella di Cesare, “la unitat en la diversitat”. I finalment per Carme Colomina “el valor de les regles compartides, allò que posem més en qüestió”.