La importància de no dir-se Ernest

2.05.2018

Aquest dijous s’ha estrenat La importància de ser Frank a la Sala Petita del TNC, una coproducció amb La Brutal de la comèdia d’Oscar Wilde, amb direcció de David Selvas, que en signa la versió juntament amb Cristina Genebat, que ha traduït el text. La metralladora de màximes que és Wilde s’expressa en la seva plenitud en una de les seves obres més celebrades. Embolics, amor, enginy i cançons en un muntatge amb cançons originals de Paula Jornet i coreografia de Pere Faura.

Paula Jornet i David Verdaguer a una escena de ‘La importància de ser Frank’. © Felipe Mena

“Em fa molta il·lusió estrenar aquest Frank”. D’aquesta manera iniciava Xavier Albertí la presentació de l’espectacle, recordant als periodistes que a la portada del diari El Liberal de l’1 de desembre de 1895 hi coincidien Oscar Wilde, acusat del “delicte” de sodomia, i Àngel Guimerà, que el dia abans havia pronunciat el primer discurs en català que s’havia sentit mai a l’Ateneu Barcelonès. Amb The importance of being Earnest (1894) Wilde escriu un dels seus cims teatrals i, segons Albertí, signa la fi d’una era i l’inici d’una altra, no escrivint “només gags, sinó abismes de la vida humana”, i prefigurant el teatre d’Eugen Ionescu o de Samuel Beckett.

Un David Selvas feliç, envoltat del seu repartiment, explicava que amb la traductora Cristina Genebat van intentar adaptar el text als nostres dies, però que no se’n van sortir, ja que Wilde construeix una “maquinària perfecta”. S’ha optat per una mena d’atemporalitat, amb una escenografia (Jose Novoa) i un vestuari (Maria Armengol) que es puguin ubicar a qualsevol època, des d’un present amb regust vintage a un passat pròxim, com en una pel·lícula de Wes Anderson. És a dir, que els personatges parlen com ho fem avui en dia però no tenen mòbils. El diari de Cecily i les seves cartes han sigut el fil que han servit a Paula Jornet per a compondre les set cançons originals de l’espectacle, que d’aquesta manera adquireix un to de faula, entre La La Land i el “Hi havia una vegada”. Selvas recorda que a l’adaptació que en va fer Alfonso Sastre, als anys noranta, ja proposava que aquesta obra s’hauria de representar en clau musical, i que això va ser el que els va acabar de convèncer de farcir l’espectacle amb música. La comèdia parla, en el fons, de la llibertat, i ho fa a partir de la intel·ligència, la bellesa i l’amor. Quins millors ingredients per a posar-hi cançons?

Laura Conejero és Lady Bracknell a ‘La importància de ser Frank’. © Felipe Mena

“Amb el Xavier vam decidir que no intentaríem fer-nos els anglesos”, va continuar David Selvas, reconeixent la impossibilitat (i la ridiculesa) d’intentar emular tota una tradició interpretativa, la britànica, basada principalment en el text i en la màxima No face, only lips. Selvas diu que una de les millors versions que ha vist mai de Yerma va ser la de Simon Stone al Young Vic de Londres, i que precisament funcionava perquè el muntatge no pretenia en cap moment “fer-se l’espanyol”. Però tornem a La importància de ser Frank. Miki Esparbé i David Verdaguer interpreten els dos amics que volen seduir les joves Gwendolen i Cecily, Paula Malia i Paula Jornet, i el repartiment el competent Mia Esteve, com a institutriu, i Norbert Martínez com a Lane i Reverend. La mare de Gwendolen, Lady Bracknell, “potser el personatge còmic més estrafolari des de Sir John Falstaff” segons el crític Harold Bloom, és interpretat per Laura Conejero, a qui Selvas defineix com “una Bracknell perfecta”.

“Celebrem que la nostra llengua permeti aquest títol”, va concloure Xavier Albertí, ja que en castellà La importancia de llamarse Ernesto aniquila per complet la gràcia del joc de paraules de l’anglès original (entre Ernest i earnest). Suposem que per a un traductor al castellà La importancia de llamarse Franco és un títol massa fort. O potser no. Temps al temps.

 

 

Per a més informació sobre l’espectacle podeu consultar el web del TNC.