Els catalans i l’aventura del cinema

27.12.2018

El cinema català pren forma de docusèrie televisiva: La Gran Il·lusió. El relat intermitent del cinema en català. 7 capítols de 40 minuts que equivalen a la rebuda del 7è art a Catalunya, és a dir, a la història compresa entre el 1896 i 1950. Els dos primers episodis s’estrenaran el 7 de gener a les 22.40 a TV3. La docusèrie s’instal·larà al Prime Time de la cadena, i s’espera que no salti o que es traslladi al 33. Com a contingut cultural s’ho mereix després que, malauradament, finalitzés el mític Cinema 33 de Jaume Figueras. El primer que es veurà es titula “I la llum es va fer”.

Filmoteca de Catalunya

El relat del cinema en català de La Gran Il·lusió el narra l’actor Francesc Orella: l’intèrpret situa l’espectador i parla des de la distància, sense aparèixer en pantalla ni adoptar un to magistral. La forma cinematogràfica i l’estructura narrativa que construeixen el discurs conviden a reflexionar sobre el que no sabíem. A hores d’ara, les docusèries són una opció per comprendre fets complexos o mal explicats i sostinguts en el temps (és el cas de Muerte en León sobre la mort d’Isabel Carrasco). L’originalitat amb què ho presenten permet entendre grosso modo tota l’evolució. Tot i això, Esteve Riambau, codirector de la Gran Il·lusió i director de la Filmoteca de Catalunya, sosté que l’estructura no té un desenllaç i que, encara que la pauta sigui cronològica, l’ordre no és del tot lineal sinó que, més aviat, “és una intermitència, una associació d’idees o un mosaic vist des de la concepció contemporània i del patrimoni propi”.

Les veus dels orígens del cinema català

A mesura que avança, el relat canvia la perspectiva i apareixen temes, personatges, espais i esdeveniments “prioritzant les experiències humanes abans que l’opinió dels experts”, tal com apunta Riambau. Els testimonis són els veritables protagonistes: Anaïs Tiffon; la fotògrafa ColitaSegundo de Chomón, que té dedicada una sala de la Filmoteca per haver estat un geni de l’Stop Motion, d’efectes especials, del trucatge i de l’acoloriment dels fotogrames inspirat en l’il·lusionista Georges Méliès; Fructuós Gelabert amb la primera pel·lícula de ficció catalana, Riña en un cafè (1897), comparada a Jamón, Jamón (1992) i les seves nétes, i el col·leccionista Josep Maria Queraltó, entre d’altres.

Àlex Gorina, també codirector de la Gran Il·lusió, creu que és paradigmàtic el fet que, durant la gravació, Orella veiés les imatges i es posés a riure pel fet de desconèixer el material (un 5% d’obres conservades d’abans del 1930) tot i formar part de la indústria cinematogràfica. Això, però, és extrapolable a la resta d’actors i actrius que han visualitzat el programa el dia de la premiere. La realitzadora del programa, Mai Balaguer, també tenia poques nocions del cinema català d’abans del 1950. Per transmetre el coneixement adquirit, Balaguer ha emprat símils, metàfores visuals, humor inserit mil·limètricament entre informació i opinió i ha recreat històries barrejant documents d’arxiu amb imatges del present i músiques actuals i passades: “l’anacronia està buscada intencionalment i el conjunt pensat a foc lent”. Qui sí que sabia de l’existència de Chomón és el compositor Marc Parrot, inspirat amb la seva figura per crear música.

Miquel Curanta, Vicent Sanchís, Esteve Riambau, Àlex Gorina, Mai Balagué

En referència a la transició entre passat, present i futur, el culte a la imatge d’abans està representat a La Gran Il·lusió per una imatge d’un gimnàs: el culte al cos d’ara. També es parla de la reinvenció de les sales de cinema, que ha passat de tenir un explicador, música en directe i els llums encesos, a estar a les fosques i demanar silenci. El que abans era un motiu per divertir-se en grup, ara és un plaer consumit en solitud que dibuixa el futur de realitat virtual.

Sense caure en un documental convencional, La Gran Il·lusió posa l’espectador en context i il·lustra passatges memorables del cinema a Catalunya junt amb dades històriques. La Rambla, el Paral·lel i Gran Via eren els espais predilectes per veure cinema, ara convertits “en un parc temàtic per a turistes”. Gràcies al cinematògraf dels germans Lumière, el 1905 té lloc la primera projecció per a privilegiats a Catalunya i, el 1915, per a tot el públic. La primera obra catalana de la qual es té constància mostra l’arribada dels vaixells al port de Barcelona, usant el travelling continu.

Obstacles durant la gestació del projecte

Segons apunta Riambau, una producció cultural com aquesta no és eterna, encara que rebi l’ajuda de la Filmoteca de Catalunya com a centre de restauració i conservació. La pugna pels drets d’autor, d’imatge, de músiques incloses i de talls de vídeo que prescriuen, afegit a la descomposició del material han complicat l’acabat de l’obra. A més, “la posada en marxa es va endarrerir per l’aplicació de l’article 155 retallant la primera temporada de 10 a 7 capítols”, constata Vicent Sanchis, director de la Televisió de Catalunya. Ara, però, Miquel Curanta, director de l’ICEC i coproductor de la proposta, considera l’obra “com una peça d’orfebreria i un contingut cultural per si mateix que tindrà una segona temporada per conèixer el cinema fins al moment actual”.

La il·lusió del programa no és sorprendre el públic com fa Antonio Díaz amb la seva Gran Il·lusió, sinó descobrir una història que recupera moltes veus amagades que ara entren a escena a manera del Silencio de los otrosi saber que els catalans han format part de l’aventura del cinema des de l’inici.