La identitat, a l’app o a la cartera?

Aquesta setmana s’ha presentat a la Fira de Barcelona, en el marc de l’Smart City Expo, una app de mòbil, idBCN, que té el potencial de canviar la nostra interacció amb l’administració local i amb la ciutat. No us feu il·lusions, pagareu els mateixos impostos, però a través del mòbil podreu accedir als vostres informes mèdics, al vostre compte bibliotecari o a qualsevol certificat expedit per l’administració, excepte òbviament el vostre certificat de defunció. Mentre siguem vius, però, portarem la nostra identitat al mòbil o a la cartera? 

Dimarts es va presenta idBCN amb la solemnitat amb què s’anuncia una cosa històrica. Antoni Vives, el tercer Tinent d’Alcalde, va anunciar el llançament d’idBCN, un sistema que permet a la ciutadania identificar-se remotament de manera segura a través d’una app. Som al Núvol, però tocant encara de peus a terra. Barcelona és la primera ciutat que implementa un sistema d’aquest tipus per als ciutadans i el posa en marxa per accedir a serveis telemàtics municipals.

Antoni Vives ha reconegut que caminem per camins inexplorats i que ens cal fe per tirar endavant un projecte com aquest. “Segur que sense la capitalitat del mòbil aquesta fe no seria tan ferma”.

“A partir d’ara podem dir que la identitat és una app”, ha dit Manel Sanromà, que ha dirigit des de l’Ajuntament el desenvolupament d’aquesta aplicació. “La identitat és una app podria ser el títol d’una cançó, potser algun dia Els pets li posaran lletra i música”, diu Sanromà, que ha insistit que aquesta app no està feta per a techies freakies sinó per a la senyora Maria i el senyor Josep, per facilitar la vida a la gent en las seva vida quotidiana. A diferència del certificat digital clàssic, que has de descarregar d’un pen drive i reinstal·lar cada vegada que canvies de programari o d’ordinador, aqusta app és al núvol i presenta moltes més facilitats d’accés i connexió.

Aquesta app que segons Sanromà ha costat uns 100.000 euros de produir, no és un experiment pilot sinó una realitat. “Hem fet proves internes amb centenars de persones, i ara esperem no morir d’èxit. L’important ara mateix no és tant la quantitat de gent que s’ho baixi sinó la quantitat de serveis que puguem oferir”.

En el futur aquests tràmits o serveis es podran ampliar a serveis d’empreses o entitats privades. La facilitat i portabilitat que aporta el mòbil permetrà a molts més usuaris accedir a serveis autenticats online, contribuint així a superar l’escletxa digital.

L’escletxa digital és justament una qüestió a debatre en tota aquesta revolució tecnològica. Les smart cities no aniran endavant si els ciutadans no tenen accés als smartphones, uns aparells que són cars de comprar i de mantenir i que a més a més van quedant obsolets a una velocitat vertiginosa. Caldrà democratitzar molt els preus perquè aquests serveis siguin realment accessibles per tothom. De la mateixa manera que avui parlem de pobresa energètica, la d’aquells que no poden pagar-se la calefacció i passen fred a casa, potser aviat parlarem de pobresa digital per referir-nos a l’escletxa.

En la mesura que el mòbil vagi acaparant funcions de tota mena, serà cada vegada una eina més indispensable per circular pel món i serà més justificada la despesa dels ciutadans. Però perquè això sigui una realitat cal un esforç tant per part dels que generen apps amb serveis públics al mòbil com per les empreses que venen els smartphones, que hauran de crear les condicions de mercat perquè aquests aparells siguin realment massius.

Un altre repte que tenim al davant és el de la seguretat. Si el mòbil va substituint gradualment la cartera, que és on portem els nostres documents d’identitat, hi ha d’haver uns mínims de seguretat garantits. Antoni Vives treu ferro a aquesta preocupació: “Quan et roben la cartera has de trucar al banc per anul·lar les targetes o denunciar a la policia que t’han sostret el DNI. En canvi si perds el mòbil, pots recuperar la teva informació en un altre aparell, a través del teu password, perquè les teves dades estan custodiades al Núvol”.

Ciutadans o clients?

La custòdia de les dades en principi és segura gràcies al seu emmagatzematge al Núvol, però qui en garanteix la privacitat? Hem conegut recentment casos de fugues de seguretat al Núvol que no fan creïble per ara la discreció en l’ús del Big Data. Què passaria, per exemple, si les mútues privades tinguessin accés als historials mèdics de la Sanitat pública? Al capdavall, tots tenim la sospita, amb mòbils o sense, que l’administració ho sap tot de nosaltres i que les apps seran finalment una eina de control molt més sofisticada per recollir i dibuixar les dades del nostre perfil ideològic, patologic, o consumidor.

Temes candents i apassionants, que revifen encara mes amb l’actual debat sobre la Llei de Seguretat Ciutadana, que ens aboca a la perillosa disjuntiva entre llibertat i seguretat. Al capdavall ens hem de preguntar si les noves tecnologies contribuiran a l’emancipació i autonomia del ciutadà o més aviat precipitaran la seva reducció a target. Som ciutadans o clients? El Núvol està al servei de l’individu o és una nova forma de control de la població?