La idea inicial

Avui és l'aniversari de l'escriptor Josep M. Fonalleras, que fa 60 anys. Per celebrar-ho publiquem aquest conte seu.

Avui és l’aniversari de l’escriptor Josep M. Fonalleras, que fa 60 anys. Per celebrar-ho publiquem aquest conte seu. Aquest relat, que també trobareu a la revista Núvol d’estiu, està cosit amb una agulla molt precisa que ressegueix fil per randa tots els títols de narrativa que han guanyat el Premi Llibreter. Endevina deu autors guanyadors i envia’ns la llista a [email protected]entraràs al sorteig d’un dels llibres premiats enguany.

La idea inicial, diu l’Enric Picart, és anar a robar a la impremta.

‘Tots els paquets o les capses o els palets que siguin allà, amb tot el coi d’adhesius amb què després empastifen els llibres. Robar-los i després anar a totes les llibreries del món, bé, totes les d’aquí, i anar enganxant els adhesius als teus llibres, perquè així tothom sàpiga que el teu llibre és el del premi, amb aquesta cosa del llibreter dalt d’una escala, tan petit, pobret, i aquell llibre enorme que hem de suposar que ha anat a buscar a dalt de tot de la lleixa més alta. ¿Què et sembla?’

Li dic que em sembla una aventura arriscada i que hem de partir de la base, abans de res, que el meu llibre no és a totes les llibreries i que, de fet, encara hi ha una cosa pitjor, que és, aquesta cosa pitjor, que el meu llibre encara no està publicat i que, de fet, encara no està escrit ni res. I que serà ben difícil que el tinguin totes les llibreries, perquè me’l cuino jo tot sol, me’l cuinaré, vaja, i tu ja saps, li dic, que si cuines tot sol és molt probable que et mengis tot sol el que has cuinat. I no el tindran totes les llibreries, sinó que només el tindran, quan estigui escrit, les dues o tres llibreries que em coneixen. I encara gràcies.

El primer que hauries de fer, doncs, diu l’Enric Picart, és escriure’l. I després ja farem plans.

I continua.

Et dic una cosa. Fa mil anys que sóc aquí i n’he vist de tots colors. Vull dir que no em vindrà d’aquí ajudar-te en aquesta mentida, que, de fet, no ho és tant, perquè, si és cert tot el que sé de tu i tot el que intueixo, estic segur que el teu llibre, quan el tinguis fet, mereixerà tots els premis i tots els honors. I nosaltres només ens avançaríem a una realitat inqüestionable, que és que el teu llibre – ho repeteixo: quan l’hagis escrit – serà un èxit rotund i mereixerà tot això que deia abans. I si fem això de la impremta, com t’ho he explicat, que tinc el pla ben meditat perquè fa dies que hi penso, doncs aleshores es podrà dir que som germans, gairebé bessons. Però primer l’has d’escriure. En això sí que tens raó.

Li dic que sovint em sento com un dels soldats perses a l’Estret de Salamina, just abans de l’envestida dels grecs, i amb això vull dir que hi ha veus que em diuen que guanyaré la batalla – és a dir, que escriuré la novel·la – i ningú no m’informa que algú està preparant una emboscada i que després de l’emboscada tot serà plor i devastació. És a dir, que escriure una novel·la és lluitar contra l’imprevist, treballar les formes del verb, anar al fons de la forma. Ino és tan fàcil com et deien, això de conquistar Grècia, encara que et pensis que sí.

No estic segur que l’Enric Picart hagi entès la metàfora. Està més interessat en la conjura de la impremta que no pas en el detall de la meva derrota.

I continua.

Sempre fan servir la mateixa impremta. És natural. Ja tenen el motllo fet i, de fet, estic segur que hi ha tot de caixes apilonades, plenes d’etiquetes d’aquestes. I ens estan esperant. Tinc dos amics que ens poden ajudar, en Barney Panosfky i en Botchan. D’acord, si tu vols no són de fiar, però és el que tinc a mà. T’he de dir, perquè no te’n sorprenguis després, que el primer probablement és un assassí, però té una furgoneta, i el segon és un pamplines i no té furgoneta, però és amic del primer. Ara ens faltaria trobar el cinquè en discòrdia, perquè els altres dos hem de ser tu i jo, esclar, perquè no et pensis que te’n sortiràs tan fàcilment. No et pensis que et farem tota la feina mentre tu ets al sofà de casa, tan tranquil, sí, a dalt tot està tranquil, mentre nosaltres fem la feina bruta. Hi has de posar l’ànima, si és que t’interessa la qüestió. Potser és que no t’interessa, amic meu, i si és així t’adverteixo que aquesta ser la nostra última trobada, perquè arriba un moment que et penses que ja n’hi ha prou de procurar per als amics, l’estirp dels que t’estimes i pels quals estaries disposat a anar fins a Winesburg, Ohio, no ho sé, o fins a Sukkwan Island, per dir alguna cosa, o fins a l’indret més remot del món sense demanar res a canvi. T’emprenyes i dius prou. Tu m’entens, ¿oi?

Li dic que sí, esclar que ho entenc, i també comento a l’Enric Picart que la idea em sembla un pèl estrafolària i que jo més aviat sóc fet de permagel, allò que mai no es desglaça, un germà de gel, per ser més exactes, i amb això vull dir que no sóc gaire partidari de la confusió provocada per l’efervescència i la incandescència. I que no m’hi veig, en aquest rufufú d’estar per casa, en el benentès que el rufufú de debò ja era un robatori d’estar per casa.

I l’Enric Picart continua.

Ets com un d’aquells gegants de gel, i deixa que ho digui així perquè et veig glacial, que s’alimenten de la nevada del cucut per no entomar responsabilitats. Però m’has de reconèixer que la teva ambició seria viure demà al paradís i participar en el festí de l’amor del premi, i molt em temo que si no posem en pràctica el meu pla les teves possibilitats es redueixen de manera considerable. S’esvairan com es dilueixen en el no-res les maletes perdudes en el port de les aromes. És a dir, desapareixen. Tu deixa que jo el treballi amb deteniment i que l’executi amb precisió. El pla, vull dir. Parlaré amb ells i ja et tindré informat. Ja sé que són estranys per tu, i que només hi saps veure el seu costat salvatge, però t’asseguro que són de fiar. Només fa falta polir els detalls i descriure la maniobra com si fos un manual per dones de fer feina. Senzill, efectiu, acurat i precís.

Quatre mesos després, l’Enric Picart em ve a veure a casa. Truca al timbre i puja al quart pis. Veu la taula amb els papers escampats. Tot de retalls, un parell de suros emmarcats amb fulloles amb notes enganxades. Un esquema. Un mapa. Unes ratlles que descriuen les trajectòries dels personatges. Fotos. Més esquemes. Tres tasses de cafè buides i brutes, amb pòsit. Un cendrer ple.

Diu l’Enric Picart:

Si t’has de prendre tants cafès, ¿per què no fas servir la mateixa tassa? ¿O és que això t’ajuda a portar una comptabilitat de les tasses que t’has pres? Tinc la sensació, si em permets que ho digui, que ets al caire de l’abisme i que hauries de reparar els vius, o més ben dit, els hauries de matar, perquè et veig una mica així, com cantellut. En resum, no has fet res. No has escrit res.

Li confesso que té raó. I continua.

Has de saber que hem contactat amb la dona que neteja a la impremta. Hi va de nits i es diu Olive Kitteridge. Li hem promès que podrà passar la primavera a Pequín, la primavera que ve. És el seu somni, vés, què vols que hi faci, jo. Et tocarà pagar o demanar una subvenció o ves a saber què. A canvi, ens deixarà entrar i robar totes les etiquetes. Serà fàcil. Després, començarà la segona fase. Recórrer totes les llibreries del país i deixar els teus llibres, amb les etiquetes enganxades, aquesta cosa del llibreter dalt d’una escala, tan petit, pobret, i aquell llibre enorme que hem de suposar que ha anat a buscar a dalt de tot de la lleixa més alta, a primera hora del matí. A primera hora. Una maniobra senzilla, efectiva, acurada i precisa.

I jo contesto: És l’edat de ferro.

I ell fa:

És la teoria general de l’oblit.

I jo faig: ¿Què vols dir?

I ell fa:

No, res, coses meves. ¿I tu?

I jo faig: No res. Era una manera de parlar.

Se’n va. Començo a escriure: “La idea inicial, diu l’Enric Picart, és anar a robar a la impremta”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació