La idea d’Europa: Marina Garcés contra Michel Houellebecq

Podem donar-li la volta al sentiment de decadència europeu?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Què fa que ens sentim europeus? Què aporta la idea d’Europa a la resta del món? Quina diferència hi ha entre la cultura europea i la pràctica política de la Unió Europea? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre la idea d’Europa. Com que us ho hem preguntat, ens heu fet arribar la vostra opinió a través d’[email protected]Twitter o Instagram amb el hashtag #EuropaNúvol, i hem recollit les vostres respostes en aquest article. Si en voleu saber més, escolteu Ràdio Núvol, el nostre Podcast disponible a Itunes i a Ivoox.

No hi ha res més europeu que lamentar la decadència d’Europa. No és una característica trivial: a La idea d’Europa (Arcàdia), George Steiner identifica quatre trets essencials que ens defineixen com a europeus: els cafès, que a diferència dels pubs anglesos, o els bars americans, són llocs adequats per pensar, llegir i escriure sense haver de beure alcohol ni escoltar música eixordadora; els noms dels carrers, que fan present el pes de la història europea a cada passeig; la doble tradició intel·lectual de Grècia i el cristianisme, sempre en tensió entre la raó i la fe i, finalment, “un excés de consciència escatològica”, és a dir, la sensació que l’apocalipsi és imminent. Per si no n’hi havia hagut prou amb la crisi econòmica o el Brexit, la crisi migratòria tornar a posar-nos la fi d’Europa davant dels nassos. Podem donar-li la volta al sentiment de decadència europeu?

Com saben els professionals de l’autoajuda, la felicitat sempre és igual a expectatives menys realitat. Nietzsche ho explica més sofisticadament i ens diu que, perquè aparegui el nihilisme, que és la disposició existencial del decadent, han de passar tres coses: el nihilisme comença quan s’assigna un ordre providencial a la història i, un bon dia, descobrim que aquest destí no existeix. En segon lloc, la buidor es mangifica quan el món i el seu desenvolupament es conceben com un mecanisme de rellotgeria totalitzador en què cada part ocupa un rol predeterminat. És el que “els mercats” o la Troika fan quan diuen “no hi ha alternativa”, aniquilant la llibertat de pensament i d’acció polítiques que ens fan humans en nom d’una racionalitat falsament neutral. D’aquesta manera, arribem al final: la pèrdua de fe en els valors i en la veritat mateixa. La ironia és que la idea d’Europa és víctima de la seva pròpia lògica, que fixa uns estàndards tan elevats que no té més remei que generar descontentament.

Així doncs, si Europa neix gràcies a la fe en el progrés i la salvació del futur (cristianisme) i la creença en què hi ha un ordre racional al món que es pot universalitzar (Grècia), però la història del segle XX ens ensenya com totes dues poden degenerar en els monstres de l’imperialisme i el feixisme, vol dir que Europa és una mala idea? Marina Garcés, al seu assaig Distancias próximas. Libertad y universalidad en un mundo común, dins de l’excels recull ¿Dónde vas, Europa? (Herder) curat per Miquel Seguró i Daniel Innerarity, es pregunta si “l’únic destí possible de la filosofia occidental i la seva vocació universalista és colonitzar les altres formes de pensament, o hi ha, en la partició fundacional de la identitat europea, una esquerda des d’on aprendre i rebre les experiències de sentit que es van perdre-hi?”.

Garcés exposa les dues solucions més conegudes davant del dilema, òbviament insuficients, i intenta esbossar-ne una de pròpia. La primera sortida és la de l’alteritat radical, que considera que les diferents visions del món són incommensurables entre elles, espais tancats fruits d’històries respectives que ja no poden dialogar. La segona és “fer de la filosofia una entitat culturalment diversificada i identificable, com l’art, la literatura o la música”, una opció que permet el diàleg intercultural entre filosofies, però que renuncia al tribunal d’una única raó universal que pugui resoldre les disputes entre les raons particulars. La tercera opció suposa la quadratura del cercle que, a partir de la convicció insubornable que l’experiència humana té un fons comú –convenciment que, per cert, defineix el pensament científic-, es pot “desenvolupar un nou universalisme no totalitzador, capaç de reprendre la voluntat comprensiva del concepte, més enllà dels seus contextos històrics i culturals”. Garcés bateja el seu paradigma amb un nom encertat: entendre la filosofia universal sempre com una filosofia inacabada.

Pot la filosofia inacabada superar el repte Michel Houellebecq? A la seva polèmica novel·la, Sumisión (Anagrama), Houellebecq descriu una societat francesa que s’ha rendit al credo islàmic. L’objectiu de l’escriptor francès no és atacar l’Islam, sinó la intel·lectualitat francesa –això és, el pensament occidental- que, amb el liberalisme democràtic entès com a cúspide del seu desenvolupament, no pot evitar esfondrar-se com ho va fer l’Imperi Romà, víctima de la manca de creences suficientment fortes i motivadores. La pregunta de Houellebecq apunta directament al cor: i si la felicitat humana no radica en l’autonomia, sinó en la submissió? Aquesta nova il·lustració radical que promouen universalistes crítics com Garcés, és prou forta per resistir la decadència o està, per culpa del seu excés de tolerància, condemnada al fracàs?

En la França que dibuixa Houellebecq, el nativisme de Front Nacional és derrotat per l’islamisme moderat d’uns hipotètics Germans Musulmans que concorren en unes eleccions escrupolosament democràtiques perquè la dreta i l’esquerra tradicionals, marginades al tercer i quart lloc a causa de la seva incapacitat de bastir un discurs alternatiu, acaben participant d’un “front republicà ampli” contra l’extrema dreta, que dona la victòria al candidat islamista a la segona volta. Quan comencen a legalitzar-se la segregació per sexes o la poligàmia, la democràcia demostra que la seva principal feblesa és que es pot desmuntar des de dins. La qüestió no és si la promesa europea cau per la dreta o per l’esquerra, pel nacionalisme o per la globalització, sinó, com deia W. B. Yeats a The Second Coming, el seu poema d’imaginari apocalíptic, el problema és que “The centre cannot hold”.

La dialèctica és simple: alliberament, decadència –nihilisme-, submissió, i tornar a començar. La idea de la filosofia europea tenia molt a veure amb què el cicle perpetu podia aturar-se a la parada de la llibertat. Garcés resumeix així la filosofia de la llibertat de Hegel, el màxim exponent d’aquest pensament: “la llibertat és la possibilitat de tornar sobre un mateix sense estar lligat al món, la filosofia és el descobriment de la distància entre el subjecte i la seva acció en el món. Aquesta és la invenció filosòfica d’Europa i Europa com invent de la filosofia”. Garcés també cita a Gilles Deleuze i a Fèlix Guattari, quan diuen que la filosofia no és grega, sinó que va tenir lloc a Grècia, però que no és fruit d’una identitat, sinó d’unes circumstàncies concretes que es poden repetir a altres llocs del món. La universalitat havia de concretar-se a algun lloc, però això no vol dir que aquest lloc en tingui el patrimoni.

Però el debat entre universalisme i particularimse, entre el desig de llibertat i el desig de submissió, no es pot resoldre a priori, així que tots podem recorrer a la nosta experiència personal per decidir-nos. En el meu cas, un millenial urbanita barcelonès connectat a les pantalles permanentment. Si observo a la meva generació, que s’ha educat en un món amb moltes menys fronteres que el dels nostres pares com és el d’Internet, veig com l’espai digital ens refrega pels nassos cada dia “el fons comú de l’experiència humana”. A còpia d’exposar-se a la diferència radical d’identitats, llengües, orientacions sexuals, creences, etc., d’una manera que només permeten les tecnologies de la comunicació, no puc evitar trobar, a la hegeliana manera, una identitat en la diferència. D’aquest soroll de la xarxa, que és el mateix que s’escolta a la Plaça Universitat de Barcelona -on sovint m’he topat amb Garcés, sense conèixer-la personalment- en surt una disposició natural cap a la tolerància, fruit de l’emprenyament resignat amb l’altre molt més que de l’acceptació entusiasta.

La llibertat de Hegel anava carregada de romanticisme, concebent el desenvolupament final de la humanitat com un tot orgànic unit en la felicitat fraternal. El filòsof no va saber veure que el sentiment de decadència, malgrat el pessimisme i la sensació de desajust, o potser gràcies a això, és una forma de llibertat encara més madura, l’autèntica última parada del pensament. Les respostes il·liberals, també kitsch i romàntiques, no serveixen per a res, i Hoeullebecq no les defensa, simplement fa de bon novel·lista i ens obliga a reconèixer la magnitud de l’enemic i de les nostres pròpies debilitats. La lliçó que podem extreure del provocador francès és que, si volem ser lliures, hem de conèixer bé la nostra pulsió igualment forta per rendir-nos a la còmoda esclavitud. Garcés, que mai renuncia a un cert fervor revolucionari, proposa un bon punt de partida per enfrontar aquest dilema: la seva filosofia inacabada abraça la insatisfacció inherent al fet de pensar, que hauria de deixar fora les temptacions totalitàries, i, al mateix temps, aconsegueix trencar un dels grans tabús de l’esquerra: la idea que protegir la pròpia manera de vida és una categoria protofeixista que exclou l’universalisme ètic. L’esquerra, o és kantiana o no serà.

Al seu assaig “Europa, entre la realidad negativa y la aspiración moral”, també dins el recull ¿Dónde vas, Europa?, el filòsof català Daniel Gamper conclou “un futur metropolità sembla l’única sortida viable. Les grans urbs, a diferència dels pobles i les viles, s’edifiquen sobre l’anonimat i la indiferència. El carrer bigarrat, multicolor, cacofònic, de les ciutats més transitades ofereix l’única hospitalitat concebible per Europa. Tots els ciutadans per fi refugiats en l’anonimat de les ciutats, massa grans per constituir-se en comunitats”. No es tracta, doncs, de veure el sentiment d’incompletitud com un problema que cal solucionar, sinó com el gran descobriment d’Europa, una intuició que només podia arribar després de molts fracassos i, com veiem en els noms dels nostres carrers, la capacitat per recordar-los. Contra l’Europa decadent que tem Houellebec, l’Europa metropolitana i inacabada de Gamper i Garcès. Finalment, crec que la millor manera de lidiar amb l’inevitable desassossec la trobem a un lloc que no para de discutir amb ell mateix si forma part d’Europa o no: una mica d’humor anglès.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació