La història com a entropia: Francesc Torres al Museu Nacional

7.12.2017

“Imaginem que agafem una caixa i hi col·loquem, amb molta cura, un conjunt d’objectes preciosos. La tanquem i, mentre baixem les escales, ensopeguem. Aquesta exposició és el resultat d’aquest ensopec imaginari”. La capsa entròpica de Francesc Torres arrenca amb aquesta hipòtesi. Quan es va convidar aquest artista a interpel·lar la col·lecció del Museu Nacional d’Art, i tenint en compte la seva trajectòria, era previsible que posaria la mirada en allò que acostuma a desestimar-se o que queda en els intersticis del que és visible. En aquest cas, a la recambra d’un museu. El resultat es pot veure a les sales de temporals del MNAC.

Carles Pellicer Rouviere, Noia asseguda, mig nua, 1901 © Museu Nacional d’art de Catalunya | Foto: Ferran Gimenez

Durant dos anys, Francesc Torres ha tingut accés a les reserves del museu i ha emergit amb una col·lecció d’objectes ferits o silenciats que ara exposa. Aquells que no han passat pel sedàs de la museïtzació. Allò que sobra, allò que el museu calla. Més que obres, Francesc Torres ha seleccionat bucles de sentit que l’entropia de la història ha anat deixant arrenglerats als prestatges del museu. Quan, fa uns anys, Pere Portabella va ser convidat per la Casa-Museo Federico García Lorca de Granada a realitzar un film sobre el poeta; el cineasta, amb tota la contundència d’un gest, va demanar que buidessin la casa i va enregistrar els operaris emportant-se els objectes. Anys abans, ja s’havia fixat en els quadres guardonats pel Premio Nacional de Pintura entre 1941 i 1969 i que llavors s’acumulaven (no sabem si encara hi són) en un passadís del soterrani de la Biblioteca Nacional de Madrid. I és que operacions conceptuals com el buidatge, el silenci o l’ocultació sovint acumulen més densitat semàntica que no la mateixa visibilitat.

A banda d’algunes peces medievals, l’artista s’ha fixat sobretot en els segles XIX i XX. Modernitat pura. Retaules en què el públic havia ratllat amb un objecte punxant la figura d’Herodes i altres dolents de la història sagrada. Pintures de catedrals cremades pels milicians durant la Guerra Civil. Retrats de monarques imposats esberlats amb un sabre. Bustos de reines arrencats del pedestal i llençats al mar. Nus femenins esquinçats amb nocturnitat per seminaristes. Estratègies per protegir l’art de la República durant el franquisme. Galeries de retrats de la dinastia borbònica lubrificats pels films pornogràfics que promocionaven. “Resultat de la col·lisió frontal entre la Història i la Cultura”, explica l’artista.

El resultat és rodó. Ple de sorpreses i divertiment, amb aquella imprevisibilitat que mai no es troba als museus. No deixa de ser significatiu que l’exercici crític que acostumen a voler exercir els museus es trobi precisament en allò que silencien, en els seus àmbits ocults, allà on el temps, ell tot sol, sedimenta. La capsa entròpica mostra un MNAC desconegut que interpel·la críticament la història. Un exercici visual a la manera de Foucault, que va ser dels primers, ja als anys seixanta, a ensenyar-nos a semantitzar els intersticis de la història, els seus espais clausurats i les seves zones de silenci.

Francesc Torres ha convertit la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya en un exercici foucaultià. D’entropia, si se’m permet, no en té massa. La capsa entròpica permet resseguir, amb un grau de fidelitat sorprenent, el relat històric de la modernitat, amb la pèrdua de poder de l’església, els abusos dels estats-nació i de les monarquies absolutes, la iconoclàstia de la Guerra Civil, la violència secular sobre les dones,… La hipòtesi de l’ensopec imaginari donaria un relat molt més esquinçat i desencaixat del que es veu a La capsa entròpica. Les cares mutilades, les monarques decapitades, els feminicidis visuals i altres accidents pictòrics de la modernitat configuren un relat d’història pura. A no ser que entenguem la història com a entropia (no sé què dirien els ulls aterrits de l’àngel de la història de Walter Benjamin) o l’entropia com un relat històric. Magnífica exposició.