La Hiroshima no es vol extingir

17.09.2018

Una roda de premsa on el director artístic del teatre es presenta davant dels mitjans disfressat de dinosaure és quelcom que no passa cada dia. Gaston Core, al capdavant de la Sala Hiroshima, es va enfundar en un vestit inflable de tiranosaure per explicar-nos la que serà la cinquena temporada de la sala. El canvi més important és que la Hiroshima canvia el seu model d’exhibició, es redefineix i passa de programar 35 espectacles en una temporada a programar-ne 15. El perill d’extinció, però, encara queda lluny. La Hiroshima sobreviu.

El director de la Hiroshima, Gaston Core, a la presentació de la temporada 2018-2019.

Gastón Core es va haver de remuntar a la prehistòria de la sala –paradoxalment, vestit de dinosaure– per explicar-nos com un projecte mai acaba sent com el vas imaginar. La característica principal de la Hiroshima és el seu caràcter d’híbrid, que fa molt difícil que pugui encaixar a les bases de la majoria de les subvencions públiques, com ara l’ICEC. “Som com el dodo de l’Illa Maurici: troben que som una espècie molt interessant, però no saben com tractar-nos”. La Hiroshima no és un centre de creació però allotja residències artístiques, no és una escola però ofereix tallers, no és una distribuïdora però aconsegueix bolos als seus artistes. “Però com que no cobrem per aquesta tasca”, especifica Core, “no podem optar a les ajudes a la distribució”. Les subvencions que s’atorguen a les sales privades depenen, principalment, del número de funcions que s’ofereixen, i la Hiroshima ha tingut, fins ara, moltíssima activitat però no ha pogut competir amb les altres sales pel que fa al número de funcions. Un canvi a les bases de les subvencions, sumat a les retallades, ha fet que la Hiroshima s’hagi decidit, finalment, a canviar el seu model d’exhibició.

La sala ha decidit alliberar-se de la cotilla del número de funcions, ja que no es considera una sala d’exhibició. Gaston Core vol alertar, d’aquesta manera, sobre les necessitats dels petits projectes culturals independents, que es basen en criteris de qualitat, no pas de quantitat. El risc implícit en una proposta com la de la Hiroshima fa inviable planificar temporades, tenint en compte que les resolucions de les subvencions surten un any després de la seva sol·licitud. Finalment, la Hiroshima ha decidit presentar menys propostes, però que les que presenta estiguin molt més ben seleccionades i, també, explicades, amb una sèrie d’activitats al seu voltant. És un crit d’alerta (o crit de tiranosaure) a les administracions públiques, que no es pot deixar perdre un projecte com la Hiroshima. Durant la temporada 2018-2019, un total de quinze companyies passaran per la sala, que oferirà set estrenes internacionals, sis estrenes a l’Estat espanyol i set tallers al públic. Igualment, enguany comença el “projecte pilot” d’una Escola de l’Espectador, que s’uneix al programa “Meet the artists” que ja s’ha celebrat les darreres temporades.

La coreògrafa nord-irlandesa Oona Doherty obrirà la temporada 2018-2019 a la Sala Hiroshima.

Pel que fa al contingut de la temporada, la Hiroshima obrirà les seves portes el 30 de setembre amb Oona Doherty, una coreògrafa nord-irlandesa que ha meravellat crítica i públic al Fringe d’Edimburg o al de Dublín. Hope Hunt & The Ascension into Lazarus és una exploració de la hipermasculinitat, del mascle d’extraradi amb xandall i mirada desafiant, que uneix dansa i teatre amb el Miserere Mei, Deus d’Allegri. El talent de casa nostra estarà representat per Núria Guiu i els seus Likes (artista a qui la Hiroshima acompanya des de fa tres anys); l’espectacle Nowhere in particular de Sònia Gómez, David Climent i Pere Jou (que es va estrenar el passat Grec); Wewood, de la italiana Federica Porello, premi Ciutat de Barcelona de dansa per Bach (amb Mal Pelo), un espectacle de dansa i objectes; i Pol Jiménez, que sota la direcció de Juan Carlos Lérida presenta La oscilante, un treball sobre la masculinitat i la feminitat a la dansa espanyola que aquest estiu va passar pel festival Terrats en Cultura.

El 30 de novembre la cantant colombiana Sol Escobar presentarà el seu disc La dama oscura, en un espectacle teatralitzat on barrejarà la tradició llatinoamericana amb el blues, el rock o el folk nòrdic. De Grècia arribarà Opus, un espectacle de Leon and Wolf Dance Company, coreografiat per Christo Papadopoulos, que posa moviment a la música clàssica, amb una petita orquestra de cambra formada per quatre músics de l’ESMUC. En col·laboració amb el festival SÂLMON i el Graner, al febrer podrem veure Gentle Unicorn, un espectacle de la italiana Chiara Bersani. L’artista, de 98 centímetres d’alçada, presenta un solo on es transforma en un unicorn per reflexionar sobre la seva pròpia fisicitat. De Portugal vindrà la companyia Teatro Praga (que no us enganyi el nom), que d’imatge de l’espectacle té un dinosaure igualet al que portava Gaston Core: Before és una peça teatral que aborda la màxima “Qualsevol temps passat va ser millor”, amb dosis iguals d’humor i saudade. La Hiroshima seguirà apostant per Aina Alegre, la vilafranquina resident a París que ja visitar la sala amb No se trata de un desnudo mitológico i Le jour de la bête, i que ara estrenarà el seu nou espectacle La nuit, nos autres, amb coproducció amb la Quinzena Metropolitana.

Chiara Bersani presentarà ‘Gentle Unicorn’ a la Sala Hiroshima.

A finals de març Raquel Gualtero tornarà a la Hiroshima (dos anys després del seu solo Brut) amb Amaro, una peça sobre l’èxtasi i la catarsi col·lectiva. Del Quebec vindran Clara Furey i Peter Jasko amb Untied tales. The vanished power of the usual reign, un duo entre la dansa tradicional i la contemporània que explica, cosa rara, una història d’amor heterosexual. El creador Albert Arribas i l’actor Francesc Cuéllar presentaran Drawn by Hiroshima (títol provisional), una peça que s’anirà gestant durant tot l’any, amb residències de la sala. Al maig tornarà a la sala el coreògraf (i enginyer aeronàutic) Arno Schuitemaker amb If you could see me now, una peça que vindrà acompanyada d’un taller per a ballarins. Diversos i nombrosos tallers, trobades i altres activitats tindran lloc durant tota la temporada.

La Hiroshima redueix la seva oferta, però això no significa que s’aturi. Les trenta-cinc propostes que es van poder veure l’any passat es redueixen a quinze, i la sala reivindica amb orgull el seu caràcter d’hibridesa, a mig camí entre el suport a la creació i l’exhibició. El temps dirà si les institucions (principalment ICEC i ICUB) troben una categoria adient per a la Hiroshima. Esperem que la disfressa de l’any vinent ja no sigui la de dinosaure, i Gastón Core aparegui vestit de gall dindi, amb unes plomes ben lluents i estarrufades.