La generació Arquímedes

8.11.2013

Les desventures d’Arquímedes és una obra que traspua autenticitat.  És l’opera prima d’Andreu Grau i, com passa sovint amb les primeres novel·les, es nota que l’autor ha abocat un bon tros de la seva vida a l’olla. Com va dir molt bé Màrius Serra al Lecturàlia de Catalunya Ràdio, Grau dibuixa ‘la deriva d’un jove desorientat’, que ha perdut la pista del seu pare i el busca per Terrassa amb una genuïna preocupació, però també amb una incòmoda sensació de culpabilitat que no acaba de digerir del tot.

 

Andreu Grau | Foto Clara Ruiz Ribas

 

El jove Arquímedes enfila la carena de la trentena sense una feina estable, ni tampoc un lligam sentimental que l’ancori al lloc on viu. I en canvi, se sent lligat a viure a la ciutat de Terrassa amb una vaga resignació, arrossegat pel pes d’una inèrcia que no sap resistir. Ha viscut un temps a l’estranger, i té molts bons records dels mesos passats a Londres i a Crescent Row, un poblet d’Anglaterra, però Terrassa el torna a embolcallar amb la força d’una fatalitat.

Arquímedes Cadavall és un exemple molt ben encarnat de la generació X, aquesta generació que avui demana pas però que encara pateix l’obstrucció de la generació de la Transició, que viu ben instal·lada des de fa anys i que com ha explicat Josep Sala i Cullell a Núvol, s’ha convertit en la generació Tap. Arquímedes Cadavall pertany a una generació nascuda a finals dels seixanta i durant la dècada dels setanta, una generació que va créixer amb un clima de permissivitat i ha rebut una educació tan laxa que no s’han sabut rebel·lar contra res.

Carles Miró va publicar fa uns anys una novel·la a Editorial Empúries que també està ambientada a Terrassa i que capta molt bé aquesta falta de motivació. A La germana gran, Miró escriu: “Els nostres pares i els nostres mestres no sabien què manar-nos ni com manar-nos, perquè a ells els havien manat més del compte, i nosaltres, com que no teníem res de sòlid al davant, no sabíem contra què havíem de xocar”.

El recorregut d’Arquímedes Cadavall ens confirma que ha tingut un pare absent i una mare dispersa. Pares abúlics, que deixen un flanc descobert perquè aparegui la figura fascinant i perillosa de l’oncle (recordeu el poema de Ferrater!), un personatge clau d’aquesta novel·la embastada sobre uns equilibris afectius molt precaris. El desconcert vital d’Arquímedes Cadavall, que és el motor que fa avançar la novel·la, és l’esqueix individual d’un desconcert generacional més gran, el producte inevitable d’aquesta falta d’autoritat dels seus progenitors.

Miró va més enllà i arriba a parlar de ‘bogeria’ per referir-se a aquesta generació. A La germana gran hi ha un personatge mig autista, en Josep, que està molt ben dibuixat i que és una víctima d’aquesta despistamenta general. La germana d’Arquímedes Cadavall, la Piqui, també té el seu diagnòstic psiquiàtric. Hi ha un fil de continuïtat entre aquestes dues novel·les que algú algun dia haurà d’estudiar. Dos llibres que exploren la idiosincràcia terrassenca i que un dia o altre haurien de ser lectura als Instituts de secundària de l’ínclita ciutat d’Ègara.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Màrius Serra