La Fundació Tàpies i l’apatia

23.01.2019

El 2018 podria haver sigut un bon any per la Fundació Tàpies, però no va ser-ho. El problema principal? Que el centre va haver de romandre tancat durant dos mesos i mig: primer per un mal funcionament del sistema de climatització, i després per les inundacions causades per les fortes pluges del mes de setembre. La mala sort va ser múltiple, perquè no només es va haver de restringir l’entrada a l’edifici en temporada alta, sinó que a més es va haver de fer quan estava en marxa l’exposició més important de l’any: Antoni Tàpies. Biografia política.

A la dreta, les obres Documenta III, Kassel, 1964, d'Antoni Tàpies | Foto: Digital BB: Richard Kasiewicz

A la dreta, les obres Documenta III, Kassel, 1964, d’Antoni Tàpies | Foto: Digital BB: Richard Kasiewicz

Per si això no fos prou, la mostra Biografia política haurà de tancar una setmana abans del previst, també per un factor aliè a la fundació: a finals de febrer arriba a Barcelona el Mobile World Congress, i els preus dels hotels s’incrementen tant, que la institució ha decidit clausurar l’exposició abans per poder pagar l’allotjament a les persones que vinguin a desmuntar la mostra i a tornar les obres als seus respectius països –Suïssa o Dinamarca, per exemple-. Sense aquesta reducció, seria impossible encabir el tancament de l’exposició i el retorn de les obres dins del pressupost. Finalment, la mostra durarà fins al 17 de febrer.

Els incidents amb els quals la Tàpies ha hagut d’enfrontar-se durant el 2018 han repercutit en el nombre de visitants, que han sigut un total de 50.000. Una xifra discreta, sobretot tenint en compte la importància del pintor i la bona situació de la Fundació, al bell mig de Barcelona. El director, Carles Guerra, formula el seu discurs en positiu: per una banda, cap obra va resultar malmesa durant els dos mesos i mig de tancament, i per altra banda, la institució s’ha de posar a treballar ja per un canvi de model que torni a fer lluir la Fundació.

Canviar de model hauria de ser l’aspiració de la majoria de museus catalans. Hi ha diversos fronts oberts. Un d’ells és la motivació del públic local, l’altre és l’ús de sistemes moderns de recopilació de dades dels visitants, i la necessitat de connectar amb els relats contemporanis. Un dels altres fronts oberts és el de la comunicació: com assenyala Guerra, “dediquem grans esforços a cuidar els continguts però pocs a difondre’ls, i no tenen impacte públic”. També cal buscar fórmules econòmiques que permetin la sustentació d’aquests espais.

Quant als pressupostos de la Tàpies, la xifra per l’any 2019 és la mateixa que la del 2018, i ronda els 2.000.000 euros. D’aquests, 186.000€ provenen de la família Tàpies, i 1.200.000 de les aportacions de les administracions. “Som una fundació privada, però més d’un 50% del nostre pressupost és públic”, recalca Guerra, “hem de fer un esforç per tornar aquest servei a la societat”. La Fundació ha de pensar noves estratègies per augmentar ingressos, fet que passa per crear xarxa i involucrar més organismes en la tasca de la Tàpies, i dotar l’edifici de, per exemple, una cafeteria.

El director de la Fundació Tàpies també demana la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, que no senyalitza prou les institucions culturals de la ciutat. “No estem representats en l’espai públic, i el consistori hauria de pensar com coopera amb nosaltres en termes visibles”. A més, Carles Guerra parla d’una “apatia” dins del sistema cultural de la ciutat, sobretot l’artístic.

Aquesta sensació queda palesa en la darrera notícia sorprenent de l’any 2018: el reputat mitjà anglès The Guardian va destacar l’exposició de Susan Meiselas com una de les deu millors que es van fer l’any passat a Europa, però en comptes de triar la mostra exposada a la Fundació Tàpies, va premiar l’exposició que va itinerar fins a París, en format reduït i menys complexa que la de la capital catalana. Barcelona necessita reviure culturalment. La ciutat és invisible en els circuits artístics internacionals, i mentrestant institucions com la Tàpies se’n ressenten.

Les propostes del 2019

La gran exposició monogràfica de Tàpies d’aquest 2019 versarà sobre la sèrie Certeses sentides, un bloc de treball realitzat l’any 1991 i dipositat a la col·lecció concebuda i donada al llarg dels anys per Antoni Tàpies i Teresa Barba. Vint-i-vuit anys més tard de la seva creació, la Fundació reprèn aquesta sèrie per mostrar-la en la seva integritat, recuperant peces que no s’havien vist abans i acompanyant-les d’una sèrie d’escultures de bronze i de terra xamotada del mateix període. A part, la Fundació també dedicarà una exposició a les cinc escenografies teatrals que va dissenyar Tàpies.

Un dels plats forts del 2019, però, serà l’exposició del cineasta Albert Serra, que mostrarà l’obra Roi Soleil (2017), una peça emparentada amb la pel·lícula La mort de Louis XIV (2016). Les imatges de Roi Soleil van ser enregistrades l’any 2017 a la Galeria Graça Brandão de Lisboa, on Lluís Serrat fa el paper que interpretava Jean-Pierre Léaud a la pel·lícula homònima. En paraules de Serra, davant dels visitants d’una galeria d’art, un actor escenifica la lenta agonia del monarca francès Lluís XIV, fins a la seva mort, en un desafiament físic i psicològic d’una notable complexitat.

La Fundació Tàpies també acollirà dues mostres més: una de la fotògrafa anglesa Hannah Collins, titulada “I will make up a song and sing it in a theatre with night aire above my head” i feta amb el suport de la Galeria Joan Prats; i una altra de la investigadora Ariella Azoulay titulada “Història potencial”, un concepte que la mateixa pensadora de Tel Aviv ha desenvolupat a partir de les seves anàlisis sobre la història d’Israel i Palestina. A part, la Tàpies també prepara un cicle de performances i intervencions artístiques, així com altres activitats, i tot plegat mentre es prepara per dos aniversaris: el 2020 la Fundació celebrarà trenta anys de vida, i el 2023 serà el centenari d’Antoni Tàpies.