La Fundació Palau es mulla

13.10.2013

La Fundació Palau de Caldes d’Estrac inaugurava el dia 12 d’octubre l’exposició temporal «Jo em rebel·lo, nosaltres existim», organitzada per l’escriptor Martí Sales i Pere Almeda, director de la institució. La Fundació, que gestiona el patrimoni de Josep Palau i Fabre (1917 – 2008), no vol quedar-se al marge dels esdeveniments que imperen en la nostra societat, sinó que, d’acord amb l’esperit del seu fundador, creu que s’ha de ser crític amb el moment actual.

Re-Presentació Numax de Roger Bernat a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac | @Nani Pujol

Deia Pere Almeda: «En aquest projecte es vol visualitzar el conflicte, però també s’ha cregut important fer visibles les alternatives i les crítiques socials i polítiques, així com les mirades històriques del moment». Com ell mateix assegurava, «cal introduir ètica a l’estètica», i aquest és un dels objectius de l’exposició: que l’espectador sigui capaç de reflexionar a través dels diferents actes programats.

Segons Martí Sales, «la fundació s’ha mullat», ja que no només ha dotat de contingut uns contenidors, sinó que, a més, «ha fet un gest». Amb aquesta iniciativa, doncs, es pretén conscienciar a l’espectador que la transformació de la societat es pot fer a través de les accions més quotidianes.

L’exposició, òbviament, té una dimensió social essencial. Els diversos treballs que l’integren estan inclosos dins d’una instal·lació audiovisual on les diferents personalitats de l’activisme presenten les seves opinions sobre l’statu quo. És el cas de les gravacions en un espai comú i d’ús públic com és el metro de la ciutat, on, per exemple, Marta Sibina (Cafè amb llet) ens exhorta a un canvi en tots els nivells plantejant alternatives basades en el decreixement. D’altra banda, l’arquitecte Itziar Gonzalez, juntament amb l’Institut Cartogràfic de la Revolta, presenta «És l’hora de cartografiar una nova Catalunya!», mentre que Mireia Sallarès proposa «Literatura de replà», un projecte que vol situar al lector en l’espai on es desenvolupa el text. Espai en blanc, al seu torn, presenta «Pressentiments», un grapat de textos, aplegats a Pressentiment, en què veus anònimes formulen les seves tesis. Però l’exposició amaga més projeccions de caràcter reivindicatiu: l’ull d’Ester Quintana amb un text subtitulat o fotos a mida real de persones desnonades.

A una sala annexa, Eulàlia Comas i Dídac Costa són els comissaris de «La revolució silenciada: les col·lectivitzacions industrials i de serveis a Catalunya, 1936 – 1939», que reuneix el testimoni sobre el procés de col·lectivització industrial durant els anys de guerra civil. Malgrat el fort moment de crisi en què vivia el país aclaparat per una guerra, la classe obrera va aconseguir fer-lo funcionar a través de la col·lectivització de les fàbriques. Es tracta d’un episodi del qual s’ha parlat molt poc però que, a la vegada, és interessant tenir-lo present, i més en el nostre moment actual.

 

Mireia Sallarès | © Nani Pujol

 

L’exposició és complementada per un seguit d’activitats paral·leles, entre les quals cal destacar l’obra teatral dirigida per Roger Bernat, Re-presentació: Numax. L’obra, de cinquanta minuts de duració, es va representar en l’acte d’inauguració. Dos televisors de gran format i unes cadires disposades en forma de rotllana formaven l’espai. «3 de mayo de 1979», començava l’espectacle. Núria Martínez Vernis, que feia de moderadora, es va asseure al centre i va començar a llegir en veu alta el text que apareixia en pantalla. De cop, la moderadora va demanar la intervenció dels espectadors que, de manera improvisada, van assumir uns rols: espectador azul, espectador verde, espectador rosa, mujer joven, mujer mayor, etc. L’obra, amb una clara voluntat de fer els espectadors protagonistes de la representació, és un homenatge al film Numax presenta dirigit l’any 1979 per Joaquim Jordà, en què hi van participar treballadors de la fàbrica d’electrodomèstics Numax per explicar la seva lluita, després de dos anys de vagues i mobilitzacions. Una recreació stricto sensu.

En definitiva, l’exposició recull una mirada interessant sobre el procés de canvi que l’actual societat està vivint. Artistes, associacions i col·lectius volen transmetre als espectadors que no hem d’entendre el nostre entorn com quelcom immutable, sinó que la transformació és inherent a l’humanitat. És, doncs, una exposició de llarga duració, «un passeig tranquil per anar-hi a fons», amb paraules de Pere Almeda.