La fugida de Barcelona: 21 a 24 de gener de 1939

23.01.2019

Fa vuitanta anys les tropes franquistes s’acostaven inexorablement a Barcelona. Era evident que la desfeta era impossible d’aturar. Així van haver de fugir els escriptors republicans.

El bibliobus de la fugida, aparcat possiblement davant del Palau Robert. |

Bona part dels escriptors, artistes i intel·lectuals catalans temen les represàlies que poden patir per haver escrit en català i defensat la república. Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat, organitza l’evacuació dels escriptors que es consideren en perill. Un dels problemes que ha de resoldre és aconseguir suficients mitjans de locomoció ja que només disposa d’algun cotxe, el bibliobús i un camió.

El matí del 22 de gener, Pi i Sunyer es posa en contacte amb el president i el vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes, Josep Pous i Pagès i Carles Riba, per comunicar-los que han de sortir de Barcelona aquell mateix dia, un automòbil els passa a recollir a la tarda. Pous i Pagès escriu una nota al secretari de la ILC, Francesc Trabal, on l’informa de la seva marxa i la de Riba. Aquest fet fou criticat quan es va saber: “Trabal […] deia amb amarga mordacitat «Quan s’enfonsa un vaixell, el capità és l’últim d’abandonar-lo»” (Anna Murià a Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956, ps. 17-18).

L’endemà, dilluns 23, a dos quarts d’una del migdia se celebra una reunió de la Institució de les Lletres Catalanes al Palau Robert, seu de la conselleria de Cultura. Francesc Trabal llegeix la nota de Pous i Pagès i els assistents (Pompeu Fabra, Joan Oliver, Josep Maria Capdevila, Antoni Rovira i Virgili, Cèsar-August Jordana i Jaume Serra Hunter) a més de mostrar la seva inquietud acorden que actuï de president Pompeu Fabra, traslladar la seu de la ILC a la ciutat de Girona o on indiqui el Conseller de Cultura ; i convocar la “la pròxima sessió en el lloc on s’hagin reunit els seus membres”. Després de la reunió Pi i Sunyer es reuneix amb Joan Oliver i Francesc Trabal i els tranquil·litza dient que està fent les gestions necessàries per la seva evacuació.

A la tarda marxen des del Palau Robert i la seu de la Institució, Francesc Trabal amb la seva família (la dona, la mare, el germà i, probablement, la cunyada), Joan Oliver amb la seva dona, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i Miquel Joseph.

Anna Murià es queda a la seu de la ILC per informar que l’endemà a primera hora del matí un camió al Palau Robert recollirà els escriptors que vulguin anar-se’n.

Aquell mateix dia, cap a les cinc de la tarda, un cotxe del Departament de Cultura porta a Olot Josep M. Capdevila i Cèsar August Jordana, amb l’esposa i els dos fills.

L’escriptor i diputat Antoni Rovira i Virgili es queda al despatx: “Destrueixo cartes i documents que podrien perjudicar i comprometre altres persones”. (Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana: Memòries sobre l’èxode català, p. 43.), fins a la matinada no els passa a recollir un cotxe oficial.

Antiga ubicació de la Institució de les Lletres Catalanes, al número 42 de Rambla Catalunya. |

El dia 24 a primera hora del matí arriben al Palau Robert, Sebastià Gasch, Xavier Benguerel amb la seva dona, Domènec Guansé, Anna Murià (amb els pares i el germà petit, Jordi), Pau Vila, Alfons Maseras, Roure Torent amb un familiar i Ramon Vinyes. Després d’una estona d’espera pugen a un camió descobert que els portarà a Girona, entre la gran corrua de fugitius.

Segurament va ser l’endemà, dia 25, que el camió surt per darrera vegada de Barcelona amb Josep Maria Francès i Artís-Balaguer i família. El fet de ser els últims provoca la inquietud i el rancor de Francès, que se sent bandejat.

Tots es van trobar amb milers de persones, fugitius com ells, que anaven a peu, arrossegant-se com podien. Benguerel, a les seves memòries ho recorda, conscient de ser un privilegiat:

“Fins on abastava la mirada, el carrer era una im­mensa riuada de fugitius: la majoria a peu i, encara, molts, carregats, aclofats sota embalums enormes. Se sentia el ròssec incessant i feridor de les sabates sobre l’empedrat. […] ¿Per què ens obrien pas? ¿Per què no ens assaltaven? ¿Per què havíem de ser uns privilegiats, nosaltres? Era just pensar-ho, i, en canvi, esborronava d’imaginar que una pana qualsevol ens podria obligar a continuar a peu com la immensa majoria”. (Xavier Benguerel, Memòries: 1905-1990, p. 285).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Certament dies de plom …
    Veig que hi ha a la llista el nom de Ramon Vinyes. Tot i que parlo de memoria em penso que es qui va ser inmortalitzat pel Gabriel García Marquez anomenan-lo “el sabio catalán” ; es referia a un llibreter de Barranquilla que va introduir a un grup de joves colombians escriptors els llibres de Faulkner, Hemingway…i d´altres.