La fragància d’un rostre

23.01.2019

Els rostres inundaran el Museu Can Mario de Palafrugell. La Fundació Vila Casas ha presentat la seva programació expositiva d’hivern en aquest recinte, que s’engalona per acollir La identitat perduda. El rostre, col·lecció olorVISUAL, una mostra enigmàtica i suggestiva que gira entorn de l’olfacte i la faç humana. A la Sala Empordà s’exposa Fes punta al llapis, de Carles Bros. Les podreu visitar fins al 19 de maig. Us expliquem què hi trobareu.

La mostra agrupa un ampli conjunt d’obres suggestives, provocatives, sensorials, que evoquen diferents emocions. Foto: Núvol.

La Fundació Vilacasas comparteix en aquesta ocasió l’equipament palafrullegenc amb la col·lecció d’art olorVISUAL, escollida pel perfumista, col·leccionista i artista Ernesto Ventós (Barcelona, 1945). El resultat no decep: una cinquantena d’obres d’artistes dispars, amb renom internacional dins el panorama contemporani actual. Per reforçar aquesta mostra, el projecte compta amb dues comissàries de luxe: Natàlia Chocarro, adjunta de direcció d’art de la Vila Casas, i Cristina Agàpito, directora i conservadora d’olorVISUAL.

L’exposició consta d’un ordre seqüencial: tres àmbits que reben el nom de conceptes que, d’entrada, causen fascinació: memòria, ocultació i dissolució. Cadascuna d’aquestes seqüències, que funcionen a tall de capítols, inclouen una selecció d’obres i giren entorn d’un eix central: el rostre humà. El retrat és el leit motiv de tot plegat. Segons ens explica Chocarro, “la imatge, molt important en la nostra societat, era la temàtica a exaltar amb aquesta exposició. I, a l’hora de muntar-la, inconscientment ens va venir al cap el pensament del pensador polonès Zygmunt Bauman i la seva metàfora de la liquiditat”. Entenent això, és senzill contemplar i, alhora, sentir-se captivat pel discurs. Veure i, a la vegada, llegir i escoltar la història de la construcció i la desfiguració d’identitats. De la consistència però, al mateix temps, la fragilitat i l’ensorrament dels fonaments de la condició humana.

D’acord, això de reunir rostres potser no és nou. Recordem que el grup d’Homes sense Rostre, a Braavos, fa aquesta particular col·lecció (això sí, amb altres fins). No ens desviem. Tornant a Can Mario, La identitat perduda. El rostre, col·lecció olorVISUAL  agrupa un ampli conjunt de peces suggestives, provocatives, sensorials, que evoquen diferents emocions. Algunes, corprenedores i incòmodes (contempleu l’obra de Carmen Calvo, per posar un exemple). D’altres, relaxants i harmòniques. Presentades en diferents formats, hi trobarem escultura (la calavera de Markus Linnenbrink i l’obra de Pep Carrió, que presideixen la gran sala, són sensacionals), i també pintures i fotografies.

Brian Bress, Luciana Crepaldi, Lola Guerrera, Markus Oehlen, Alexander Tinei, Tatsumi Oriomoto són alguns dels artistes presents a la mostra. Totes les peces van acompanyades d’un text que un autor, no necessàriament el creador de l’obra en qüestió, ha escrit per situar el públic. Obra i idea casen perfectament, i aconsegueixen que l’espectador se senti alienat. Un fet que, en temps de la immediatesa i la superficialitat de la imatge (recuperant una mica Bauman), representa un oasi cultural. Una bombolla d’oxigen en un món hiperbòlicament accelerat.

Una de les principals novetats és que Can Mario, que normalment adopta un posat que recorda a la nau industrial, ampli i ben dotat d’il·luminació, ara intima amb les peces i el discurs que es projecta en l’espai. És a dir, s’ha adaptat un clímax ad hoc, fet que singularitza la mostra i la converteix en especial. Natàlia Chocarro destaca que han dedicat una minuciosa atenció a construir l’escenografia. I per rematar encara més aquest valor genuí i característic de l’exposició, hi ha el detall que cada àmbit incorpora un flascó amb una fragància formulada per Ernesto Ventós. El resultat global és espectacular.

De forma paral·lela, l’artista empordanès Carles Bros exposa, a la Sala Empordà del mateix recinte, la mostra Fes punta al llapis. L’exposició expressa la creació i el naixement conceptual a través d’un conjunt d’obres basades en el grafit, el ferro i l’escriptura. D’aquesta manera, dibuixos i escultures s’apleguen per jugar com ho fa l’embrió d’una idea, sigui artística o no, que acaba sortint a la llum i que ha canviat en materialitzar-se. I aquí resideix la gràcia.  Les formes ballen al compàs, rítmic, d’un dibuixant o un escriptor.

Per més informació, podeu consultar el web del Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, en aquest enllaç.