La fotografia creativa a Catalunya

10.07.2018

La Virreina Centre de la Imatge presenta una ambiciosa exposició, La fotografia «creativa» a Catalunya (1973-1982)en la qual se segueixen les experiències, al llarg d’una dècada, d’una generació de joves fotògrafs que volia renovar la pràctica, els continguts i la difusió de la fotografia del seu temps. La Virreina prorroga aquesta obra fins al 14 d’octubre.

Els fotògrafs el dia de la inauguració | Foto: Robert Ramos

A començaments del anys setanta un grup de fotògrafs catalans va coincidir en el projecte de trobar nous camins a l’expressió fotogràfica. Hi ho va fer en una línia que s’inspirava en un allunyament de la fotografia de caire documental, que també, a la seva vegada, s’havia ja allunyat del pictorialisme i del marc de les tradicionals Agrupacions fotogràfiques. Parlem del que ells mateixos, seguint la terminologia anglosaxona, han denominat el corrent de la fotografia “creativa”, un qualificatiu que a voltes pot haver despertat algunes susceptibilitats entre els que practiquen altres estils fotogràfiques.

Com m’explica Josep Rigol, un dels membres iniciadors d’aquest moviment i que ha col·laborat molt activament en la preparació d’aquesta mostra, comissionada per Cristina Zelich, l’esperit que els impulsava era el de trobar noves formes gràfiques en les que la fotografia fos el suport d’una expressió més vital que documental. Una fórmula que entroncava amb la d’artistes conceptuals i que feia seu el lema d’Antoni Muntadas “l’art igual a la vida”.

Des del primer moment varen ser conscients que la seva forma d’expressió fotogràfica estava mancada de suport institucional i d’uns espais – centres culturals públics, museus, galeries d’art, revistes especialitzades, etc, on poder expressar-se i difondre’s. I per això, a part de fer fotografies, varen dedicar bona part dels seus esforços a les tasques de promoció i difusió de la seva obra.

L’exposició que ara es presenta a La Virreina Centre d’art és molt fidel a aquest ideari i forma d’actuació. M’explicaré. L’exposició s’estructura no a través de l’obra dels autors sinó a partir dels diferents agents i mitjans a través dels quals es varen mostrar i canalitzar en el seu moment les fotografies del col·lectiu. Seguint un ordre cronològic es va avançant per les diferents sales de la Virreina que es dediquen a cada una a les galeries, mitjans  i organitzacions que varen col·laborar amb el moviment.

La tasca de recollida dels materials que s’exhibeixen deu haver estat enorme i constitueix un fons del màxim interès per reconstruir una etapa important de la nostra història fotogràfica. A més de les més de 518 fotografies de 32 autors – originals moltes d’elles i còpies actuals quan ha calgut – que s’han hagut de cercar i seleccionar, es mostra una gran quantitat d’altres materials originals de l’època – més de 360 documents. Així hi podreu veure portades i pàgines interiors de revistes, cartells anunciadors de les exposicions, catàlegs i llibres de les mateixes, carpetes fotogràfiques numerades i amb tiratges limitats, postals fotogràfiques, fulletons, retalls de premsa, etc. Una feinada ingent que cal preservar.

Malauradament encara no s’ha editat el catàleg que s’està preparant sobre l’exposició i que per a mi ha de ser el registre que la faci perdurar. Està prevista la seva publicació pel mes de setembre, certament molt més tard del que hauria sigut desitjable. Però com diu el refrany: “Més val tard que mai”.

Un segon aspecte a remarcar és que l’obra dels diferents autors es presenta de forma fragmentada en funció dels espais abans esmentats on en el seu dia la varen exposar. Trobem doncs imatges d‘Esclusa, Catany, Sarrà, Fontcuberta, Guillumet, Úbeda, Rigol, Freixa, Casals, Rivas, Bover o Formiguera, per esmentar només alguns dels fotògrafs, repartides al llarg de les diferents sales. Això dona una clara idea de la importància que  aquells fotògrafs concedien als mitjans a través des quals es difonia la seva obra; un criteri que la comissària ha mantingut amb fidelitat en el seu plantejament expositiu. Recordem que eren uns temps en que tot el suport fotogràfic estava limitat al paper i les parets de les galeries on penjar les fotografies i els cartells per anunciar-les, molt lluny encara de l’època de les pantalles, monitors i xarxes que estem vivint avui en dia.

La sala d’exposicions de La Virreina | Foto: La Virreina

Pel que fa fotògrafs d’aquella generació, com explica en Josep Rigol, que ens acompanya a la visita, es tractava d’un grup unit per la passió per una altra manera de fotografiar que cercava molt activament noves formes i mitjans d’expressió. Estaven units per fortes relacions de companyonia i intensos vincles d’amistat. Es relacionaven i treballaven de manera espontània, sense una organització formal o jeràrquica, i tots tenen encara avui un excel·lent record d’aquells anys.

Un altre tema significatiu és el període que cobreix l’exposició, deu anys, des de l’aparició de Nueva Lente fins l’any de celebració de la primera edició de la Primavera Fotogràfica el 1982, que es considera el moment àlgid en el que culminen els esforços per difondre i potenciar aquella nova fotografia.

Al llarg d’aquests anys es va iniciar la presència de la fotografia a algunes galeries i sales d’exposicions, es varen constituir diferents col·lectius de fotògrafs amb afinitats estètiques o conceptuals i es varen incorporar al món de la fotografia les institucions públiques. En aquest sentit, les Jornades Catalanes de la Fotografia, celebrades a la Fundació Miró el 1980, varen posar de manifest l’oblit que havia patit la fotografia en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 1975-1977.

Cartell de la primera Primavera Fotogràfica

Totes aquestes actuacions varen culminar amb la Primavera Fotogràfica de Barcelona que va agafar com a model el Festival Biennal “Mois de la Photo” que es celebrava a París. I a aquesta iniciativa s’hi varen incorporar ja museus i espais públics, col·legis professionals, centres educatius  i galeries d’art privades i es va aconseguir un obert compromís de les institucions públiques.

S’hagués pogut prolongar el període de cobertura de la mostra amb materials i fotògrafs de generacions més recents que varen participar en posteriors edicions de la Primavera i altres iniciatives, però la Comissària ha decidit, encertadament, acotar amb rigor el final del període essencial del moviment.

Al marge del valor historiogràfic de l’exposició i del caràcter de reivindicació de la feina d’aquells somniadors de la fotografia cal dir que el visitant gaudirà d’un notable conjunt de fotografies de gran qualitat de trenta dos fotògrafs, entre els quals només tres dones – Maria Espeus, Marta Sentís i Marta Povo – cadascun dels quals mereixeria per ell mateix una exposició individual.

És difícil i resultaria estèril intentar referir i descriure les imatges que veurà l’espectador – la fotografia s’ha de veure – i per això em limitaré a fer unes observacions de caràcter general. La majoria de les fotografies exposades són en blanc i negre com acostumaven a treballar els fotògrafs en aquells anys. Passat ara ja un temps considerable trobo que les fotografies mantenen una frescor i qualitat indiscutibles. I cal reconèixer que encara que siguin d’estils i composicions molt diversos en la majoria s’observa un desig d’expressió personal de caràcter autobiogràfic i un esperit imaginatiu, molt allunyats a consciència de la foto més documental de l’època.

S’ha criticat en algunes ocasions el caràcter tancat o elitista d’aquesta fotografia “creativa”, començant pel mateix qualificatiu, quan certament a casa nostra hi havia altres grans fotògrafs que treballaven en terrenys com la moda, la publicitat, el fotoperiodisme o el documentalisme social i que, a més de les feines estrictament professionals, tenien també una  producció de caràcter més personal de gran nivell.

Però al marge d’un tema d’afinitats personals sembla raonable que cada tendència fotogràfica tendeixi a valorar i promoure el seu estil sense que això suposi ignorar o menystenir el dels altres. Afortunadament el món de la fotografia és prou ampli per donar cabuda a tota mena de tendències i expressions que cada dia conviuen amb més familiaritat en festivals i certàmens fotogràfics actuals.

En resum, aquesta exposició, que pel que sembla està tenint una magnífica acollida de públic, és un reconeixement a una generació de fotògrafs i alhora una mostra d’un gran valor històric perquè recull i posa a l’abast dels visitants una documentació de molt interès. Estarà oberta fins a finals de setembre i és possible que es prorrogui encara uns dies d’octubre. Esperem que més endavant, algun dia, la Virreina ens pugui oferir la continuació d’aquesta història de la fotografia a casa nostra que, afortunadament, ha tingut uns bons continuadors.

Trobareu més informació al web de La Virreina fent clic aquí.