La fórmula màgica del Qüestionari Proust

El Qüestionari Proust és un test intemporal que és capaç de mostrar la veritat més profunda d’una persona. No obstant, el seu nom és fals i enganyós: les preguntes no van ser creades per l’escriptor Marcel Proust sinó per les filles de Karl Marx com un joc familiar. Tot i així, el nom fa referència al francès ja que va ser la persona que el va popularitzar. Des d’aquell moment, el test no s’ha deixat d’utilitzar: molts són els professionals del món de la comunicació que encara ara el fan servir per conèixer el seu entrevistat. El secret del seu èxit? 31 preguntes inofensives que acaben posant al descobert la personalitat d’una persona.

Aquesta característica va ser observada pel periodista Lluís Permanyer, que va decidir realitzar el qüestionari “per entrar en els personatges que havia d’entrevistar”, tal com afirmava en una entrevista feta a Núvol. Anys més tard, però, el periodista reconeix que l’èxit del Qüestionari no es troba en les seves preguntes sinó en les respostes d’un personatge “del món cultural perquè dóna molta més qualitat a l’entrevista”. A més, també explica que en el moment de la seva publicació a la revista Destino les respostes eren molt interessants pels lectors. Malgrat haver de passar la censura resultaven sorprenents, per exemple, les respostes a la pregunta “Fet militar que admira més?”. Anys més tard d’aquestes publicacions periòdiques, totes les entrevistes es van englobar en un llibre: 43 respostes catalanes al qüestionari Proust (La Mirada, 1967, Aymà Editora).

El llibre inclou entrevistes a intel·lectuals catalans de l’època que es poden convertir en una lectura fresca i ràpida d’estiu. Per a fer un tastet de l’obra deixem algunes de les respostes més interessants:

Heroïnes de ficció preferides de Josep Pla (escriptor i periodista): “Totes les dones ho són”.

1. Flor preferida de Valentí Castanys (humorista): “La flor amb què alguns neixen”.

2. Lema de Salvador Dalí: “Genio y figura hasta la sepultura”.

3. Lloc on desitjaria viure Pere Calders: “A Barcelona però no hi trobo pis”.

4. Herois de ficció preferits de Xavier Montsalvatge (compositor): “Els adoptats per a l’òpera”.

5. Ocupació preferida de Salvador Espriu (poeta, dramaturg i novel·lista): “Llegir. I no escriure”.

6. Fet militar que admira més Joan Vila Casas (pintor, ceramista i escriptor): “Que em llicenciessin”.

7. Compositors preferits d’Oriol Bohigas (arquitecte): “Les cinc B: Bach, Beethoven, Brassens, Brel i Beatles. Llàstima que Mozart no comenci per B.”

8. Com voldria morir Cesc (pintor): “Fent un dibuix d’un enterrament”.

9. Menció especial per a V. Foix que respon totes les preguntes amb versos seus.

Les respostes anteriors són algunes de les que es poden trobar al llarg del llibre. Haureu de llegir tot el volum si voleu descobrir el color preferit del pintor Joan Miró o l’ocupació preferida de Josep Maria Espinàs (una pista: no és escriure). El que no es podrà trobar en el llibre, però, són les respostes al Qüestionari Proust de Lluís Permanyer ja que, segons el periodista, ell no és una persona prou rellevant del món intel·lectual català: “En diverses ocasions m’han intentat fer el qüestionari, però jo m’hi he negat”.

Permanyer també reconeix que li hauria agradat entrevistar a altres personatges, com per exemple Jean-Paul Sartre o Bertrand Russell. Aquest últim, però, li va respondre que estava tan preocupant per una possible Tercera Guerra Mundial que no podia invertir el seu temps en respondre el Qüestionari.

Una altra de les característiques del qüestionari és que es pot respondre en etapes vitals diferents, tal com va fer el mateix Proust. Permanyer defineix aquesta experiència com a “molt enriquidora” ja que és una manera de mostrar l’evolució del personatge. El periodista mateix ho va poder comprovar amb l’arquitecte Oriol Bohigas: mentre que l’any 1964 defensava que no tenia lemes, l’any 2006 (durant un homenatge que va rebre al FAD) afirmava que el seu era “No hi ha res pitjor que la gent de bé quan s’equivoca”. Veient aquest cas i mig segle més tard, seria interessant saber si a Espinàs encara li agradaria “morir resignat”.