La Fòrmula 1 al circuit de la literatura

16.03.2018

Aquest any, els aficionats a la Fòrmula 1 i a la literatura estan d’enhorabona. Intuint una capa poc representativa de la població (catalana, per acabar-ho d’adobar) amb aquesta doble tendència compartida i constatant una oferta literària tal poc abundant, per força és notícia que dues editorials de casa nostra publiquin obres sobre aquesta temàtica: Montecarlo (Raig Verd) i La última noche de Ayrton Senna (Contra). Dues obres que van molt més enllà de la competició o el glamur i, com fa la bona literatura, es capbussen en l’espessa bassa de les emocions humanes.

Ayrton Senna de petit, amb un dels primers cotxes que va conduir | Instituto Ayrton Senna

Tant un llibre com l’altre tenen la mort com a font d’inspiració, si és que podem parlar d’inspiració en aquests termes. L’autor de Montecarlo, el neerlandès Peter Terrin, confessa que, quan era adolescent, l’accident del pilot Gilles Villeneuve al circuit de Zolder, el 1982, el va impactar profundament. El mateix que va passar amb la generació següent quan Ayrton Senna va perdre la vida durant el Gran Premi de San Marino l’any 1994. Tant l’un com l’altre van morir un mes de maig.

La diferència entre el llibre de Terrin, traduït al català per Maria Rosich, i La última noche de Ayrton Senna, obra de l’italià Giorgio Terruzzi traduïda al castellà per David Paradela, és que Villeneuve no constitueix estrictament cap material literari i Senna, en canvi, és el protagonista absolut de la narració. Villeneuve és un record inductiu, segurament inconscient, per a la creació. Senna ho és tot en si mateix, pretext i protagonista. Com altres morts prematures de personalitats públiques amb pedigrí, la seva aurèola es va convertir en una llum amplificada. És un mite de l’esport amb tots els ets i uts.

 

Heoïcitats no correspostes

Peter Terrin | © Atelier Stephan Vanfleteren

Segurament, el circuit més bonic entre totes les pistes automobilístiques hagudes i per haver és el d’Spa Francorchamps, a Bèlgica. Però el de Montecarlo, tan estret, tan urbà i tan mediterrani, és el més llegendari. Terrin ambienta la seva història a Mònaco l’any 1968, mentre a París esclatava la revolució, el culte a la personalitat arribava a nivells de mediàtica follia i els canvis tecnològics s’introduïen en el disseny dels monoplaces d’F1. Canvis i transformacions. I un protagonista anònim, el mecànic de l’equip Lotus, Jack Preston, que salva la vida de la celebrity del moment. L’home, imbuït de quimeres heroiques i senyals de gratitud no correspostos, anhela una fama que no arriba.

A l’altra balança literària, Ayrton Senna, l’ídol de masses considerat per a molts el pilot més ràpid de la història de l’F1. Terruzzi ens trasllada els seus dubtes, les seves pors, els seus judicis i exàmens personals i tot el que l’envolta i el condiciona allunyat dels focus de l’èxit. Tot això, poques hores abans de la seva mort prematura i amb el magnetisme inquietant d’un mal presagi que ens prepara per al moment fatal. La complexitat de Senna en clau psicoanalítica i la velocitat de l’F1 contraposada a l’evocació de les hores prèvies que es dilata en l’espai inesperat i apassionant de la literatura.

Mentre que per gaudir d’una carrera d’F1 cal ser aficionat a l’F1, no cal ser un aficionat a l’F1 per gaudir d’aquestes dues lectures. El seu valor, i fins i tot el seu interès, són els conflictes humans -i la prosa el seu reclam. Terrin, amb la precisió punxeguda del llenguatge esmolat, construeix una història sobre la necessitat de ser reconegut que desmunta els contes de fades i que invita a preguntar-nos ¿quan es converteix una persona en heroi? Terruzzi fa exactament el contrari amb la mateixa precisió narrativa: ressuscita, per uns moments, l’heroi consumat.