La forma del agua, una faula per a l’era Trump 

6.03.2018

Igual que a l’heroïna de La forma del agua, la història oficial ha deixat sense veu a tots els que no eren homes blancs i heterosexuals. El film de Guillermo del Toro és el conte que escriuen aquells als qui fins ara no havien deixat escriure els contes, i l’Oscar a millor pel·lícula li arriba en un moment en què l’acadèmia s’ha de reivindicar com el darrer espai d’expressió per als silenciats, ara que el president de la nació només governa per als que parlen la seva mateixa llengua. Una faula en què la princesa muda és la que rescata al príncep entre reixes i el monstre que ho vol destruir tot ni té la pell fosca ni vesteix escates, és ben pàl·lid i duu corbata.

Sally Hawkins i Doug Jones a ‘La forma del agua’, de Guillermo del Toro

L’Eliza (Sally Hawkins) és una dona de fer feines muda que surfeja per la vida gràcies a la seva rutina: cada matí es lleva, esmorza els seus cereals, se’n va a treballar, i a la nit veu alguna pel·lícula a can Giles (Richard Genkins), el veí de la porta del costat. En el seu programa diari mai hi falla una sessió de masturbació pautada i feliç a la dutxa, anticipant que el plaer i l’aigua formen un binomi natural per la nostra protagonista. Tan ella com en Giles viuen sols als apartaments respectius, es comuniquen amb llengua de signes, i a tots dos els agraden els musicals i els homes.

Aquest statu quo pastel tipus “hi havia una vegada” es trenca amb l’arribada de la criatura. En plena Guerra Freda, els Estats Units han capturat un ésser de l’Amazones que creuen que els pot ser útil per la cursa espacial. La potencial arma arriba a l’edifici governamental on treballa l’Eliza de la mà del cap de seguretat Strickland (Michael Shannon), que sembla més interessat a desfer-se del que considera una “afronta” que no pas en estudiar-lo amb la veneració que exhibeix el científic del centre (Michael Stuhlbarg). Però per a l’Eliza, que mira el nouvingut amb els ulls d’algú que sap el que és ser reduït a la pura alteritat, aquest homínid amfibi de pell brillant i ulls completament negres és prou humà per robar-li el cor i prou atractiu fer-li vibrar l’entrecuix. Perquè si del Toro juga a visibilitzar realitats censurades en els contes de fades per a tots els públics, no es descuida de la sexualitat.

La guanyadora a millor pel·lícula, que no era ni remotament el film més interessant de l’any, és una apologia del Hollywood en majúscules, una cinta trufada de referents al cinema clàssic que recupera l’esplendor visual i la transparència narrativa de l’edat d’or i la duu al present amb l’autoconsciència necessària. La història és al mateix temps una fantasia estilitzada que permet evadir la trista realitat i una crítica política a les vergonyes d’una època recordada amb més nostàlgia de la que segons del Toro mereix. La barreja de gèneres i el contrast entre seqüències d’imaginació literalment desbordant i girs dramàtics d’un conservadorisme mandrós resulta en un còctel que no és una obra mestra però que, sense que sigui fàcil explicar com, encisa.

Hollywood té una responsabilitat especial perquè els seus productes influeixen en com milions de persones d’arreu del món es veuen a elles mateixes. Per això fa anys que els Oscars només s’entenen si es llegeixen políticament i La forma del agua ha triomfat perquè és una pel·lícula prou espectacular i clàssica per agradar a uns i prou original i crítica per agradar als altres. La història d’una dona de fer feines, un artista homosexual i una criatura sud-americana derrotant el despotisme polític i sexual de l’aparell militar blanc és la imatge oberta i tolerant que Hollywood necessita veure quan es mira al mirall, sobretot ara que encara s’està llepant les ferides pel cas Weinstein. És massa aviat per dir si, com diu el nou eslògan feminista, Time’s Up, ha arribat l’hora en què les veus silenciades conqueriran el cinema mainstream, o si tot plegat és una operació de maquillatge per no abordar les disfuncionalitats profundes de la indústria. El temps en què els Oscars només parlaven de cinema queda en un passat remot, tot i que La forma del agua ens suggereix que aquesta època suposadament daurada i suposadament neutral, potser no va existir mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Diria que tot plegat és una operació de maquillatge per tranquil.litzar consciències d’una manera ben poc subversiva, i que les veus silenciades continuaran sense un altaveu real a Hollywood.

    A mi “La forma del agua” no em va encisar gens, al contrari. Em va semblar un aiguabarreig sense forma que feia aigües per tot arreu. És una pel.lícula que, en l’intent de combinar diversos gèneres i satisfer totes les suposades reivindicacions del seu director, no troba mai el to ni aprofundeix en cap temàtica, de manera que resulta molt difícil entrar-hi. Passa sense cap solta d’una hiperviolència gratuïta i de mal gust que frega la sèrie Z a un pretès lirisme construït a base de retalla i enganxa, plagiant més que no pas homenatjant pel.lícules com ara Amélie, Splash, o The Artist (i sembla que també plagia un curt holandès, The space between us). L’argument està ple d’inconsistències i és del tot previsible; no hi ha ritme narratiu ni una construcció dramàtica versemblant (l’enamorament a partir de quatre ous durs és ridícul); amb una història maniquea i simplista, farcida d’uns clixés que sembla que tractin l’espectador d’imbècil. Fins i tot quant a la factura visual, l’únic aspecte que se salva a banda de l’esforçada interpretació de la soferta protoganista, el regust de còpia és massa fort, amb una paleta, unes llums i unes composicions massa semblants a les d’Amélie o el De profundis de Miguelanxo Prado.

    En definitiva, una presa de pèl, i la demostració que, efectivament, als Òscars el que menys interessa és el cinema.