La font dels versos

19.09.2017

El cicle de Poesia als parcs. Lletres i paisatge que organitzen conjuntament la Diputació de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes ha tornat aquest setembre amb una segona ronda de recitals que va començar el primer cap de setmana del mes amb una lògica escapada a l’Alguer. La ronda continuava aquest diumenge al Parc del Montnegre i el Corredor. Endins del parc, el lloc de reunió va ser la Font del Pradelló, a la finca de Ca l’Agustí. Un escenari que els organitzadors del cicle no es permeten fer caure de la programació; repetint any rere any. Una decisió del tot comprensible: és un racó esplèndid.

Misael Alerm recita al cicle Poesia als Parcs | Foto Gerard E. Mur

Parets de pedra tacades de molsa acotxen la font, que queda custodiada per una Verge de Lourdes. Per damunt de les parets, el terreny boscós creix impetuós cap amunt. Unes impressionants alzines deixen poc espai per al pas del sol. En ser un espai poc solellós, hi creixen poques plantes, per això és un bosc net de sota. L’ombra, doncs, recull el lloc, que queda lligat a una frescor penetrant. Pel que fa a la vegetació, l’alzina és la reina. Només la baga és esquitxada per arbres de ribera, castanyers i alguna ginesta. El marc idíl·lic per a un matí de poesia amb els joves poetes Guim Valls (Barcelona, 1992), Misael Alerm (La Garriga, 1990) i, a una mica més de distància, Joan Gener (Granollers, 1986).

El recital, emmarcava Valls, era una cita més de la gira que els tres poetes estan fent “per benzineres, cementiris, ajuntaments cremats, càmpings i fonts que no ragen”. És així: la Font del Pradelló és un sortidor estèril. Malgrat la humitat, d’aigua no en va aparèixer per enlloc. Els autors regaven el matí amb un porró de cervesa.

Valls, Alerm i Gener van endreçar l’acte en tres rondes amb tres torns repartits en cadascuna. Van entonar poesia pròpia i d’altres. Els poemes aliens van formar una tria excel·lent. I tots tres rapsodes van actuar (una mica) de comediants, per entretenir entre poemes a la trentena persones que vingueren.

Una de les primeres composicions que van escoltar-se va ser una reflexió de Valls sobre la confrontació amb la realitat: “Quan la realitat em ve de cara, / embolico un cigar tot esperant-la. / Me’l poso a la boca a l’últim moment, / subjectant-lo erecte amb les dents, / i quan l’onada arriba per endur-se’m / és un plaer veure-la com s’arruga / i es rebrega i s’enretira vençuda / pel contacte amb el meu humil cilindre / de tabac Pueblo. Després me l’encenc / i fumo, i no faig gaire cas de res. / Passo pels dies, penso de vegades, / amb una naturalitat que espanta / com l’últim fill d’un rei obès”. El poema (Estranyament) encara continua una mica més però el cas és que es rep com un cop. Té aquesta força. Valls l’inclourà en un nou recull que es publicarà pròximament a Viena Edicions. Serà el seu segon poemari després de Quincalla del segle (Roure Edicions).

Joan Gener fou l’únic que introduí les qüestions filosòfiques fora d’obra. “Sóc o no sóc un ésser poètic?”, admetia haver-se preguntat repetidament. Ha resolt el dubte amb un breu poema. “Reivindicar-se, potser / elevar-se, mai”. L’altra qüestió va ser la comuna disjuntiva de si cal apressar-se o no per entendre tots els sentits de la poesia. És, creu, una “pregunta errònia”. “S’escolta i prou”. Veus joves i clares. Gener va llegir els poemes autoeditats de Contrapunts i L’invisible. Una bona part de la seva obra juga amb l’enginy lèxic i la repetició. Molt aferrat en l’actualitat, va llegir un poema de Carles Rebassa prou entenedor aquests dies. Infinits universals es clou amb aquests versos: “Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar. / I esdevenir. / I sí, desobeir”. També van sonar Nicanor Parra i Tomàs Arias (amb un totpoderós De cor present).

Poesia als Parcs | © Gerard E. Mur

Alerm, en els seus torns, va voler “parlar de les coses que hem perdut, com ara l’aigua de la font”. Al seu darrer recull, Aiga (AdiA Edicions), on escriu sobre “recuperar modes d’existència que havia oblidat”, que vindria a ser “recordar coses de quan era petit”, escriu: “al cistell hi duc / el que s’ha perdut / és el mateix dir / als llibres hi duc / el que s’ha perdut / un cistell, fumera…”. Els poemes d’Alerm estan plens de fonts, mans i festes -com ell mateix plasma: “preparar una festa / a la font per a tots”. El garriguenc va amanir-ho amb unes gotes inèdites: poemes caniculars escrits aquest setembre. Obres que, per exemple, connecten Blai Bonet amb l’avi de Meranges i una xicota. I on també hi surten gresques: “Farem una festa? Sí que la farem: hi haurà raïm, ametlles crues, vi i aigua salada”.

Entre tot, va llegir-se Brossa. Que venia més a tomb que mai. Parlàvem del bosc, abans, doncs al Montnegre, a la vall d’Olzinelles, és on reposen les cendres de l’autor de Passat festes. En conya, Alerm va fer un avís: “Hi ha molta brossa al parc que no cal recollir”. Ell i Valls van llegir versos de Sumari astral i altres poemes (una descoberta del segon al primer).

El plat de postres va ser un tir (premonitori?) de Xavier Sabater, CRISIS, que van fer Gener i Alerm a duet. “Crisis mundial en el capitalismo / Nadie tiene trabajo, no hay gasolina / No funciona el televisor, tampoco hay comida / La gente sale a la calle y empieza a correr / Hay una nube negra en el horizonte/ Lluvia ácida empieza a caer / CRISIS, CRISIS / Crisis mundial / Crisis real ahora / ¡CRISIS!”. Al primer indici de crisis real ahora, proposaria córrer cap a la vall d’Olzinelles i fer-hi un recital com el de diumenge, que va ser una bona festa, una font molt ben feta.

El cicle continua. Podeu consultar la programació de tardor aquí.