La flor de la gavarrera

25.05.2017

La revista Veus baixes, un “paper de versos i lletres” que no es publica en paper, publica el seu número 4, que és en realitat el cinquè. Es tracta d’un nou monogràfic, aquesta vegada entorn de les literatures de l’àmbit eslau. Com en ocasions anteriors, Veus baixes ofereix secció d’estudis, de creació, de traducció i un diàleg. A partir d’uns versos de Mandelstam, un dels estudis xifra en la humil flor de la gavarrera el patiment històric dels pobles de l’àmbit eslau i dels seus escriptors.

Simona Škrabec

Simona Škrabec

Ara fa cinc anys commemoràvem el norantè aniversari del naixement i el quarantè aniversari de la mort de Gabriel Ferrater. Coincidint amb l’efemèride doble, va aparèixer el número 0 de Veus baixes, una publicació que els seus promotors definíem com a “paper de versos i lletres”. Es tractava d’un extens monogràfic dedicat al poeta de Reus i de Sant Cugat, amb la col·laboració generosa dels millors especialistes. Contra tot pronòstic, aquell primer lliurament de la nostra revista electrònica no va ser el darrer. Veu baixes no té cap institució ni cap instància acadèmica al darrere, però l’era digital permet coses així: que quatre diletants de les lletres, situats més a la perifèria que al centre però amb ganes de crear espais per a la literatura, facin no només un primer sinó també un segon, un tercer, un quart i un cinquè lliurament. Hi arribam, si m’és permès dir-ho, amb plena satisfacció pel que hem publicat i amb agraïment a tots els col·laboradors desinteressats. Volem ésser una finestra per a continguts que el mercat no afavoreix però que tenen, i així ens ho confirmen les estadístiques de recepció, un cercle de lectors interessats.

Els números posteriors a aquell inicial s’han centrat en els poetes que el 2013 feien el centenari (Espriu, Rosselló-Pòrcel, Villangómez, Teixidor), en els clàssics grecollatins i la poesia satírica (que compartien el número 2) i en la literatura hebraica, a més d’incloure alguns articles de caire miscel·lani. Hem publicat coses com lectures que il·luminen un poema de Ferrater o de Celan, un inèdit de joventut de Riba, els versos desconeguts d’un satíric noucentista o un estudi sobre un poeta medieval hebraicocatalà: ens mou el convenciment que hi ha gent que comparteix la passió per coses com aquestes. Aquest número 4 se centra en les literatures de l’àmbit eslau, un món que està essent objecte d’un interès creixent però del qual encara ens resta molt per conèixer i per traduir. A la presentació del número hi trobareu un repàs succint dels continguts de les diverses seccions: estudis, creació, traducció i diàleg.

La flor de la gavarrera

La flor de la gavarrera

Veus baixes és una revista sòbria, amb molta més lletra que dibuix. Gairebé no ens permetem altra decoració que una imatge per número, la que il·lustra la faixa de la portada. En aquest cas la nostra il·lustració és d’una gavarrera en flor. La gavarrera és un roser silvestre, tan punxegut que és gairebé impossible collir-ne la flor sense fer-se sang. L’hem triada a partir d’un poema de Mandelstam, esmentat a l’extens i esplèndid estudi de Simona Škrabec amb què s’obre el número. L’estudiosa eslovenocatalana hi parla de centres i perifèries i d’unes literatures eslaves marcades sense remei per les ferides de la història. Recorda aquests versos que Mandelstam va incloure en el llibre que va escriure després de visitar una Armènia que no s’havia recuperat del genocidi perpetrat pels turcs: “Ficà la mà embolicada en un mocador / dins el gruix espinós del roser bosquetà ple de flors / com corones, / amb coratge que cruixi. Hem de collir la rosa / sense tisores”. En unes terres devastades pels totalitarismes, delimitades per unes fronteres que es movien mentre es vessava la sang de pobles sencers, la literatura és això: una recerca de bellesa que només és possible si es pot mirar el dolor a la cara. La gavarrera és humil, no fa fruits que es mengin ni té perfum, i punxa: un bon emblema per a uns pobles que han conegut l’abisme.