L’òpera més cinematogràfica

19.07.2016

La flauta màgica és una obra que pot tant encantar un nen com commoure fins a les llàgrimes el més expert dels homes i embadalir el més savi”, afirmava el musicòleg i crític musical alemany Alfred Einstein. De fet, tal com escriu Jaume Radigales al llibret que el Liceu ha publicat en ocasió a l’estrena d’aquesta òpera enguany, és una obra que “continua fent córrer rius de tinta i omplint teatres”. Més d’un l’ha considerat una al·legoria francmaçònica, o simplement un conte infantil, una comèdia musical o un Singspiel d’aires màgics, ja que tant s’ha entès des d’un punt de vista més superficial i màgic, com des d’un angle més profund i esotèric. L’òpera es podrà veure del 18 al 28 de juliol i del 12 al 17 de setembre al Liceu.

Pamina i Monostatos a la producció de 'La flauta màgica' al Liceu | Foto: A. Bofill

Pamina i Monostatos a la producció de ‘La flauta màgica’ al Liceu | Foto: A. Bofill

En qualsevol cas, Die Zauberflöte va ser l’última òpera que va escriure Wolfgang Amadeus Mozart, i es va estrenar al Theater auf der Wieden el 30 de setembre de 1791, dos mesos abans que morís el compositor. Com que l’òpera no responia a cap encàrrec i es va estrenar a un teatre popular, Mozart no tenia cap obligació de cenyir-se a cap convenció formal, i això “li va permetre experimentar amb total llibertat”, tal com explica Luis Gago al llibret.

Amb un llibret d’Emanuel Schikaneder, empresari, actor, antic francmaçó i amic de Mozart, i ambientada en una terra mítica entre el sol i la lluna, el protagonista, el tema central d’aquesta òpera s’inspira en una faula d’August Jacob Liebeskind, titulada Lulu oder die Zauberflöte, recollida pel poeta Christoph Martin Wieland a Dschinnistan. “La composició de Die Zauberflöte es veié precedida d’un intens treball de col·laboració entre músic i llibretista”, és a dir, entre Mozart i Schikaneder, el qual va encarar Papageno en l’estrena a Viena, segons Gago.

La primera vegada que La flauta màgica es va estrenar al Liceu de Barcelona va ser el 15 de gener de 1925, davant d’un públic que en va sortir més aviat indiferent. Des d’aleshores, s’ha representat 61 cops i l’última vegada va ser l’abril del 2012, amb escenografia de Joan Font (Comediants). Ara, al juliol del 2016, el Liceu la torna a acollir, en una producció de la Komische Oper Berlin, dirigida per Henrik Násási, durant el mes de juliol, i Antonello Manacorda, durant el setembre. El muntatge d’aquesta Flauta màgica no respon a una estètica concreta, ni preconcebuda, sinó que té influències dels anys vint i del cinema mut, així com dels gravats de coure del segle XVII fins als còmics actuals, tal com assenyala Paul Barritt.

Per a Radigales, que ha assistit a l’estrena, “el referent de fons d’aquest muntatge no és ni l’al·legoria maçònica ni la complexitat psicoanalítica amb què alguns encara s’entesten a presentar la darrera òpera de Mozart”, sinó el cinema, “amb codis visuals perfectament recognoscibles, des de la primera Silly Symphony de Disney (The Skeleton Dance), fins a les ombres de Lotte Reiniger, passant per la caracterització de personatges que al·ludeix a icones immortals de la pantalla en blanc i negre: Nosferatu (Monostatos), Caligari (Sarastro) o Buster Keaton (Papageno), amb una aràcnida Reina de la Nit que fa pensar en l’imaginari postmodern de Tim Burton”.

La flauta màgica tanca la temporada 2015-16 al Liceu

La flauta màgica tanca la temporada 2015-16 al Liceu

El camí a la veritat

L’obra, dividida en dos actes, i ambientada en un antic Egipte imaginari, “no pretenia ser res més que un Singspiel, per divertir, per divertir-se i fer diners amb la recaptació diària”, aclareix Radigales, que afegeix que “Mozart sempre anava més enllà”. Tamino, a qui les dames d’honor de la Reina de la Nit han salvat d’un serp, té la missió de rescatar Pamina, filla de la Reina de la Nit, i de qui s’ha enamorat només de veure-la, de les urpes del sacerdot Sarastro i del seu serf moro Monostatos. Tamino emprèn el viatge acompanyat per l’ocellaire Papageno, als quals les dames de la Reina de la Nit lliuren una flauta màgica per a l’heroi i unes campanetes encantades per a l’ocellaire per poder espantar els perills amb què topin pel camí.

Un cop arriben al temple on Sarastro reté Pamina, els dos protagonistes s’han de sotmetre a unes proves rituals i de purificació: només si demostra que és capaç de d’arribar a la saviesa que el duu a la veritat, Tamino podrà aconseguir la mà de la seva estimada. Les primeres proves que han de superar són les del silenci i de la temptació, i a les proves del foc i de l’aigua, que són les últimes, s’hi enfronten només Pamina i Tamino; a Papageno, en canvi se li nega entrar, perquè mai no coneixerà la llum veritable. Els dos protagonistes aconsegueixen superar totes les proves i poden estar, per fi, junts.

Tal com conclouen Luis Alejandro Peralta i Lluís Coll, que La flauta màgica va ser concebuda gràcies a la unió de dues ments brillants, “la de Mozart i Schikaneder, que descriuen allò que es vivia al centre d’Europa del 1791, que posseïa elements de Singspiel (com a nou llenguatge operístic alemany), però que en permet l’adaptació a diverses interpretacions, com per exemple l’òpera infantil i el món de l’espectacle interdisciplinari dels temps moderns.