La figura de Roberto Fratini

20.11.2018

L’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona ha acollit el Simposi Internacional Cos i Figura. D’entre totes les ponències presentades, destaquem la intervenció de Roberto Fratini, titulada «Figures de figures. Precisions i metamorfosis d’una dramaturgia de la imatge».

Roberto Fratini al simposi Figura i cos | © Jesus Atienza

El cos i la figura. Hi ha tot un flirteig de significats entre aquestes dues paraules. Des de molt antic, s’ha establert entre elles una veritable mímica etimològica. Per explicar-ho fa falta una filosofia de distàncies curtes, quasi mil·limètrica, tan precisa com la que desplega Roberto Fratini, quan parla sobre la història de la dansa. Dramaturg i teòric de les arts escèniques, doctor en filologia catalana per la UAB, Fratini ha estat un dels ponents del Simposi Internacional Cos i Figura, que ha organitzat IF Barcelona. Aquestes conferències sobre teoria de la dansa han tingut lloc a l’Institut del Teatre i es complementen amb les exposicions a l’Arts Santa Mònica i a L’Estruch, la fàbrica de creació de les arts en viu de Sabadell. Podeu veure el programa complet en aquest enllaç.

El cos humà és un element indispensable en el teatre o la dansa. La figura, també ho és en els espectacles d’ombres i titelles. És per això que els organitzadors de IF Barcelona han cregut convenient explicar què significa el cos i què significa la figura, simbòlicament. És una qüestió que s’ha d’entendre a través de la història, la filosofia, la literatura i les arts. Fixem-nos, si no, en com va canviar la manera d’entendre l’anatomia humana a principis del segle XX, quan va irrompre l’anomenada modernitat. Les avantguardes artístiques en són un exemple. Sense anar més lluny, el cubisme va començar a descomposar el cos i a convertir-lo en una figura trencadissa. Alhora, les guerres mundials van desembocar, sobretot, una experiència física en què el cos va esdevenir el veritable objecte de destrucció. En literatura, el formalisme rus, l’estructuralisme i, més endavant, la desconstrucció, es va delimitar el text des de la forma o des del fons i, per acabar, ja a finals de segle XX, hem viscut les crisis de la identitat sexual, queer. Com es pot veure, després de més d’un segle de decadència del cos o de desfiguració, és molt oportuna la iniciativa de IF Barcelona, per restituir els fonaments teòrics de la corporeïtat. 

Roberto Fratini ha començat parlant de la «màscara» en la societat grecollatina per abordar el significat de figura. A l’Antiguitat clàssica, aquesta paraula tenia un sentit de caràcter ritual que avui ens pot semblar metafòric i que, per descomptat, anava molt més enllà de l’ús quotidià que nosaltres fem de la paraula figura, per referir-nos a «silueta» o «forma». Citant a l’autor:

«Quan moria un membre d’una família patrícia de Roma, hi havia el costum d’aplicar una capa de cera sobre el seu rostre per capturar les faccions que tenia en el moment de la mort, abans que comencés la descomposició  […] més endavant, s’utilitzava aquest motllo en cera per elaborar una figura definitiva de guix».

Per a què servien les màscares dels avantpassats? Nosaltres sabem que eren habituals en el teatre grec i els actors les feien servir per posar-se a la pell dels personatges, però, com explica Roberto Fratini, en la societat romana, les màscares s’utilitzaven d’una altra manera, generalment en els cultes mortuoris de qualsevol família o «gens»: «els patricis decoraven el pati de la casa de la ciutat amb aquestes màscares que penjaven de les parets i que representaven a través dels rostres dels avantpassats el prestigi de la família»

Aquí ja es pot apreciar una diferència de mentalitat entre la cultura hel·lènica i la llatina, respecte la seva cosmovisió ultraterrenal: «pels grecs, quan et mories, resultava evident que allò que anava al més enllà era el teu eidos, la-teva-imatge-sense-tu […] la noció de ànima tal i com la concebem a través del judeocristianisme que s’hereta després Plató, però, d’altra banda, els romans, que eren més pragmàtics, consideraven que quan et mors, el que es queda és la teva figura, que es queda aquí, penjada en algun lloc elevat de la casa, per poder ser col·leccionada amb finalitats de propaganda familiar […] les figures estan allà per transmetre alguna cosa així com la continuïtat del llinatge».

Aquestes màscares, com si fossin l’últim sospir d’una vida o l’última empremta d’una persona, no deixaven de ser objectes per recordar els éssers estimats. Amb el pas dels segles, la tècnica per immortalitzar les persones va progressar fins el sorgiment de la fotografia, al segle XIX, però, la gran aportació de les màscares mortuòries, va ser, sobretot, la paraula figura, amb el seu  gran rerefons filosòfic. Amb l’arribada del cristianisme, el terme va quedar amarat de transcendència i d’espiritualitat: «la figura existeix perquè la carn desapareix[…] comporta una mena d’evacuació». Dit d’una altra manera, allò que emplenava la màscara ja no hi és: s’ha esvanit a causa de la seva pròpia corrupció. Ens referim al cos mortal: allò perible. Ara bé, quan aquest ja no hi és la màscara queda buida i és justament aleshores que s’omple… de què? En paraules de Fratini: «s’omple, simbòlicament, dels significats que la història li anirà donant a través del temps».

El concepte de figura sobreviurà dins la cultura cristiana i serà transmès, gràcies a això, fins als nostres dies. La fortuna d’aquest terme, s’explica, també, per l’assimilació de la mitologia clàssica dins la religió cristiana, en part, gràcies al neoplatonisme. Un exemple d’això, sense anar més lluny, es troba en La divina comèdia de Dante, que és una síntesi majestuosa entre l’Ades i l’Infern cristià. A partir d’aquí, Fratini posa en relació el concepte antic de figura, amb tota una sèrie de canvis socials, literaris i artístics de l’època moderna (segle XV) per, al final, fer aparèixer el naixement de la dansa tal i com l’entenem avui.

Roberto Fratini al simposi Figura i cos | © Jesus Atienza

“La Divina Comèdia s’escriu en un moment en què l’aristocràcia europea està reelaborant les tecnologies de la fabricació de les imatges de si. S’està convertint en l’estament social que té accés i dret a la imatge. […] Entre aquestes tecnologies hi ha la novel·la cavalleresca, la pintura cortès i també la dansa. És important recordar que la paraula dansa té una connotació aristocràtica i que durant un temps a l’edat mitjana era una alternativa al concepte de ball. El ball s’associava a les diversions del poble baix. Tècnicament, no passava de ser una dissipació d’energia […] que prenia forma carnavalesca. […] En canvi, la dansa era una forma d’assossec i de moviment contingut, com una forma d’autocontrol. El seu moment àlgid era la immobilitat. La paradoxa és que la noció occidental de dansa és més filla d’una idea d’immobilitat que de moviment. […] L’aristòcrata, en el moment que aconseguia dominar-se a si mateix i aconseguia fer una pose, s’estava convertint en una figura de si mateix, reclamant la superioritat de la classe a la qual pertanyia. Justament, era això el que li donava dret a tenir una imatge de si mateix. Ara bé, això no era tal cosa, perquè els primers retrats oficials no són retrats similars. M’explico, els primers retrats de papes i penso en Simone Martini,  no eren reproduccions dels trets fisonòmics del papa […] eren, més aviat, figures sense imatge. […] perquè l’important no era que es veiés la imatge del papa sinó la figura d’allò que representava. […] això és un paradigma de desdoblament de la imatge de si o d’acompanyament del meu si a través de la pròpia figura”

I finalment, l’evolució de la imatge i la figura com a formes desdoblades de la representació, s’acabarà unificant als nostres dies, gràcies a la tecnologia de la representació digital, que agafa el relleu de la fotografia. Així és com ho explica Fratini:

“La figura és una imatge operativa fins al crepuscle de la civilització figural del planeta, el segle XIX. Paradoxalment, aquest mateix estatut que tenia la màscara l’heretaran, al segle XX, les litografies: litografies de ballarines famoses, d’actrius famoses o d’artistes de l’opera, perquè la litografia no tenia un elevat valor artístic i s’utilitzaven, sobretot, pel seu potencial de col·leccionabilitat. Doncs bé, no és casualitat que les litografies, justament, fossin la tècnica gràfica que va inaugurar la cultura de la imatge publicitaria”.

En definitiva, després de la conferència de Roberto Fratini, queda clar com la dansa està al centre d’un discurs transversal que ho relaciona tot: filosofia, teologia, literatura i art.