La fidelitat a la terra de Gustau Violet

10.07.2018

Uns mesos després de l’exposició dedicada a Ramon Casas, el Consorci del Patrimoni de Sitges ha tornat a despullar algunes de les seves sales principals per acollir una nova mostra, aquesta vegada de signe ben diferent. Si la commemoració del cent cinquantè aniversari del pintor barceloní tenia un caràcter recopilatori, l’exposició dedicada al pintor rossellonès, Gustau Violet, presenta una voluntat d’investigació i de descoberta.

Gustau Violet al Museu de Sitges | Foto: Museu de Sitges

Davant la impossibilitat de finançar faraòniques exhibicions, la mostra de Sitges sembla iniciar una nova dinàmica que no per modesta deixa de ser interessant. Cansats d’escodrinyar les grans obres, exhausts potser de la genialitat, els organitzadors de L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori semblen voler avisar que amb el senzill gest de dirigir el focus de l’interès envers obres que la major part de les vegades passen desapercebudes podem descobrir itineraris artístics i culturals com el que ara ens ocupa. Itineraris dignes de ser llegits i que ajuden a perfilar el context en què les grans obres d’una determinada època van ser creades.

Gustau Violet va ser un arquitecte rossellonès que molt aviat va prendre dues decisions que canviarien el signe de la seva vida: deixar l’arquitectura per tal d’esdevenir escultor, i centrar la seva residència al Rosselló. Com a escultor treballà diversos materials d’entre els quals destaquen les terracotes gràcies a una delicada expressivitat capaç d’extreure relleus d’una humanitat dramàtica. La decisió d’instal·lar-se a la comarca on havia nascut revela un dels principis insubornables de la seva concepció estètica: la necessitat que l’obra d’art harmonitzi art, paisatge i tradició en un tot que atenyi la representació de l’ànima del poble, aquella lloable aspiració modernista a què sempre es va mantenir fidel. Aquesta íntima vinculació amb la terra, lluny d’implicar una renúncia al seguiment dels llenguatges de la modernitat urbana, va implicar la dinamització cultural i artística d’un territori que no va restar indiferent a la curiositat de les mateixes capitals.

En el que s’ha anomenat esclat de l’art rossellonès de finals del segle XIX no és estranya la figura de Violet. L’any 1901 es crea el Saló dels Artistes Rossellonesos format entre d’altres per Esteve Terrús, Lluís Bausil, George-Daniel de Monfreid, Aristides Maillol i el propi Gustau Violet. El ressò d’aquests artistes va esfondrar fronteres i l’any 1905 Miquel Utrillo en va organitzar una mostra a la Sala Parés de Barcelona. A partir d’aquell moment podem imaginar que les relacions entre les dues Catalunyes artístiques es van estrènyer com mai no havia passat. La personalitat i l’influx de Violet expliquen l’interès que van tenir artistes com el mateix Gauguin no sols per conèixer-lo sinó per aprendre de la seva pròpia aventura artística. El Cau de Violet d’alguna manera va esdevenir una meca artística com al sud ho significava el nostre Cau Ferrat. El mateix Utrillo va pensar en ell alhora de crear els conjunts escultòrics que havien d’embellir les façanes del Palau de Maricel, una col·laboració que es va eclipsar a causa de l’adveniment de la Gran Guerra.

La llavor, però, ja havia estat plantada. El pelegrinatge de pintors, escriptors i músics no s’aturarà i el mateix Manolo Hugué acabarà establint-se a Ceret. Al cap dels anys, l’acolliment de Violet envers els seus germans catalans tindrà aires de tragèdia. El desenllaç de la Guerra Civil espanyola convertirà el Rosselló en un refugi on músics com Pau Casals i arquitectes com Josep Puig i Cadafalch no se sentiran estranys. El Consorci del Patrimoni de Sitges ens proporciona amb aquest exposició que romandrà oberta fins al 21 d’octubre d’enguany una oportunitat per no oblidar que el Pirineu és l’esquelet que sosté Catalunya i que, com ja havia escrit J. V. Foix, articula una realitat cultural que s’estén molt més al nord i molt més al sud.