La ficció és una mentida

La Facultat de Comunicació Blanquerna va acollir ahir a la tarda, dijous dia 6 de febrer, la taula La ficció és una mentida,un tema apassionant que duia incorporat un engrescador subtítol: La veritat necessita les mentides. A mi, que sempre m’ha interessat explorar els límits de la mimesi i de la versemblança, em venia molt de gust. I puc assegurar que la conversa no va decebre ningú. Al contrari. A tots els presents se’ns va fer molt curta.   

Moderats per Lluís Llort (tan encantador i dosificadament bromista com sempre), a la taula s’hi van asseure tres escriptors de pes: Andreu Martín, Rafael Vallbona i Pep Coll. Tres personatges d’estils molt diferents que van plantejar qüestions diverses, ens van delectar amb les seves anècdotes (Andreu Martín és un veritable pou de vivències sucoses) i van fer-nos cinc cèntims de les seves darreres obres.

En el cas de Vallbona i Martín, ens estem referint a dues novel·les (és a dir, a dues obres de ficció): El tant per cent (publicada a la col·lecció Crims.cat d’Alrevés Editorial) i Les escopinades dels escarabats, que va atorgar a Martín el darrer Premi Ciutat d’Alzira. En contraposició, l’últim títol de Pep Coll ˗Dos taüts negres i dos de blancs˗ és un típic non-fiction, la narració d’un crim abominable, ocorregut fa 70 anys al Pallars Jussà, que va quedar impune.

Andreu Martín odia la ja tronada frase “la realitat supera la ficció” (l’ús abusiu tot ho desgasta) i s’estima més donar-li la volta. Per a ell, es tracta de poder escriure novel·les que superin la realitat. Uns esdeveniments recreats, analitzats i col·locats en un context novel·lesc adquireixen més importància social que la notícia d’un diari. Quan la realitat es converteix en novel·la, també assoleix un altre paper: el de model, el de paradigma. Jo diria que queda fixada, recollida.  Passa de l’efímer de la notícia periodística a la “immortalitat” literària.

Per a Vallbona, la realitat és una ficció sense construir. La novel·la empra tots els recursos i mitjans que té a l’abast (punt de vista, trama, personatges, estil narratiu, etc.) per donar forma a aquesta realitat i fer-la arribar al públic. Em va interessar la idea que la realitat té moltes cares, però la veritat només és una. Per tant, cal advocar per no identificar veritat amb realitat.

Pep Coll anava pel seu cantó. Va defensar de manera aferrissada el superior impacte en el lector de la no-ficció, cosa que tal vegada no calia. Estic convençuda que els seus taüts de dos colors deixen per terra qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. Tot sembla indicar que la història reporta uns fets ˗d’una brutalitat terrorífica˗ perfectament contrastats i documentats. Però no ens enganyem, ell també els ha filtrat. Els ha revestit d’un embolcall literari propi i concret, diferent al que hauria emprat, per explicar exactament els mateixos esdeveniments, qualsevol altre autor. La veu de Pep Coll, la seva ploma, la seva manera d’enfrontar la història, també és allà, negre sobre blanc.

Mai no he entès els motius, però la nostra societat cultiva una insana tendència a fer jocs d’oposicions. Ciències/lletres, gossos/gats, muntanya/platja. Com si la preferència per una opció automàticament n’exclogués l’altra. Per això resulta estèril un debat que enfronti la ficció amb la no-ficció tot intentant demostrar la superioritat d’una de les dues, en especial quan els autors implicats han escrit de tot i a bastament.

El cert és que, d’entrada, hi ha lloc per a tot. I, de sortida, a veure… Escrivim perquè volem explicar el món i a nosaltres mateixos, perquè necessitem indagar, denunciar, reflexionar. Perquè no sabem qui som ni què fem aquí. Doncs això: que realitat i ficció es retroalimenten, que no podem menysprear la imaginació, que tot és útil i interessant quan té qualitat i que, com a lectors impenitents, només podem subscriure una màxima: visca la literatura!