La ferida de Berta Piñán

12.06.2018

Berta Piñán, nascuda l’any 1963 a Cangas d’Onís (Astúries), és una poeta reconeguda i consolidada. Ha obtingut els premis més importants en la seva llengua, l’asturià, que és un goig llegir a La ferida (El Gall Editor), llibre de poemes traduïts per Jaume Subirana. Una edició bilingüe té això: que pots llegir els textos originals al costat de la versió de la llengua d’arribada, en aquest cas el català. L’experiència emotiva, estètica i intel·lectual es multiplica.

La poeta Berta Piñán

A través dels seus poemes d’una lírica d’aparença senzilla que recorda la dicció literària de la Premi Nobel de Literatura del 1996, la polonesa Wislawa Szymborska (i a la qual l’autora dedica un poema), Berta Piñán ens aproxima a la vida rural asturiana, al seu paisatge i al seu mode de viure expressat en la llengua del país. I ho fa a través d’històries que segons diu ella mateixa al pròleg, s’inspiren en episodis personals i familiars, però que com totes les històries humanes conté elements universals, arquetípics, en els quals ens podem reconèixer.

    A La ferida, Berta Piñán mostra un món rural a través d’una llengua antiga, sí, però el seu llenguatge literari és d’una gran modernitat. Els seus poemes, que contenen una gran força humana, s’expressen a través d’un llenguatge gràcil, net, sense enfarfecs estilístics que distreguin els lectors de l’essencial: la contemplació nua de la realitat pròpia i de l’ambient, així com l’exposició franca, sense drama sobreposat, dels sentiments, com es pot comprovar en la lectura de La ferida (La mancadura), que dona títol al conjunt dels poemes aplegats en aquest llibre bell com aquell instant en què, després de la pluja, s’obre el cel. Les paraules hi són exactes: Sotmès a la tortura dels anys,/ el meu cos –enemicm’assenyala./ Com gossos famolencs, els meus dits/ burxen, furients, en l’esquerda./ I la ferida segueix aquí.

En aquests versos finals del poema més llarg que és La ferida, trobem expressada amb paraules escollides l’experiència del dolor existencial, la ferida que causa la vida i que roman oberta. Però en una lectura més aprofundida d’aquests versos de Piñán podem comprendre com la presència d’aquesta ferida proporciona no només la consciència de la ferida pròpia i la de la humanitat sencera (la caiguda de l’estat paradisíac, arcàdic en totes les versions possibles) sinó també la visió de la ferida com un espai obert del cos que per analogia ho pot ser també de la ment. L’obertura mental, el respirar de l’ànima, és la condició indispensable per esdevenir humans en el ple significat de la paraula. La ferida, doncs, com l’espai de comunicació entre el dins i el fora, entre el microcosmos i el macrocosmos, la persona i l’univers.

En la seva modèstia real, autèntica, qualitat humana rara i preciosa, l’asturiana Berta Piñán és una poeta noble que enllaça amb poetes nobles com la nord-americana Emily Dickinson o la russa Marina Tsvietàieva, totes parques en paraules, intenses en el seu sentit més profund.

La ferida és una joia treballada per una orfebre excel·lent.