La felicitat segons Sillicon Valley

19.02.2018

Mo Gawdat ho tenia tot: com a director comercial de Google [X], el departament d’innovació quasi secret de Google, aquest enginyer i emprenedor en sèrie havia assolit l’èxit professional absolut. No obstant això, el responsable de dirigir l’equip que crearia els cotxes autònoms se sentia infeliç, assetjat per episodis recurrents de buidor o angoixa. Fins que el 2014, el seu fill Ali va morir en el que hauria hagut de ser una operació rutinària i el dolor es va descontrolar. Aleshores, Gawdat va fer el que fan els enginyers quan un problema els sobrepassa: convertir-lo en una equació.

Mo Gawdat

Comencem desvetllant el gran secret: Felicitat = expectatives – realitat. Arrufem les celles. Que no estava prou saturada la indústria de l’autoajuda per tolerar incursions frívoles? Error, l’èxit de Gawdat i el que ens obliga a parlar d’ell rau en el procés per arribar a la fórmula i descriure-la, una nova manera de veure el món que està conquerint les nostres vides i que per primer cop s’aplica a la recerca de la vida bona: el solucionisme, un concepte d’Evgeny Morozov que descriu “la idea que donat el codi, els algorismes i els robots necessaris, la tecnologia pot resoldre tots els problemes de la humanitat, fent efectiva una vida sense friccions i sense problemes”. No en va el llibre que condensa la filosofia de la felicitat Gawdat es titula Solve for Happiness -desafortunadament traduït com El algoritmo de la felicidad (Zenith) en castellà-. Dijous passat, l’executiu d’orígen egipci va visitar el CCCB per presentar-lo en una xerrada multitudinària.

“Quan una cosa no funciona, el primer que ens preguntem els enginyers és quan va funcionar per últim cop”, va començar Gawdat. I quan funcionem els éssers humans? Quan som nens petits. La premissa de la qual parteix l’autor és que naixem feliços i l’esguerrem en créixer. Segons una metàfora exquisidament tecnòfila, tots som com bateries d’smartphones: el primer dia tot va bé, però aleshores comencem a instal·lar aplicacions estranyes que es mengen la bateria sense que ens n’adonem. Abans d’una setmana, el telèfon no pot aguantar ni mitja jornada sense carregar, malgrat que el hardware rutlla perfectament.

Les aplicacions que ens entortolliguen equivalen a les expectatives que ens formem sobre com hauria de ser el món i el repte és aprendre a desinstal·lar-les. Què ens proposa Gawdat? Reprogramar el nostre cervell. El primer pas és convèncer-nos que nosaltres som molt més que el petit sac de substància grisa. Els pensaments serien el producte del cervell igual que l’orina el dels ronyons i, de la mateixa manera que no ens identifiquem amb el nostre pipí, tampoc som idèntics a les idees que ens floten pel cap. Si veiem el nostre cervell com una eina i no com un tirà, serem capaços de fer-lo servir per al nostre interès. Cada cop que una idea del tipus “les coses podrien ser d’una altra manera” aparegui, Gawdat ens suggereix que li diguem al nostre capet que respongui amb un pensament útil i un altre de feliç. “Quan l’Ali va morir, el meu cervell em deia “l’Ali ha mort”. Era cert, però trist. I jo li responia: “l’Ali va viure”. També era cert, però feliç. Quan el cervell em deia “podries haver-lo enviat a un altre hospital”. Jo contestava “gràcies cervell, però això no serveix per a res, em dones alguna idea per fer quelcom productiu al respecte?. “Podries dedicar-te a crear un model per a la felicitat a partir de l’experiència de l’Ali i compartir-lo amb molta gent per ajudar-los”. “Ara ens entenem, cervell””.

La recepta de Gawdat és més complexa i amb punts prou originals però, a grans trets, el lector haurà detectat que es tracta de budisme reciclat. Qualsevol persona que hagi provat la meditació sap que no és cap altra cosa que entrenament per distanciar el jo dels pensaments. Així doncs, quina novetat ens aporta l’executiu de Google? Llençar la metafísica a les escombraries. En un present cada cop més cientificista, el biaix cap a l’espiritualitat de la majoria de gurus de l’autoajuda atrau una part de la població tant com repel·leix a una altra. Definint l’ànima com una màquina i els problemes existencials en forma d’equació, la visió de Gawdat interpel·la a una generació que es refia més si li parlen de dopamina que d'”energies” i que prefereix solucions curtes i precises com una piulada.

Els enginyers estan canviant el món i contagiant-nos amb la seva manera de veure’l. Després de molts anys en què al capdamunt de la jerarquia global hi havia homes de negocis amb l’única habilitat significativa de saber vendre més car del que compraven, ha aparegut una elit igual de rica però que, a diferència dels seus predecessors, són els inventors del producte que els ha fet rics. Bill Gates, Mark Zuckerberg o Larry Page han transformat les nostres vides d’una manera molt diferent que Warren Buffet, Amancio Ortega o Carlos Slim. Mo Gawdat pertany a aquesta nova fornada que no té res a veure amb l’ambició sense escrúpols de Wall Street sinó amb l’optimisme eco-friendly de Sillicon Valley, i la fórmula de la felicitat del cap de projectes de Google [X] ens parla de l’ètica que ve.

I com és aquesta felicitat algorítmica? Un problema individual, concret i solucionable. Com tot allò que arriba en forma d’aplicació als nostres telèfons amb l’etiqueta de “disruptiu”, la vida bona que proposen Gawdat i companyia esquiva les institucions públiques per convertir al ciutadà en el responsable últim de la seva felicitat. La fortalesa d’aquesta equació de la felicitat és alhora la seva gran debilitat: armant a l’individu amb eines eficaces per resistir els cops que li clavi la realitat, s’ignoren per complet les causes culturals i polítiques que podrien ser les responsables de la batzegada. En una fórmula amb tan poques variables, la col·lectivitat queda completament fora. Potser és el signe dels nostres temps, en què la idea que la política pugui responsabilitzar-se del bé comú sembla tan ridícula que ens resignem a que els únics amb ganes i recursos per millorar el món siguin els aristòcrates de Sillicon Valley.