La felicitat segons la física quàntica

Es pot ser feliç després del principi d'incertesa?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

L’ètica d’Epicur, i l’ètica és sempre una teoria sobre la felicitat, és més o menys coneguda: segons el tetrapharmakos, el quàdruple remei, 1) no hem de tenir por dels déus, 2) no hem de tenir por de la mort, 3) les coses bones són fàcils d’aconseguir i 4) les coses dolentes són fàcils de suportar. Començant per aquí, la vida fa baixada. Menys gent sap que l’ètica era només la segona part de la sensatíssima filosofia epicúria, una seqüela construïda a partir de l’autèntica protagonista i pedra angular de tot plegat, que no era cap altre que la física.

L’alter ego de Walter White es fa dir Heisenberg, en honor al físic que va descobrir el principi d’incertesa

Resum ràpid i sense gota de matemàtiques. Segons la teoria atòmica de Demòcrit amb la qual es va casar Epicur, el món està format per àtoms movent-se en el buit de manera més o menys atzarosa que s’arrangen en estructures complexes durant un cert temps i, eventualment, canvien. Les coses no es creen del no-res, sinó que són fruit de les diferents combinacions d’àtoms, i el naixement i la mort són meres formes de canvi. Com que això és vàlid tant per una cadira de fusta com per l’ànima del filòsof, que pertanyen al mateix món físic –a on, si no?-, Epicur conclou que no cal preocupar-se per la defunció ni pel judici diví: és evident que, igual que la resta d’entitats naturals, nosaltres deixarem d’existir i que seria estúpid capficar-se en una realitat alternativa on hi haurà un tribunal celestial que pesarà les bones i males accions en una balança per decidir si xalem o cremem durant tota l’eternitat. Si algun cop us heu vist a les 6 de la matinada en una discoteca apel·lant a “la vida són quatre dies”, la pròxima vegada proveu de començar parlant dels àtoms i del buit.

La gràcia de la física epicúria és que, dit en termes tècnics, la va clavar: per vies enterament especulatives, sense cap base empírica ni remotament acceptable pels nostres estàndards, va arribar a un retrat de la realitat que en aspectes fonamentals és força semblant al de la física contemporània. L’altre punt interessant és que la seva ètica ha sobreviscut el pas del temps molt millor que altres teories que postulen la dualitat entre matèria i esperit, la creació i el disseny diví del món, o el més enllà com una esfera plausible de l’univers. Avui, i potser sempre, la majoria de nosaltres pensem i actuem seguint principis més epicuris que kantians, budistes o cristians, visions del món en què el materialisme radical i la contingència de les coses són o bé rebutjades frontalment, o bé posades en un còmode parèntesi. El valor moral dels plaers que defensava Epicur, ja siguin intel·lectuals o sensibles, és indeslligable del seu èmfasi en la física.

Que l’ètica ha de construir-se a partir de la natura se’n diu, en argot filosòfic, naturalisme. No té res a veure amb despullar-se i reunir-se amb altra gent despullada en càmpings especialitzats, tot i que és perfectament compatible. Però fins a quin punt podem saber com haurien de ser les coses a partir de com creiem que són? David Hume, el primer a intentar aixafar la guitarra, estava convençut que el salt d’un regne a l’altre era del tot il·legítim, i que els naturalistes queien en una fal·làcia: la fal·làcia naturalista. Un exemple: a diferència de les tórtores, els éssers humans no estem subjectes a un imperatiu neurològic de fidelitat que ens obligui a restar amb la mateixa parella durant tota la vida. Això és un fet biològic. Què ens diu aquest fet sobre el model òptim de relació romàntica, sobre la moralitat de fotre les banyes, o la desitjabilitat del matrimoni? Bona pregunta, diria Hume. I no diria res més.

I aquí és on entra la física quàntica: a cada època hi ha hagut un consens en la comunitat científica sobre quina és la millor descripció del món que, al cap d’un temps, s’acaba filtrant a la cultura popular. Quan Galileu es carrega la centralitat de la terra, els poetes, els dramaturgs i els teòlegs acaben reaccionant al fet, i no és res més que un fet, que no som el centre de l’univers. Hi ha tantes respostes com barrets, però ningú roman indiferent. De la mateixa manera, la pel·lícula Modern Times és la resposta de Charles Chaplin al mecanicisme de Newton i la revolució industrial. Doncs bé, al segle XXI, la mecànica quàntica és la nostra teoria més fonamental sobre com funciona el món, i els creadors, pensadors i gurús de tota mena intenten treure alguna lliçó existencial d’aquest nou paradigma.

El problema és que la física quàntica es troba, en paraules del físic, químic i divulgador, Philip Ball, “més enllà de la raresa”. A diferència de totes les teories científiques que l’han precedit, la mecànica quàntica no és una descripció sobre com és el món, sinó sobre “allò que podem conèixer i allò que no, i com es relacionen aquests coneixements. La mecànica quàntica no és capaç de dir -i potser mai ho sigui- d’on prové allò conegut”. Dit d’una altra manera, tot això que hem escoltat sobre el gat de Schroedinguer que està viu i mort a la vegada, els electrons que es troben a dos llocs al mateix temps i les partícules entrellaçades que es comuniquen més de pressa que la velocitat de la llum, no ens està dient “les coses són així”, sinó, “les coses podrien ser així, amb aquestes probabilitats calculables, si les mesuréssim d’aquesta manera o d’aquesta altra”. Anar més enllà del “podrien ser si…” no és que estigui prohibit, és que ningú té ni idea de com fer-ho. Simplement, les equacions funcionen.

Epicur va elaborar la seva fórmula per a la felicitat a partir de la física del seu temps, que parlava d’àtoms, buit i xocs atzarosos. La física dels nostres dies parla de superposicions, entrellaçaments i multiversos. Quines ètiques hem construït a partir d’aquestes idees “més enllà de la raresa”, que desafien les nostres intuïcions? Es pot ser feliç en un món regit pel principi d’incertesa? Els filòsofs tenen moltes respostes, però és molt més llaminer veure què n’han fet els guionistes de sèries, el producte cultural central del segle XXI. Us heu preguntat per què Walter White es fa dir Heisenberg –el físic que va descobrir l’esmentat principi d’incertesa-, per què l’assassí de la primera temporada de True Detective està preocupat per la teoria M de l’espaitemps o per què és tan important la conversa que Tony Soprano manté amb un expert en física quàntica just després de despertar del coma? El dissabte 23 de Març, en un acte del Kosmopolis, el “Festival de literatura amplificada” que organitza el CCCB, la Sònia Fernández-Vidal, doctora en física i escriptora, en Víctor Sala, periodista expert en sèries, i jo mateix, intentarem respondre aquestes preguntes. La felicitat seria que vinguéssiu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació