La fascinació armènia o la literatura escrita amb terra porpra

El cicle de traducció i literatura #Noliteralment —que coordinen Valèria Macías i Maria Sabiote i que acull la llibreria Nollegiu— ha reprès amb entusiasme la segona temporada amb una sessió dedicada a la traducció de la literatura armènia.

El cicle Noliteralment ha volgut presentar la literatura armènia i, malauradament, els pocs volums que només es troben en català, i a la vegada ha volgut sumar-se a la commemoració del centenari del genocidi armeni, encara per reconèixer entre bona part de la comunitat internacional. Això va determinar, d’una banda, la dificultat d’haver d’escriure després d’aquest sotrac tan fort (el 1915 fou empresonada i assassinada l’elit intel·lectual i política i començaren les deportacions; 1.500.000 armenis van ser massacrats sistemàticament entre 1915 i 1918), una formulació que Theodor Adorno sabria sentenciar després del genocidi nazi, uns anys després; i de l’altra, va causar la diàspora armènia per tot el món, en la qual naixerien escriptors armenis que van adoptar la llengua del país que els acolliria, com és el cas d’autors com ara William Saroyan (Califòrnia, 1908-1981) o Varujan Vosganian (Craiova, Romania, 1958). I, és clar, en el terreny particular i domèstic, va provocar el silenci d’aquells que havien pogut marxar i sobreviure “a uns fets tan durs de recordar que si bé es podien explicar a casa no s’acabaven d’explicar del tot”. Tanmateix, i afortunadament d’un temps ençà cineastes, músics, artistes i escriptors volen manifestar-se i no oblidar aquells esdeveniments, com la recent publicació de La memoria del Ararat, del periodista català Xavier Moret.

La professora de la UAB Maria Ohannesian, establerta a Barcelona des de 1981 però nascuda a l’Argentina i filla de pares armenis descendents d’armenis deportats —els seus quatre avis van fugir a través de Síria de les persecucions d’ara fa un segle—, ha estat l’encarregada de presentar la producció literària d’aquesta “terra porpra” a l’ombra de l’Ararat. Ha començat per presentar i llegir alguns dels poemes del poeta nacional Daniel Varujan (1884-1915) publicats a l’excel·lent volum del mateix títol que traduïren plegades Maria Àngels Anglada i ella mateixa —un llibre, el primer de la literatura armènia publicat en català, que es troba exhaurit i que valdria la pena tornar a editar. Les traductores es van proposar mantenir el sentit per davant de la rima o la mètrica original.

Tinc aquí, damunt la meva taula,
un xic de terra d’Armènia,
dels camps de la pàtria.
L’amic que me l’ha regalada es pensava
que m’oferia el seu cor —sense adonar-se
que alhora em donava el dels seus avis.

Ohannesian, que havia estudiat armeni gràcies a la iniciativa de la seva àvia, que “havia decretat la immersió lingüística a casa seva”, a l’Argentina, per parlar només armeni, va recuperar-lo a Barcelona quan va retrobar-se amb els exiliats econòmics procedents d’Armènia, que arran de la caiguda de l’URSS que podien viatjar cap a Occident, vers l’Europa, amb qui Armènia comparteix un fons cultural comú molt més vast que el que les aparences i la llunyania geogràfica puguin fer-nos creure.

“La trajectòria vital i poètica de Varujan està lligada de manera indissoluble a la història singular del poble armeni; la nit del 23 al 24 d’abril de 1915 fou detingut i empresonat per les autoritats turques, juntament amb altres escriptors i intel·lectuals quan tornaven a la terra natal amb l’esperança de construir un país democràtic i tolerant. Amb ells havia protagonitzat el relleu generacional dins la literatura armènia”. Format a Bèlgica i a l’illa veneciana de San Lazzaro degli Armeni és considerat el “més gran explorador dels recursos de la llengua armènia, el seu amplíssim vocabulari abasta tots els registres, i la seva lírica utilitza una gran varietat de formes: l’elegia, l’èpica, l’oda, el sonet i el vers lliure, après dels simbolistes, especialment d’Émile Verhaeren” —noticien les traductores al pròleg de Terra porpra.

Fou a Barcelona on Ohannesian va conèixer Anglada (1930-1999), quan aquesta ja tenia escrita la novel·la Quadern d’Aram (1997) i, a petició de l’autora, va poder facilitar-li alguns ingredients tradicionals de la seva infantesa com ara cançons i jocs. Posteriorment va acceptar la seva proposta indecent de traduir plegades Daniel Varujan. Ohannesian va meravellar-se per la delicada intuïció d’Anglada per abocar els versos armenis al català.

Més endavant, Ohannesian va poder col·laborar en la traducció de la novel·la d’Anglada a l’armeni que, finalment, va veure la llum l’any 2008. Fou aleshores que Ohannesian va viatjar per segona vegada al país dels seus avantpassats, al seu país, per participar en l’acte de presentació del llibre —aquesta primera traducció catalana a l’armeni fou auspiciada pel ministeri armeni— conjuntament amb les germanes i altres familiars d’Anglada.

Conegut com el poble del Llibre —és el primer país a adoptar el cristianisme com a religió oficial al començament del segle IV— la fascinació per Armènia comença ja per un alfabet genuí concebut —i venerat— per preservar la seva identitat —“tenir un alfabet propi els va permetre de renunciar als alfabets dels invasors perses o grecs i romans”. Al segle V, es va crear una escola de traductors que va iniciar una intensa activitat de traducció i d’scriptorium a diferents monestirs armenis fins al punt que l’Esglèsia armènia ha santificat alguns d’aquells traductors. Les col·leccions de manuscrits preservades fins a l’actualitat, a pesar de les vicissituds de la història, es poden visitar a Erevan, a l’institut museu del Matenadaran; és un dels dipòsits més rics de manuscrits i documents antics del món.

El renaixement literari cultural del segle XIX quedarà tenyit per les massacres de finals de la centúria; d’aquesta manera la literatura quedaria marcada per la preservació de la memòria i la identitat i determinada pels esdeveniments que culminen la nit del 22 d’abril de 1915. La novel·la El libro de los susurros del romanès Varujan Vosganian, confereix a la història de la memòria armènia un estat de consciència universal. Etnoficció històrica amb material d’arxiu relatada a través del fil biogràfic de Vosganian —anàlogament als Orígens d’Amin Maalouf— que abasta el genocidi armeni i l’estalinisme romanès. Un llibre entès com la metanarració de la memòria col·lectiva que atorga un esperit propi al llibre, on alguns dels personatges són homes reals de la història (fins al punt que a la presentació de la traducció a Barcelona, l’any 2011, una de les persones assistents, descendents d’armenis, va xiuxiuejar orgullosa que el fragment a què havia fet referència l’autor, ella també el coneixia per tradició oral familiar i que es tractava d’un avantpassat directe). Un llibre que es llegeix —ara com ara només en castellà— amb el cor encongit i sense respirar.

La literatura armènia contemporània “continua influenciada per la necessitat de no oblidar el genocidi, però ha sabut beure i incorporar dosis d’existencialisme i realisme de la literatura europea i nord-americana. Ha fet aflorar veus individuals més enllà del vessant patriòtic comú, amb ingredients evidents de la postmodernitat”.

Una altra fita important en l’intercanvi literari catalanoarmeni, tingué lloc l’any 2006, quan els poetes contemporanis Mariné Petrossian i Tigran Paskevichyan van participar amb altres poetes catalans i traductors armenis en la XVI edició del Seminari de traducció poètica que organitza anualment la Institució de les Lletres Catalanes a Farrera de Pallars —un seminari que Ohannesian va qualificar de màgic. Del llibre d’aquest seminari, Una vegada a l’hivern, reproduïm aquestes dues traduccions de poemes de Mariné Petrossian:

“Patates”

Aquestes patates
de damunt la taula
són com el poema
que voldria escriure.

Sense rentar,
com la meva ànima,
tangibles,
com el meu cos.

Aquestes patates
de damunt la taula
són la meva manera
i les meves cendres.

“L’estrangera”

d’on és vostè?
—em demanava un desconegut
en un hotel tranquil
d’una ciutat petita.

El meu país ja no existeix
—li vaig dir—
jo sóc estrangera.

Els nostres neixen encara
sota aquest cel
però som pocs
i cada vegada més pocs
i tots són tristos.

Aquells que són molts
aquells que saben que són molts
aquells, jo els desestimo
jo sóc estrangera.

Però on és el teu país?
—em demanava el desconegut
en un hotel tranquil
d’una ciutat petita.

Aquí —li vaig dir—
el meu país era allà
on avui jo sóc estrangera.

Amb la lectura de poemes i l’agraïment del públic s’acaba la sisena edició del cicle que s’afegeix a les trobades del curs passat protagonitzades pels traductors Jaume Ferrer, àrab; Miquel Cabal Guarro, rus; Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, grec modern; Xavier Montoliu, romanès, i Pau Joan Hernàndez, èuscar. La propera sessió, el mes de desembre, se centrarà, en principi, en la traducció de la literatura hebrea.

Els assistents a aquestes cites han pogut compartir a la sala d’estar de la Nollegiu la trobada amb les literatures esmentades de la mà dels seus traductors gràcies a la bona i documentada conducció del tàndem Macías-Sabiote que reivindiquen i visibilitzen la feina feta pels traductors —certament, els millors prescriptors de la literatura que tradueixen.