La dura realitat de la Casa de Caritat

15.03.2016

“De la Casa de Caritat, avui només en queda el record, mentre els seus edificis es van esborrant amb el pas del temps, uns enderrocats i d’altres adaptats a nous usos”, explica Jaume Rosell al primer capítol del llibre dedicat a La Casa de Caritat, coordinat per Pere Gabriel i publicat per la Diputació de Barcelona, que aquest dilluns 4 d’abril a les 18.30h es presenta a la seu de la Diputació (Rambla Catalunya, 126).

Pati interior de la Casa de la Caritat | Foto: Diputació de Barcelona

Pati interior de la Casa de Caritat | Foto: Diputació de Barcelona

La Casa de Caritat vol aprofundir i reconstruir la història de la institució durant els dos darrers segles, que es va ubicar, durant el segle XIX, l’edifici que al principi va pertànyer al Monestir de Montalegre —anomenat anteriorment Valldonzella i Natzaret— i que ara està compartit pel MACBA, el CCCB, la Facultat de Comunicació de la Blanquerna, el Consorci de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i la Diputació de Barcelona.

“La Casa no deixà en tot moment de reflectir, en la seva organització i activitat rere els murs, la problemàtica quotidiana dels durs avatars de moltes famílies i persones desemparades, sovint en situacions econòmiques crítiques, que omplien diversos àmbits i espais populars de la ciutat”, m’explica el coordinador de l’obra, Pere Gabriel. Aquesta voluminosa obra, doncs, intenta reconstruir com ha evolucionat i s’ha organitzat aquesta institució, així com recordar les persones que la van dirigir.

Aquesta obra, doncs, ha volgut abordar la història d’aquesta institució d’una manera “personalitzada i concreta, per tal de no difuminar la realitat punyent dels internats, els quals hi van trobar, bé que malament, instruments d’educació i formació, així com moments d’esbarjo”, aclareix Gabriel. Però, d’altra banda, també revela el rerefons ideològic de les diverses polítiques que es van posar en pràctica a la Casa: “Certament, en el seu segle i mig llarg d’història, van dominar els discursos i les argumentacions conservadores i sovint fins reaccionàries, corregides, en algunes etapes breus però intenses, per algunes apostes clarament progressistes i liberals”, explica Gabriel. És el cas, per exemple, de les presidències d’Antoni Giberga o de Valentí Almirall, el segle XIX.

“En un començament, va imperar una concepció conservadora i burgesa, que culpabilitzava el pobre de la realitat del seu estat, i assimilava, per tant, la pobresa a la vagància, al vici i la mala vida”, aclareix Pere Gabriel. Tanmateix, el discurs catòlic va afavorir l’ensenyament d’algun ofici per garantir la moralitat i la capacitat d’incorporar-se al món laboral, sobretot perquè els infants poguessin sortir d’aquell mal ambient. A partir del segle XX, i sobretot durant els anys trenta, es va insistir en la idea de la solidaritat, “que havia de permetre d’avançar en la igualtat”, però la instauració del franquisme va significar el retorn a les formes i concepcions més conservadores i reaccionàries de la caritat.

Segons Pere Gabriel, la Casa de Caritat, que va acollir principalment persones amb alguna discapacitat o de famílies sense recursos, així com homes i dones grans que es trobaven desvalguts, va esdevenir una de les principals institucions que vertebrava i ordenava la vida social de la capital: “La impremta de la casa va ser, en moltes ocasions, la principal empresa editora de la ciutat —a Barcelona es concentrava la capitalitat de l’edició a tot Espanya”. Va publicar, a banda dels encàrrec oficials de l’Ajuntament i la Diputació, i més endavant de la Generalitat, un diari bàsic, el Boletín Oficial de la Provincia, la Hoja Oficial del Lunes (durant els anys trenta es deia el Full Oficial del Dilluns). Així mateix, la Casa també es va encarregar del Servei de les Pompes Fúnebres, va ser la dipositària de la Rifa de la ciutat i, fins i tot, durant el segle XIX, va ostentar la gestió de la Plaça de Bous de la Barceloneta, “l’única que hi havia fins que es va inaugurar la plaça de les Arenes”, subratlla Gabriel.

Un altre puntal important de la Casa van ser les escoles, de les quals cal destacar les de cecs, sords muts, i les de dibuix i música. D’altra banda, la Casa de Caritat va ser molt important en l’ordenació i confecció del calendari festiu, commemoratiu i religiós de la ciutat: “Els seus gegants i les moltes processons que, segons el moment, celebrava, feien visible la tasca als carrers, especialment del Raval, i no deixaven de constituir una part notòria i important de la vida popular de Barcelona.

Un edifici amb una llarga història

Val la pena aturar-nos en la curiosa història de l’edifici, ja que al llarg dels segles va passar per diferents mans i propietaris i va tenir diferents usos. “L’any 1362, abans que s’acabés de construir la muralla que va encerclar el Raval, a la part nord d’aquest recinte, a prop del monestir cistercenc de Natzaret, en aquella parcel·la quadrangular, potser ja edificada, s’hi va establir el cenobi-monestir de Santa Maria de Montalegre”, explica Jaume Rosell. A final del segle XVI, però, es va clausurar i va passar a mans dels jesuïtes, que van crear el Seminari Conciliar de Montalegre i s’hi van estar fins al 1767, quan van ser expulsats pels rei Carles III. A final del quart del segle XVIII, però, l’espai es va convertir en un hospici “amb la idea d’absorbir la Casa de Misericòrdia, que fonamentalment acollia dones i que des de sempre havia estat gestionada pel bisbat”, afegeix Rosell.

Finalment, el 1803 l’edifici va passar a ser, finalment, la Casa de Caritat. A partir del segle XX, es van adaptar els edificis i els espais als diversos serveis que es duien a terme al recinte del Raval i, per descongestionar la seu central de la Casa, es van adquirir noves finques a Horta, la de Can Tarrida i la Torre dels Frares, on es van construir diversos pavellons i jardins, dedicats particularment als infants malalts de tuberculosi.

Amb l’esclat de la guerra, els espais de la Casa de Caritat del Raval van quedar abandonats i es va traslladar a un lloc més obert i llunyà, a la Vall d’Hebron, gràcies al mecenatge del matrimoni dels Mundet: “La inauguració i la posada en marxa de les Llars Mundet, a partir de 1957-1960, va cloure tot una llarga història d’aquell recinte que havia estat la principal institució oficial caritativa de la Barcelona contemporània”.

La història de la casa, vista en diferents angles

L’obra es divideix en sis capítols, que ressegueixen des de diverses perspectives la història de la Casa. El primer capítol, elaborat per Jaume Rosell, està dedicat a l’arquitectura, el segon, escrit per Montserrat Pantaleon, explica com funcionava la institució fins al 1913; Pere Gabriel analitza, en els capítols tres i quatre, la modernització conservadora i regionalista durant els anys de la Mancomunitat i la dictadura de Primo de Rivera el segle XX, mentre que Joan Serrallonga, en el capítol cinquè, s’endinsa en l’etapa de la Generalitat republicana dels anys trenta. Finalment, Carles Enrech dedica l’últim capítol al trasllat de la Casa de Caritat a les Llars Mundet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’any 1939, acabada la guerra, alguns vailets del voltant de la plaça del Bonsuccés, acudíem a la capella de l’antic convent (actualment oficines municipals del districte V), atrets per la novetat de fer d’escolans. Uns sacerdots mercedaris ens pagaven 25 cèntims de pesseta, no en moneda sinó amb un segell de correus, cada vegada que hi anàvem.
    Els mercedaris ens adoctrinaren (en castellà) i ens prepararen per a fer la primera comunió que celebrarem a la capella de la Casa de Caritat.