La dona que ha derrotat el nazisme

Dory Sontheimer, als 52 anys, quan van morir els seus pares, va trobar unes caixes que li van mostrar un passat totalment diferent al que havia viscut

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

A casa de la Dory Sontheimer, mai s’havia parlat dels avis: cada cop que sortia el tema dels orígens, els pares reconduïen la conversa. No en sabia ni el nom. Als 52 anys, quan la mare va morir, Sontheimer va haver de posar ordre a casa dels seus pares i va trobar 7 caixes amagades en un armari. Dins de les caixes, el secret dels seus orígens: piles i piles de documents, fotografies i correspondència que li van permetre reconstruir la vida de la seva família, una nissaga jueva que havia perdut fins a 36 membres en l’holocaust nazi.

Dimarts 30 de gener, a les 22.00, Sense ficció, a TV3, estrena Les set caixes, el documental que explica la història de la Dory i la seva família, dirigit per Carles Canet i David Fontseca. Aquesta producció ha estat possible perquè Sontheimer va ser capaç d’anar més enllà de la catarsi personal i va voler convertir aquesta troballa en un bé públic. La pel·lícula -igual que el llibre que la va motivar- és un exemple del que aconsegueix la memòria històrica quan es fa bé: sense negar la singularitat d’un dolor concret, convertir-lo en una expressió d’una categoria general que es pugui fer servir com a model per entendre i respondre a les situacions del present; el que Tzvetan Tdorov anomenava passar de la memòria literal a la memòria exemplar. La Dory es va arremangar i va fer-ho.

Els nazis no només van assassinar als avis de Sontheimer, sinó que van voler condemnar als seus descendents, i a molts altres com ells, a la diàspora i a l’oblit. La història de la Dory és la d’una persona que va aconseguir derrotar-los. Després de dos anys sobrepassada per la magnitud de la revelació, tement que la mateixa por que van passar els seus pares la paralitzés, un bon dia Sontheimer va veure clar que “Tancar aquelles cartes quasi era un acte d’egoisme. Havia de mostrar-les al món”.

El documental narra el periple de la Dory per reunir a Barcelona tots els membres de la família que ha pogut trobar gràcies al contingut de les caixes. Amb la trobada a Barcelona a l’horitzó, el relat avança presentant els membres més destacats de la família a través d’entrevistes, que es complementen amb el testimoni d’historiadors, escriptors, periodistes i persones anònimes. Al centre hi ha el viatge personal de la Dory per descobrir els seus veritables orígens, intentar entendre com es van sentir i, finalment, reparar el mal causat.

Vicenç Villatoro, un dels personatges que parlen amb la Dory al llarg del documental, explica molt bé la finalitat de la feina que estan fent: aconseguir que els sis milions de morts siguin més que una estadística i, al mateix temps, fer que cada història personal no perdi de vista el marc general. “La bestialitat és la suma de les dues coses: sis milions d’històries personals”. Quan una peça reeixida com Les set caixes s’estrena, ens recorda que la reiteració és important perquè la memòria només és memòria si està viva, si entre tots plegats fem l’esforç de tornar a explicar les històries i tornar a connectar-hi i donar-los sentit. En aquest sentit, Montse Armengou, la directora del Sense Ficció, va reivindicar a la presentació del film el compromís de TV3 amb la memòria històrica. Ara que la televisió catalana està sent atacada per diversos flancs, segueix programant documentals en “el que la meva àvia en diria, una hora decent”, demostrant que és una rara avis en el panorama europeu.

Quan la Dory va obrir les caixes, es va preguntar quin sentit tenia guardar tot allò. Repassant les cartes, les imatges o els passaports estampats amb una lletra jota que assenyalava els jueus dins del Tercer Reich, es va adonar que “els papers freds duien una càrrega emocional molt forta”. Les set caixes és un homenatge als papers, al fet material de preservar el passat, al sentit de guardar allò que som en unes caixes. Però sempre amb la mirada posada en el present i en passar de la contemplació a l’acció. Per això, a Dory Sontheimer, que avui es dedica a la divulgació històrica, sobretot amb alumnes de secundària que estudien l’Holocaust, li agrada una frase del Nobel de la Pau Elie Wiesel: “Quan veieu injustícies, sigui on sigui d’aquest món i sigui qui sigui qui les pateix, actueu”.

Podeu llegir una entrevista de Núvol a Dory Sontheimer aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació