Sánchez-Cuenca: “La democràcia espanyola no ha estat a l’altura”

10.10.2018

El passat mes de març es va publicar La confusión nacional. La democracia española ante la crisi catalana (Catarata), del sociòleg, filòsof i professor de ciències polítiques Ignacio Sánchez-Cuenca, que intervé al debat sobre Ciutats i sobiranismes el dia 17 d’octubre a les 19.30h en el marc de la Biennal del Pensament Ciutat Oberta. En el llibre, l’autor intenta fer un “alto al foc”, destensar el debat público-polític del procés a l’Estat espanyol i assentar les bases conceptuals per a la comprensió, la crítica i el diàleg.

Ignacio Sánchez-Cuenca | UC3M

Sánchez-Cuenca exposa la eva anàlisi política en un to divulgatiu per aclarir conceptes amb l’objectiu principal de suscitar l’autocrítica entre dirigents, periodistes i ciutadans espanyols, sostenint la tesi que “los fallos de la democracia española no proceden de nuestro sistema institucional”, sinó de “la práctica democrática”. És a dir, que s’hauria pogut gestionar millor la situació a Catalunya si la praxii voluntat polítiques haguessin prioritzat el diàleg i la negociació des d’un principi (l’autor repassa els esdeveniments des de 2010). Dit d’una altra manera, si els actors polítics -dirigents, jutges, periodistes i societat civil- sobre el tauler haguessin sigut uns altres o haguessin jugat les seves fixes d’una altra manera, sense canviar les regles establertes a Espanya del joc democràtic, no s’hauria arribat a una “crisi constitucional”.

Hi ha dos retrets inevitables al plantejament del llibre que simplement anotarem per deixar-los a la valoració de cada lector, ja que entrar en la seva consideració ens detindria d’examinar-ne el contingut. D’una banda, el pressupòsit dels bàndols que dóna per fet que el conflicte s’exhaureix en l’existència de dos col·lectius (fins i tot homogenis) enfrontats diametralment. D’altra banda, no ens podem estar d’expressar incredulitat davant les precaucions del sociòleg per fer el text més digerible a un públic determinat; només cal llegir les primeres línies: “Este libro tiene un mensaje que puede resultar incómodo: la democracia española no ha estado a la altura de las circunstancias en la cuestión catalana”. No és ironia.

A partir d’aquí, l’autor del llibre critica els desencerts de tots aquests actors (societat civil inclosa) traçant tres línies argumentals, cadascuna acompanyada d’un aclariment conceptual, a saber: (1) nació i nacionalismes, què és una nació, la contingència històrica de tenir o no un Estat i els diferents tipus de nacionalisme segons sigui el cas; (2) el problema del demos, és a dir, qui ha de ser el subjecte d’una decisió democràtica és una qüestió que queda fora del sistema democràtic, que es basa en la compatibilitat del principi d’igualtat i el d’autogovern; i finalment, (3) el legalisme, concepció liberal de la democràcia com a estrictament delimitada per les seves lleis.

El primer capítol entra de ple en allò que Sánchez-Cuenca anomena “un debate tóxico”, reproduint perles dels sectors més conservadors i liberals del periodismeespanyol que carreguen apassionadament contra l’independentisme català per nacionalista a la vegada que afirmen la necessitat de defensar de la nació espanyola. Sánchez-Cuenca assenyala aquesta incoherència i exposa un seguit de distincions entre els conceptes de poble i nació amb o sense Estat, així com una caracterització de les formes i principis del nacionalisme segons quin sigui el cas i les formes o valors que pugui prendre. Val a dir que la desarticulació argumental del discurs catalanòfob tan còmodament establert als principals diaris de l’Estat espanyol és molt necessària, però s’hauria agraït també una denúncia contundent del mateix per incitació a l’odi.

En el segon capítol es presenta la (pressuposada) complexitat d’establir un subjecte polític diferent de la totalitat de ciutadans d’un Estat, quan una part d’aquesta totalitat vol deixar de compartir decisions amb la resta. Tanmateix, que hi hagi una qüestió digna de reflexió filosòfica com és la composició del demos, no justifica la posada en dubte de l’existència d’un demoscatalà. Si bé el professor apunta al pragmatisme de permetre i fer recaure la decisió de la independència de Catalunya en els catalans i catalanes (només així es garantiria l’acceptació del resultat d’un Referèndum), s’absté de reconèixer explícitament la sobirania de la nació catalana i, per tant, el seu dret d’autodeterminació en tant que demoso subjecte polític autoconcebut com a tal.

El tercer capítol resulta espacialment interessant perquè reconstrueix el raonament ideològic que hi ha darrere la reacció del conservadorisme espanyol (PP, PSOE i C’s) a totes les demandes catalanes, que és la mateixa que es va imposar al pla Ibarretxe. Es tracta del legalisme, perfectament formulat per la majoria de dirigents del govern del PP i ara del PSOE, que diu que “fora de la llei no hi ha democràcia”, també compartit per jutges i magistrats quan fan una lectura estricta de la llei i especialment del text constitucional. Com apunta Sánchez-Cuenca, aquesta interpretació liberal de la democràcia és interessada, ja que és clarament incoherent considerar il·legals les pretensions del sobiranisme per atemptar contra la indivisibilitat de la sobirania espanyola havent cedit gran part d’aquesta a òrgans supranacionals com són la UE. D’aquesta manera, es mostren els motius “estratègics” de la judicialització del procés català, perquè quina necessitat té el qui ostenta el poder d’arriscar-se al debat i la praxi política tenint la llei (i els jutges) de la seva banda?

Arribats al final del llibre, l’autor s’aventura a llançar una proposta: la celebració d’un Referèndum d’independència només en cas que s’hagués rebutjat per votació a Catalunya una reforma constitucional i estructural profunda de l’Estat. Aquesta opció requereix la implicació de tots els partits del Congrés, que Sánchez-Cuenca veuria motivada per la possibilitat de convèncer a aquells sectors sobiranistes que només recolzarien la independència com una alternativa al statu quomés que per convicció.

Com s’ha dit abans, aquest plantejament és totalment indiferent al dret a decidir; tanmateix, s’agraeixen propostes com aquesta, que denoten una voluntat sincera de trobar solucions i sobretot la urgència d’entomar la responsabilitat social que pertoca a tot i tota intel·lectual en democràcia, que és la d’enriquir i fomentar el debat polític.