La dansa necessària

18.10.2017

Sense preludis ni previ avís, l’art va apoderar-se en una ciutat de Manresa exultant de tanta i tantíssima cultura. Encara que hi ha qui ens vol fer creure que és un luxe, dissabte a la tarda la cultura va passar a ser un bé de primera necessitat pels centenars d’espectadors que en gaudien en els diferents racons de la ciutat.

Un moment de 'Displacement', del coreògraf i ballarí sirià Mithkal Alzghair

Un moment de ‘Displacement’, del coreògraf i ballarí sirià Mithkal Alzghair

Enmig d’aquest escalf artístic, Socarrel, el laboratori de creació de Roberto Olivan, Laurent Delforge i Vox Bigerri omplia el Pati del Teatre Kursaal, instants abans que Mithkal Alzghair n’ocupés la Sala petita amb Displacement. Mediterrània i innovació desembarcant en un mateix espai i gairebé a l’uníson. Frenesí cultural en tota regla.

Dues concepcions de la dansa i dues perspectives diferents des d’on contemplar-la. L’una, en l’esfera íntima i solemne d’una sala de teatre. L’altra, en l’agitament de sons i estímuls visuals de l’art de carrer. I, connectant ambdues propostes, un mateix públic engrescat per prendre partit de dues produccions on n’acabarà sent motor de creació. A Socarrel és el punt d’enclavament necessari per registrar l’instant fugaç de la descoberta. A la coreografia d’Alzghair és l’interlocutor a qui fiten els ballarins des de l’escenari. Públic i creadors, doncs, en sinèrgia col·lectiva, oferint una postal de conquesta del carrer, l’art i l’escena.

Però anem a pams i fem el recorregut tal com la Fira mana.

En un primer estadi visual, trobem els artistes de Socarrel, que escalfen motors mentre basteixen la litúrgia del seu laboratori de creació: dos troncs segats vora les arrels, alguns instruments electrònics i una taula amb peces de fang. Tradició i avantguarda envoltades d’una massa encuriosida de gent que s’ho mira expectant. “Què deuran fer, amb tot això?”. Però no hi ha debat possible perquè, de cop, la polifonia greu de les veus masculines de Vox Bigerri dona el tret de sortida a la coreografia d’Olivan, que s’impulsa amb els sons metàl·lics de Delforge. L’atmosfera recorda la solemnitat dels cants gregorians però, en aquest cas, és sacsejada a cop d’electrònica i d’una coreografia a dos cossos que busquen l’equilibri sospesant-se, empenyent-se i enlairant-se, amb la impulsivitat furiosa d’on neix aquella abraçada que sempre torna.

Després de la tempesta, la calma harmònica de moviments reposats i una única melodia, la polifonia occitana que acompanya els dos ballarins en un fragment coreogràfic cerimonial, a través del qual es desprenen de tot i retornen a l’arrel; es tornen natura, escorça d’arbre traslladada en les peces de fang amb les que vesteixen els seus cossos. I de l’abisme nu, a la confrontació d’una coreografia de dansa contact, que torna un joc d’equilibri tan delicat com el que regula les veus de Vox Bigerri i que clou l’espectacle amb la comunió de ballarins, músics i artistes pouant d’una mateixa experiència creativa.

Roberto Olivan immers en el laboratori de creacióDes de dins les parets del Kursaal i amb molta més solemnitat, Mithkal Alzghair sotja el públic des d’un escenari buit, només amb dues botes militars i una tela blanca, elements que utilitzarà per construir una coreografia que persisteix, per més variacions i canvis de ritme que tingui, en retornar a l’inici. Estructurada talment com un mantra coreogràfic, clava el ballarí sobre la fusta escènica, sobre la qual colpeja amb força la seva fúria, desesperació i dol per un exili forçat de terres sirianes. Hi esculpeix, també, la seva mirada. Una mirada que no defalleix en tot el muntatge, que es clava públic endins i l’interroga, li exigeix comprensió. Darrera seu s’hi perfila la història de tres nois que fugen de la guerra, que s’ofeguen en la misèria, que exploren la ràbia continguda i que, finalment, desorientats, cauen presos.

Una presó metafòrica, la de l’exili, explorada amb una coreografia directa, des d’on es llencen i s’alcen els cossos de terra, expulsats fins i tot d’una dansa que escapça els seus anhels de moviment. Però els ballarins segueixen endavant i la coreografia inicial retorna una i altra vegada, com un punt de fuga on convergeixen la necessitat d’avançar i l’instint de supervivència que ens determina. Un instint que els condueix, també, a fugir de la seva vida amb la mort.