Le foot c’est Barcelone

27.03.2013

El més interessant de la literatura són, sens dubte, els llibres. Ara, de vegades tot allò que els envolta diu força coses sobre les seves grandeses i misèries. El Salon du Livre de París és un muntatge destinat, d’una banda, als professionals del sector i, de l’altra, al gran públic. Els visitants d’aquesta fira es desplacen fins al recinte on se celebra l’esdeveniment i paguen els deu euros que val l’entrada per, un cop dins, escoltar xerrades i taules rodones amb els escriptors que ja coneixen, conèixer-ne de nous, comprar llibres i demanar als autors que hi estampin una dedicatòria. Pel que fa a la presència catalana, a l’estand de Barcelona s’hi poden trobar tota mena de llibres: de cuina, còmics, novel·les, diccionaris, guies turístiques, manuals per aprendre català i poemaris. Els més nombrosos, però, són els de narrativa: hi ha una bona mostra de títols dels autors presents al Saló i d’altres d’absents, en molts casos en versió original, i en traduccions al castellà i al francès. En aquest mateix estand, a més de comprar-hi llibres, el públic escolta les converses programades, gairebé non-stop, a la part condicionada com a espai de tertúlia, amb tauleta baixa i presentador i presentats al mateix nivell, tot estalviant els centímetres que tan sovint marquen la diferència entre categories en una entrevista. Els oients, asseguts en una grada de fusta clara, respecten educadament les intervencions dels conversadors, fan preguntes quan els donen la paraula i conviuen amb el soroll ambiental i l’olor del cafè que regalen a la barra de l’estand.

 

Sergi Pàmies.

 

Le foot c’est Barcelone

Just abans de la xerrada possiblement més mediàtica, Imma Monsó i Sergi Pàmies conversen amb l’escriptor Daniel Arsand i amb el periodista Hubert Artus sobre les “Liaisons dangereuses: les rapports personnels”. Discuteixen sobre la tria de la persona gramatical en una narració, sobre les provatures possibles, i sobre l’actuació per sostracció: tots tres escriptors coincideixen en un mètode de treball basat en esporgar amb avidesa el text, fins que només en queda allò que creuen imprescindible.

Després d’aquesta conversa, concorreguda i animada, arriba una de les xerrades amb més públic, en part format per francesos joves, adolescents, i fins i tot nens. Contra tot pronòstic, no és la dedicada al Tirant lo Blanc, en què participa el seu traductor al francès, Jean-Marie Barberà, sinó la que reuneix al voltant de la taula el periodista Hubert Artus, Sergi Pàmies, Jordi Puntí i Lilian Thuram per parlar de literatura, futbol i societat. Artus, vestit per l’ocasió amb la samarreta blaugrana, dóna la benvinguda als oients, presenta els convidats i va llençant preguntes, idees i reflexions que tots tres participants comenten aplicadament, assenyats i en bon francès.

Fer del futbol literatura: els escriptors apunten el nom de Nick Hornby com un dels pocs autors que ha aconseguit literaturitzar una experiència col·lectiva com el futbol. Puntí explica la teoria d’un altre anglès, periodista del Financial Times, sobre equips guanyadors i capitalitat estatal: l’equip bo, mai no és el de la capital del país (argument-bomba, afegeixo, per als culés anti o esceptico-independentistes). Més: el valor educatiu del futbol, defensat amb entusiasme pel sensatíssim Lilian Thuram, que si pel que fa a periodisme o ficció esportiva deixa la paraula als escriptors -es declara sobretot lector d’assaig-, pel que fa als vincles entre futbol i societat s’explica amb claredat: a França, de la mateixa manera que el hip-hop i les ciutats-dormitori, el futbol segueix sent sobretot cosa del lumpen, com dirien aquí, d’origen no-metropolità. Això inspira de vegades una mirada condescendent cap a aquest esport i el seu món. L’exfutbolista també elogia la filosofia de joc del Barça (le foot c’est Barcelone); defensa una obvietat tan difícil d’assimilar pel hooligan obtús com és que tots els equips perden, i explica amb elegància que Barça i identitat catalana són coses molt molt lligades. Sobre això últim, Pàmies recorda el crit de guerra del minut 17.14 i defensa el futbol com un dels pocs llenguatges universals. En enumerar-ne d’altres, fa lluir durant uns segons una de les convencions franceses més tendres: un escriptor que diu baiser  o connard en segons quin context, encara xoca a la república de Sade.

La gent normal

Sembla clar que una de les motivacions del desembarcament de Barcelona a París aquests dies consisteix en incrementar els esforços que des de fa temps es fan des de  molts àmbits per contribuir a la “normalització” de diversos aspectes de la cultura d’aquest país. El concepte de normalitat és difús, poc concret i segons com irritant. Al Principat tenim un consorci destinat a normalitzar la llengua, perquè algú va considerar molt diplomàticament que la situació de l’idioma havia estat durant l´última dictadura, com a mínim anormal. A França, l’adjectiu presidencial que va fer guanyar la campanya a Hollande va ser normal, així, en francès, perquè algun assessor perspicaç deuria pensar que el contrincant instal·lat a l’Elisi no ho era. Als Països Catalans, la reivindicació de normalitat és tan constant que algú podria pensar, fins i tot, que s’escapa de la normalitat. Sigui com sigui, un dels incentius segurament més compartit pels escriptors presents als Saló és aquest camí cap a la normalitat. En literatura això vol dir que l’accés a les traduccions i la visibilitat entre els lectors d’altres llengües responguin a criteris literaris: interessa o no interessa; té una qualitat que en justifica la traducció, o no. O, en una altra escala: ven o no ven.

 

Francesc Serés | Foto Antonio Galeote

 

Barcelona és sens dubte la millor excusa perquè els mitjans de comunicació francesos s’ocupin dels escriptors que viatgen al Saló, amb les seves traduccions sota el braç. I en menor o major mesura, aquest objectiu s’ha complert, ja que durant la setmana de la fira molts dels suplements i setmanaris literaris i culturals han publicat ressenyes i comentaris sobre les novetats publicades a França. Si els Bagages perdus de Jordi Puntí eren notícia al suplement de Le Figaro o al programa Culturesmonde de France Culture, on va participar al costat de Francesc Serés, La femme pressée d’Imma Monsó o Phrixos le fou de Miquel de Palol ho han estat al suplement Le Monde des Livres. En aquesta mateixa publicació hi havia un bon article sobre Barcelona i la novel·la negra, que situava la tradició de la capital amb noms com Tasis, Pedrolo i Montalbán. Però com que compaginar la normalitat d’una Barcelona far de la novel·la negra amb lo de Catalunya és incòmode, o com a mínim desconcertant, el periodista s’indignava amb un article de l’extremista Jaume Subirana a l’extremista El Periódico. Subirana explicava que en una altra fira llibresca, a Brussel·les, on Espanya era país convidat a principis de març, l’absència d’escriptors en llengües perifèriques brillava tant com les galtes del Manneken Pis. Tot seguit recordava la polèmica de Frankfurt i tornava a explicar, una vegada més, el perquè de tot plegat. En això, i en alguna ironia que se li escapa, el cronista de Le Monde hi va veure les males arts d’alguns que “aprofitant la crisi que travessa Espanya, atien el foc del nacionalisme” (català, of course). Per acabar, recordava que la literatura, sortosament per tots, queda lluny de polèmiques politicoides. Deu ser per això que el programa de ràdio que citava, amb Puntí, Serés i el traductor Edmond Raillard, va centrar bona part de la conversa en aquests temes.

En aquests temps tan proclius en èpica i metàfores, no deixa de ser curiós que el gremi en principi més inclinat a forçar la llengua i a teixir històries sembli tocat d’una sensatesa i una sobrietat expressiva envejables. Els escriptors deuen volen ser normals; dedicar-se a la literatura i participar al debat social de la mateixa manera que ho fa molta altra gent. En aquest saló francès s’ha parlat sobretot, és clar, de literatura. Però la normalitat de Barcelona com a capital d’una regió (a França és així) menys normal que viu un moment crític, fa que lectors, periodistes i curiosos vulguin saber com funciona tot plegat. De moment han vist com és la literatura que s’hi fa. I això, tot s’ha de dir, és una bona presentació.