La cultura, un dret universal?

20.10.2018

De què parlem quan parlem de drets culturals? Què és el que ha de garantir l’administració pública per preservar-los? Fins a quin punt es pot parlar de la cultura com un dret universal, tal com entenem els drets socials de la salut i l’educació? Quines responsabilitats comporta per al ciutadà tenir accés a la cultura? Com invertir despesa pública en cultura en un barri on les necessitats bàsiques no estan garantides? En què consisteix l’equitat que hauria d’acabar amb la desigualtat en matèria cultural (accés, participació, producció, etc.)?

Sylvie Duran amb Nicolás Barbieri | © Thomas Vilhelm ICUB

Aquestes i moltes altres són les preguntes sorgeixen al llarg del diàleg entre Marta Porto, César Rendueles i Sylvie Durán Salvatierra, moderat per Nicolás Barbieri, investigador i professor del Departament de Ciència Política de la UAB, que s’ha celebrat aquest dissabte 20 d’octubre a la Plaça de la Virreina en el marc de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta.

Val la pena presentar els ponents del debat, ja que es tracta de persones que en algun moment han posat el seu bagatge teòric al servei de la comunitat, especialment en l’àmbit cultural. Marta Porto, de qui acabem de publicar aquest article, és especialista en polítiques de comunicació, art i cultura i assessora en polítiques i programes d’organitzacions internacionals, autora de diversos llibres com Juventude, cultura e cidadania (UNESCO i ISER, 2002); ha estat secretària de Ciutadania i Diversitat Cultural del Ministeri de Cultura de Brasil. Des de la seva comprensió de la cultura com a substrat de les relacions humanes, basat en l’educació, defensa la urgència de la col·laboració per a innovar noves formes de comprensió i comunicació que ens permetin afrontar en tota la seva complexitat les problemàtiques locals i globals. A parer seu, la investigació de les ciències humanes, la lliure creació artística i l’assumpció activa dels valors democràtics per part de la societat s’haurien de conjuminar per bastir un nou paradigma de pensament global que prengui el relleu dels moviments locals.

En un posicionament més convençut de la possibilitat de transformació des de la petita escala hi trobem César Rendueles, professor de Sociologia a la Universidad Complutense de Madrid, investigador, traductor i autor de llibres com Capitalismo Canalla (Seix Barral 2015), i ha estat gestor cultural del Círculo de Bellas Artes de Madrid durant 8 anys. Ell aposta per recuperar l’ideal il·lustrat que entenia per cultura tot allò que contribueix al desenvolupament personal dels individus, però sense les reticències elitistes que a la pràctica hi havia en la Il·lustració. Partint d’aquesta noció, caldria reivindicar espais col·lectius de cultura, com ho tenim en sanitat o educació, des dels quals democratitzar la cultura i combatre “la culturització del discurs del mercat”. Cal obrir els espais de llibertat crítica a la modèstia i el debat públic per tal d’alinear la cultura amb la resta d’àmbits socials que sostenen la democràcia. Per Rendueles, la igualtat és resultant d’un sistema de drets i deures col·lectius, que en el cas de la cultura no requereix més complexitat que el compromís quotidià que implica un cinefòrum o un club d’escriptura.

César Rendueles | © Thomas Vilhelm ICUB

Qui no té tan clar que a la pràctica es pugui equiparar el dret a la cultura amb un dret social és Sylvie Durán, Ministra de Cultura i Joventut de Costa Rica, especialitzada en gestió cultural i polítiques públiques per la Universitat de Girona, entre molts altres estudis i contribucions. Per la seva experiència, democratitzar la cultura no és tan senzill quan hi ha necessitats bàsiques que no estan cobertes, tot i que també hi hagi una necessitat de cultura. Per a ella, no seria tant positiu traslladar a la cultura la lògica d’allò social com aconseguir una col·laboració directa entre àmbits de la societat. És a dir, la producció de capital no pot ser aliena a la sostenibilitat igual que les polítiques laborals no poden ser indiferents a la perspectiva de gènere. Per tant, calen mesures transversals que permetin a l’administració abordar l’estructura dels problemes més que no pas trobar una solució immediata, la qual cosa també requereix un coneixement molt més profund per part dels ciutadans de la complexitat dels Estats.

Com en la majoria dels actes de la Biennal, cosa que caldria revisar, el temps empeny el debat i els ponents no tenen possibilitat més que d’apuntar idees a grans trets, però en cap cas es pot entaular un debat real que satisfaci inquietuds i dubtes del públic. La idea que sembla concloure l’acte és que, enfront de la constatació d’una desigualtat a resoldre, cal redefinir allò que considerem cultura de manera que no impliqui identitats ideològiques i que s’arreli als valors democràtics. Alhora, però, l’auge dels populismes feixistes i el poder del capital en les últimes dècades, requereixen una resposta ràpida i col·lectiva que no es paralitzi per la possibilitat del fracàs.