La cultura es dispintina

16.02.2016

Ahir al Saló de Cent, primers premis Ciutat de Barcelona presidits per l’alcaldessa Ada Colau. La festa, menys pautada que altres anys, buscava de trencar la solemnitat institucional i introduir aquella naturalitat marca de la casa. Jaume Asens en obrir l’acte i Colau en tancar-lo van tenir paraules d’homenatge per dos activistes que ens han deixat aquests dies: Muriel Casals i Pablo Molano.

Foto dels guardonats al Saló de Cent després de la cerimònia dels Premis Ciutat de Barcelona

Foto dels guardonats al Saló de Cent després de la cerimònia dels Premis Ciutat de Barcelona

En una referència velada al cas dels titellaires de Madrid, Asens va declarar que “les ficcions no es poden jutjar des del dret penal”, un entretoc que ja devia escalfar el regidor Alberto Fernández Díaz, que seia a primera fila, i que poc després va abandonar el Saló de Cent en sentir aquells versos de Dolors Miquel que diuen ‘Mare nostra que esteu en el zel, / sigui santificat el vostre cony”.

La nòmina de guardonats d’enguany també és un reflex dels nous aires que corren a l’Ajuntament. Si bé aquests premis solen reconèixer el talent individual, en aqueta edició s’ha valorat molt especialment l’obra col·lectiva amb projecció social. Així, s’ha premiat l’escola Miquel Bleach pel projecte Tàndem, el col·lectiu Arquitectes de capçalera, l’associació cultural A Bao A Qu, els castellers del Poble Sec o companyies de dansa i circ com La Poderosa o Animal religion, que fan un treball col·lectiu de naturalesa interdiscipinària.

Montserrat Vendrell, en representació del Consell de la Cultura de Barcelona, va parlar d’una de les grans preocupacions del consistori: la desconnexió dels joves respecte als grans equipaments culturals i va parlar de la necessitat d’articular sistemes de participació perquè la gent senti els museus, els centres cívics o les biblioteques com a espais propis. Empoderament és aquí la paraula clau, la que ha de permetre ampliar la dimensió educativa de les xarxes culturals, establir ponts de continuïtat entre l’educació i la cultura. Té tot el sentit, doncs, que enguany s’hagi valorat un referent de la comunicació com Carles Capdevila per la seva aportació en el camp educatiu, tant des del diari Ara (on ha impulsat l’Ara Criatures) com des de plataformes diverses com a conferenciant.

Ada Colau va celebrar especialment el premi d’Educació a l’escola Miquel Bleach, que ha impulsat un programa per acostar les arts als seus alumnes. Per Colau, s’ha premiat “l’escola que vindrà, la del mestissatge, que aposta per una cultura inclusiva i descentralitzada”.

De la sintonia entre la política cultural i la participació ciutadana, ha d’aflorar, doncs, l’excel·lència, que rares vegades és col·lectiva, però gairebé sempre la culminació de l’esforç de molta gent. Cal empoderar tant barris, associacions, companyies, equips, etc, però també cal continuar donant suport als artistes i els científics de talent. Al capdavall, si Najat El Hachmi o Ricardo Piglia han pogut escriure les seves obres o Ramon Monton ha excel·lit en la traducció de Franz Werfel (llegiu aquí) ha estat gràcies a les hores de solitud que hi han pogut dedicar. L’excel·lència és filla de l’educació, però també del recolliment.

La cultura no es fa només amb polítiques faraòniques, però tampoc fiant-ho tot a la generació espontània de la col·lectivitat. La cultura necessita com mai materials superconductors, aquests materials capaços de transportar l’electricitat sense pèrdues que han descobert la doctora Teresa Puig i el doctor Xavier Obradors de l’Institut de Ciències de Materials de Barcelona. Que la cultura sigui altament encomanable i contagiosa. O com deia Ada Colau al final de l’acte, citant els versos de Dolors Miquel, una cultura que es despintini.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “La cultura no es fa només amb polítiques faraòniques, però tampoc fiant-ho tot a la generació espontània de la col·lectivitat.” Bravo! Aquest paràgraf l’haurien de posar a tot arreu. És una veritat absoluta.