La crítica de la crítica

22.03.2016

Ahir es va celebrar la XVIII edició dels Premis de la Crítica, guardó recuperat l’any passat per Recomana, Associació per a la Promoció de les Arts Escèniques. La gala va ser presentada per Anna Pérez Pagès (directora del programa Àrtic, a Btv) i Toni Puntí (redactor i presentador del Tria33). L’Antiga Fàbrica Estrella Damm va ser el marc escollit, i les dues consumicions gratuïtes van ser ràpidament absorbides pels assistents. Els cambrers no acceptaven diners. Estrella Damm anticapitalista.

Mar Orfila amb el seu diploma. © Rucci Tempura

Mar Orfila amb el seu diploma. © Rucci Tempura

Ambient de recollida de premis: moltíssima gent de la professió, premsa i crítics sota l’aixopluc de la Fàbrica de Creació més activa de Catalunya (amb permís de la Moritz). Així com els Premis Butaca han aconseguit que hi hagi un xic de glamur en les seves entregues, ahir es va poder veure molt texà, molt jersei de llana i poca perruqueria. Les més estiloses de la nit: Mar Orfila (guanyadora del millor disseny de vídeo), vestit vermell amb escot d’infart i mitges estampades; i Irene Escolar, elegància i minimalisme en negre. Els crítics en bloc s’endurien el Premi als Pitjor Vestits de la nit (ex aequo). L’elegància i la pràctica de la crítica teatral no haurien d’estar renyits. O no obligatòriament.

S’havia anunciat que la gala estaria amenitzada per la companyia Kamchàtka, i així va ser, tot i que la seva participació no va durar més de dos minuts. El grup, que actua per festivals de teatre de mig món, es caracteritza pels seus personatges muts (abric, maleta, barret) en situació de trànsit i perplexitat perpetus, traslladant-se a la recerca de quelcom millor. Refugiats, emigrants, fugitius… El món de Kamchàtka ens parla tant del passat com del present, dels nostres avis i dels nostres veïns de baix, però ahir a la nit la seva participació va ser sorprenentment curta i anecdòtica: van aparèixer en fila índia entre el públic, van pujar a l’escenari, van fer una columna de maletes i van marxar. Aquesta petita columna va ser el faristol que van utilitzar els presentadors durant tota la gala. Creiem que desaprofitar una companyia de teatre d’aquesta manera fa un flac favor a ambdues parts: la companyia i la gala.

L’entrega de premis va ser àgil, això és innegable, i amb una hora i escaig ja va estar enllestida. La sensació principal, com a espectador, és que l’organització hauria de decidir quin tipus de gala vol fer (si és que és necessari fer-la). Una gala és un espectacle, no cal oblidar-ho, i encara que com a gènere sigui quelcom molt acotat sempre s’ha d’intentar innovar, o si més no aprofitar les característiques del ram premiat, en aquest cas la professió teatral. Anna Pérez Pagès i Toni Puntí van desenvolupar eficientment la seva tasca, sortosament amb un guió breu i no massa farcit de tòpics, però el problema principal va ser la participació dels crítics a la pròpia gala. Cada premi era un diploma que s’entregava al guanyador, i si bé Pérez Pagès i Puntí van presentar-los tots, a cada categoria pujava un crític a l’escenari a fer entrega del paper. Això va provocar situacions força ridícules, ja que en realitat el crític pujava uns segons per tornar a baixar immediatament després, no pronunciava ni una paraula i es limitava a posar per la foto amb el premiat. El moment potser més desconcertant de la nit va ser l’anunci del Premi Anita, concedit per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en memòria de l’actriu Anna Lizaran. La guanyadora de l’edició anterior, Queralt Albinyana, va dir el nom de l’afortunada d’enguany: Georgina Latre. L’actriu, a qui se li ha valorat la seva participació a Vilafranca, de Jordi Casanovas, era present a la sala, però se li va dir que no calia que pugés a l’escenari, ja que de fet el premi se li entregaria més endavant, a Esparraguera. Surrealisme en estat pur.

El millor discurs de la nit: Oriol Pla (guanyador del Premi a l’Actor Revelació, i a Ragazzo com a Millor Espectacle Juvenil). Va dedicar el premi a la seva mare, Núria Solina, present a l’entrega, i al seu pare (Quimet Pla, que en aquells moments estava presentant una lectura a la Sala Beckett). Els va donar les gràcies per haver fet l’amor sense preservatiu (i portar-lo d’aquesta manera al món), i per haver-li ensenyat a fer teatre sense que ell se n’adonés i que un bolo s’acaba quan la furgoneta ja està carregada. Educat, simpàtic i àgil… Oriol Pla, el gendre que totes les mares voldrien. Els més eufòrics: la companyia Vero Cendoya (guanyadors al Premi d’Arts de Carrer amb La partida), els primers que van pujar a l’escenari i els que van deixar el llistó més alt. El més tímid: Xavier Bobés (Premi Noves Tendències per Cosas que se olvidan fácilmente), acostumat a estar envoltat d’objectes, silenciosos i respectuosos companys de viatge. La més acostumada a recollir premis: Clara Segura (Millor Actriu per Conillet i Una giornata particolare), que actualment va a un ritme de premi per setmana.

Juan Carlos Olivares lliura el premi a Oriol Pla, Actor Revelació. ©Martí E. Berenguer

Juan Carlos Olivares lliura el premi a Oriol Pla, Actor Revelació. ©Martí E. Berenguer

Un cop acabada la gala, al cap d’una hora i escaig, la concurrència va córrer cap al carrer, a fumar, a beure i/o cap a casa, a veure Nit i dia. Els assistents van recollir unes ampolles d’Estrella Inèdit que el senyor Damm havia deixat gentilment sobre una taula (els més intrèpids en van descobrir sota la taula i tot). La sensació principal entre el públic, en una ràpida enquesta realitzada a peu d’urna, és que els Premis de la Crítica haurien de decidir de quina manera volen presentar-se al món: si de forma seriosa i solemne (potser amb el jurat de crítics present a l’escenari?) o bé de forma més festiva i frívola, amb una gala amb els seus presentadors, errors tècnics i actuacions de rigor. La semblança, pel que fa a les nominacions, amb els Premis Butaca, hauria de fer pensar als organitzadors dels Premis de la Crítica una fórmula nova per resoldre l’entrega dels guardons, ja que Glòria Cid i Toni Martín han aconseguit crear un estil, una marca. Potser no caldria ni fer una cerimònia pública, i l’assumpte es podria resoldre en un sopar entre el jurat i els guanyadors. I l’endemà tindríem la nota de premsa a tots els mitjans. Potser la cerimònia hauria de ser presentada pels propis crítics, on realment expliquessin breument les raons per haver elegit tal o tal premiat.

Potser es podria premiar el millor i el pitjor de la temporada (segur que llavors la gala seria molt més sucosa)… No ho sé pas, són idees. Però una entrega de premis és una cerimònia, una cerimònia és un espectacle, i un espectacle ha de ser espectacular.

 

Palmarès Premis de la Crítica 2015

Premi Gonzalo Pérez de Olaguer

Ros Ribas

Premi Especial de la Crítica 2015

Núria Espert

 

XVIII Teatre

Espectacle:

El curiós incident del gos a mitjanit (Fundació Teatre Lliure)

Espectacle internacional:

Die Ehe der Maria Braun (Thomas Ostermeier / Schaubühne de Berlin)

Director:

Àlex Rigola (Marits i mullersEl Público)

Actriu principal:

Clara Segura (Conillet i Una giornata particolare)

Actor principal:

Pol López (El curiós incident del gos a mitjanit)

Actriu de repartiment:

Mar Ulldemolins (Incerta glòria i Marits i mullers)

Actor de repartiment:

Ramon Madaul (El rei Lear)

Musical:

Sugar (Som-hi Films)

Text:

Mammón (Nao Albet i Marcel Borràs)

Dramatúrgia/Adaptació:

Al nostre gust (Marc Artigau i Oriol Broggi)

Espai escènic:

L’art de la comèdia (Lluc Castells i Jose Novoa)

Il·luminació:

El Público (Carlos Marquiere)

Vestuari:

Amor & Shakespeare (Maria Araujo)

Disseny de vídeo:

El curiós incident del gos a mitjanit (Mar Orfila)

Espai sonor:

El curiós incident del gos a mitjanit (Damien Bazin)

Sala:

El Maldà

Noves tendències:

Cosas que se olvidan fácilmente (Xavier Bobés)

Revelació:

Oriol Pla (Ragazzo i Be God Is)

 

II Dansa

Espectacle:

Medea (Thomas Noone Dance)

Espectacle internacional:

The blind poet (Needcompany)

Ballarina:

Lorena Nogal (Vorònia i Zelenstova de Marcos Morau / La Veronal)

Ballarí:

Farruquito (Los Farruco y los Amaya)

Coreografia:

Fuck-In-Progress (Jordi Cortés)

Solo:

Wakefield Poole: visiones y revisiones (Mauricio González)

 

 

II Teatre familiar

Espectacle familiar:

Momo (Companyia de Teatre Anna Roca)

Espectacle per a joves:

Ragazzo (Teatre Tot Terreny)

 

I Arts de carrer

La partida (Vero Cendoya)

 

Respon a Enric Ballabriga Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Ei, benvolguda la crítica vingui d’on vingui i que faci trencadissa si és bo per a la salut de la cultura. I tant. Moltes gràcies per la teva consulta ràpida, a peu de carrer amb tota la colla que omplia la Damm. Valorarem canvis, tot i que ens sentim còmodes en aquest format en què els crítics som presents sense el risc de fer-nos pesats. Només un matís. Kamchàtka és una companyia de carrer. I la seva actuació va ser tant al carrer com a l’entrada (com hi ha fotos que ho ensenyen per twitter). Potser va ser mala sort que no t’hi vas creuar. En tot cas, sí, el que es va veure a l’escenari va ser una acció pensada per lligar, de manera ben austera, l’actuació amb el principi de la gala. Per això, ens va semblar bona idea que el faristol es constrís amb les seves maletes. I que el guió dels dos presentadors l’aportessin els mateixos actors de dins d’una maleta. Certament, en tant d’enrenou, no es van fer prou visibles, tot i que era una comitiva prou nombrosa…

    Fins l’any vinent. Ja esperem la teva valoració. Amb ofici de màrtir per la cultura, si fos necessari. Una abraçada

    Jordi Bordes

    • Hola Jordi,

      Gràcies per l’aclariment. Sí, he vist els Kamchàtka a festivals de teatre de carrer, i en veure’ls tan breument a la sala vaig pensar que era una pena desaprofitar-los d’aquesta manera.
      Veient ahir l’entrega de premis, en la meva doble de faceta de crític i espectador, vaig estar pensant quina seria la manera més idònia de fer un acte d’aquest tipus. I parlo dels Premis de la Crítica, sí, però també d’esdeveniments similars que pequen de la mateixa uniformitat i monotonia.
      Ens veiem als teatres, i en parlem cara a cara i en directe quan vulguis!

      Una abraçada

      Oriol Puig Taulé

  2. Als Butaca el que és dels Premis Butaca (amb votació popular sense notari!) i als Crítics el que és dels Crítics (amb votació personal i traient la cara). Que a Núvol s’acabi parlant dels “vestidets” sí que és ridícul i decebedor. I que es confongui una proclamació dels Premis de la Crítica amb una gala “televisiva” és pixar fora de test (o de text). Esclar que amb tanta cervesa, el pixar és a l’ordre del dia. ¿Per què el Núvol —com li pertoca pel seu rigor i seriositat— no ha fet una valoració dels nominats abans i els premiats finalment i no ha fet una anàlisi dels encerts i potser els errors dels crítics, que com a crítics, també hi són? Ho esperem, ni que no portem jaqué ni llacet.

    • Per la positura, vestimenta i salutació [satànica] de la diplomada de la foto, potser haguerà estat millor el silenci…
      Per segons quina mena d’espectacles, millor no fer propaganda gratuita.

      Atentament