La cova dels llibres

Obra del despatx BCQ arquitectura barcelona, la Biblioteca Sant gervasi-Joan Maragall ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura. El jurat ha valorat la renúncia a la presència volumètrica i la seva integració en el centre cívic de Vila Florida i els seus jardins. Aleix Porta ha visitat aquest nou equipament.

El lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona 2014 d’aquest mes de febrer ha tingut el focus natural posat en l’esfereïdor i colpidor documental Ciutat Morta dels directors Xavier Artigas i Xapo Ortega. No fa gaires edicions que el premiat de la discòrdia va ser precisament el d’arquitectura però aquest any el d’aquesta disciplina ha quedat eclipsat. I és que premiar una cova tampoc és una decisió fàcil.

L’obra escollida és la Biblioteca Sant Gervasi-Joan Maragall, situada entre els carrers de Muntaner i Sant Gervasi de Cassoles, al barri homònim de la zona alta de la ciutat. Obra dels arquitectes Toni Casamor, David Baena, Manel Peribáñez i Maria Taltavull del despatx BCQ arquitectura barcelona, ha sigut elogiada pel jurat del premi per haver renunciat a la presència volumètrica i haver-se amagat sota el centre cívic de Vila Florida i els seus jardins.

La bibliocaverna. Amagada sota la catifa verda i arrugada dels jardins s’enfonsa una cova plena de sales grans i petites, de catacumbes de llibres i de grutes de lectura. L’ús de la biblioteca Joan Maragall recorda una de les experiències lectores més intenses: la de llegir, llanterna en mà, sota les mantes del llit en una cova improvisada i secreta mentre se suposa que hauries d’estar dormint.

En el famós mite de la caverna, Plató explica una magnífica al·legoria del coneixement. La biblioteca de Sant Gervasi tal vegada serveixi de contraexemple al mite platònic, i és que en aquest edifici l’espeleologia cultural bé es fa a l’inrevés: lluminosa i oberta com un dia de ple sol, però profunda i amagada com la que ell es va imaginar, els volums apareixen per sorpresa com apareixen els patis que il·luminen pràcticament tot l’edifici i que el connecten amb el carrer i amb el cel.

La cova, la primera casa dels humans prehistòrics, és també la primera plaça, plena de moviment i d’activitats diverses, però també de solitud, de tranquil·litat i de repòs. Com remarca el jurat, l’espai col·lectiu de l’edifici no està renyit amb el recolliment de zones més reservades. Les sales estan disposades de manera intel·ligent, aprofitant els perímetres pels llibres, buidant els murs per fer-ne capelletes de prestatgeries i deixant espais diàfans per a taules i butaques. Una organització clara i lògica de les àrees (l’hemeroteca i la infantil gens amagades però apartades, les d’estudi més centrals però tranquil·les) permet un trànsit fàcil i agradable pels dos vestíbuls i l’escala central, que surt de l’edifici i puja fins als jardins que presideix el centre cívic.

La desconstrucció del mur. En l’espai que ocupa la biblioteca hi havia un mur tan anodí com quotidià. Esborrar-lo hagués sigut un mal menor, però un mal en el fons. La solució del despatx BCQ Barcelona ha estat mantenir la textura i el color de l’antic mur, obrint-hi les escletxes de llum i el diàleg amb el carrer i els jardins. Els quatre nivells existents (jardins, carrer i els dos de la biblioteca) són porosos entre ells.

Però la noció de mur també és present en l’interior. L’esforç tècnic d’excavació i de soterrament ha volgut ser recordat en les parets recobertes de ceràmica color tiena i els marcs metàl·lics dels accessos interiors, que donen sensació de mina i de construcció. La ceràmica funciona com a regulador tèrmic i de soroll i el seu color rogenc contrasta amb el blanc de sostre, terra, taules i cadires. Els lloms dels llibres semblen maragdes incrustades, esperant a ser descobertes i extretes.

Un edifici del revés. La biblioteca Joan Maragall és un temple del coneixement que no necessita afirmar-se enmig d’una plaça sinó que en té prou amb treure el cap. Amb una teulada d’arbres i plantes i el terra blanc i les parets marrons, els arquitectes han capgirat l’edifici i han aconseguit el propòsit de fer un “jardí de llum” allí on la llum difícilment arriba: sota terra. La respectuosa convivència amb els jardins i el centre cívic, l’obertura i il·luminació d’espais soterrats i l’equilibri dels espais interiors són els principals èxits d’aquest nou equipament que, en una ciutat que a vegades sembla morta, batega i desprèn vida des del seu interior.