La contemporaneïtat absoluta de La Virreina

14.11.2018

Aquest article podria ser atemporal si no l’escrigués perquè tot just s’han inaugurat tres exposicions imprescindibles a la Virreina, Centre de la Imatge. Aquestes estan programades per separat però s’enllacen entre sí enfront del batibull i la saturació del món. Totes tres fan un viatge semblant des de la mirada i perspectiva del subjecte polític que construeix la imatge i des del “lligam amb la història de l’art i el desbordament de l’imaginari”. Els comissaris de les exposicions, Paul B. Preciado i Valentín Roma, comenten que tenen un efecte descobridor: el públic coneix per primer cop realitats fascinants que omplen parts de la història.

Lorenza Böttner, La Virreina

Tres camins en un de sol (i la diferència rau en qui els empren) 

L’exposició Rèquiem per la norma sobre Lorenza Böttner no és lineal, com tampoc ho és l’estil i l’obra de l’artista: Böttner mai abandona cap de les tècniques que desenvolupa durant els 14 anys de creació artística, un llegat que ara ens arriba descontextualitzat, inconnex i dispers. En aquest sentit, Preciado examina l’obra i traça un relat més que actual per fomentar el debat sobre diferents aspectes de la vida social.

Estigmatitzada i vista com una discapacitada sense braços que realitza un treball terapèutic i ocupacional, Böttner no es resigna a adoptar un rol dins l’exclusió ni mostra la cara oposada de la condemna, sinó que se n’inventa una de nova fora del joc: s’inscriu a una altra dimensió perquè la present és contraproduent. Per tant, dinamita i desborda el marc de representació i desnaturalitza el seu cos per no ocupar cap lloc fix i/o identitari. Les màscares, el Freack Show, la nova subjectivitat i el nou cos és art que cobra vida. És trànsit. Com explicava Rita Roig en paraules de Paul B. Preciado, “el cos en el segle XXI és la fàbrica en el XIX”. Així doncs, Böttner pren la vulnerabilitat del cos, objecte de control social, i el transforma.

A partir d’aquí sorgeixen les següents preguntes: Com pot un cos construir una imatge per convertir-se en subjecte polític? Què és un òrgan? Què és un cos humà? Böttner aprèn a reconcebre el cos; d’altra banda, també a La Virreina, l’artista Duen Sacchi bolca la imatge, la transformació i la transsexualitat en l’exposició Organolèptic i aporta algunes respostes.

“Cada objecte té una història”, diu Sacchi. Els objectes a què fa referència, partint de la imaginació utòpica, estan exposats a Barcelona juntament amb quadres artístics que serveixen per “narrar des de diferents perspectives la metamorfosi que sofreixen els cossos de nou personatges”. Aquest projecte planteja “quines commocions van exercir les matèries colonials sobre la història occidental dels òrgans” i “com es va inventar el cos anatòmic occidental”. Segons ella “el cos, la matèria i el territori sempre estan en disputa” i les ficcions creades per anomenar-los són sistemes molt poderosos de les grans potències. Com explorava Böttner, Sacchi diu que “no hi ha cos sense imatge”. Ens parla dels discursos orgànics, de l’espoli de Sud Amèrica i dels mals estrangers. Aquests últims ens fan pensar amb la Crisi dels refugiats.

Segons Roma, el Centre de la Imatge “dona visibilitat al proletariat i a temes subalterns en la fotografia com a documentació social”. A partir d’aquesta proposició, s’introdueix la mostra Survival Programmes: In Britain’s Inner Cities que permet endinsar-nos en la societat obrera marginal de la perifèria del Regne Unit dels anys 70. Aquest projecte el van confeccionar tres fotògrafs- Nicholas Battye, Chris Steele-Perkins i Paul Trevor de l’Exit Photography Group- entre 1974 i 1979 i ara, seguint la lògica del llibre homònim (1982), l’exposició recull les instantànies i els textos adjunts per preguntar-nos com representem les classes populars com a subjectes polítics i per documentar l’impacte dels governs laboristes de Harold Wilson i James Callaghan, la llavor del futur polític i el desbordament neoliberal de Reagan i Thatcher. El seu treball també s’extrapola a l’actualitat, atès que, dins el marc contextual del 1975, es va celebrar un referèndum per decidir si romandre o no a la Unió Europea, comparable al Brexit present.

La mostra dialoga amb la història de l’art: una de les fotografies de Trevor captura els peus d’un nen que simbolitza la pobresa, de la mateixa manera que ho va retratar el quadre “Madonna di Loreto” de Caravaggio, com bé apunta Roma. Com ell mateix reflexiona, el conjunt expositiu construeix la realitat. És per aquest motiu que és necessari obrir noves línies d’investigació per elaborar una història analítica sobre la creació artística i una sèrie de relats que ens la puguin fer entendre. Un primer pas és visitar aquestes exposicions a La Virreina. Teniu temps per fer-ho fins al 17 de febrer.