La comèdia francesa s’ha americanitzat

31.07.2018

No tota, per descomptat, però Bienvenidas a Brasil (2017), de Patrick Mille, evidencia que part de la comèdia francesa ha començat a emmirallar-se sense complexos amb la pitjor cara de Hollywood. Queda molt lluny l’humor ridículament francès d’una pel·lícula com El sopar dels idiotes (1998), on la sola presència física de l’il·lustre Monsieur Pignon, fixat de forma irreversible en la memòria des del primer frame, resultava infal·liblement còmica. Aquella era una comèdia que, exaltant allò típicament francès, feia brollar la hilaritat d’allò típicament humà.

‘Bienvenidas a Brasil’, de Patrick Mille

Ara la tendència és una altra: amb Rock’n’roll (2016) Guillaume Canet ja deixava percebre la notable influència d’autors com Larry DavidLouie CK; la gràcia naufragava en l’oceà que separa Estats Units de França, però la pel·lícula encara aguantava un visionat. La de Mille, en canvi, no té matèria ni per surar a la deriva durant uns minuts abans d’enfonsar-se. No és d’estranyar tenint en compte que el seu referent transoceànic reposa, des del moment exacte del seu llançament, en les profunditats del fracàs: Bienvenidas a Brasil és Ibiza (2018, Netflix) a la francesa. L’argument és semblant i l’estil visual reuneix el mateix nivell d’estridència i despropòsit. En aquesta, tres amigues franceses reben la invitació de boda d’una quarta amiga que viu a Brasil, i el que havia de ser un viatge de platja i caipirinhes amb totes les despeses pagades acaba convertint-se en un malson. En una nit de festa, una de les tres amigues llença pel balcó el promès de la seva altra amiga quan aquest intenta abusar sexualment d’ella durant el seu comiat de solter. El jove, fill d’un poderós polític en campanya, mor causant el pànic en el grup d’amigues, que, l’endemà, quan descobreixen que el mort és el promès, intenten fer com si res i amagar-ho fins ben avançat el film. El que ve després és la fuga de les quatre amigues, a través de la selva i passant per les faveles, escapant del polític-mafiós que intenta apressar-les per fer-les pagar per la mort del seu fill. Una història sobre l’amistat amb fardells de droga amagats en un 4×4, rifles d’assalt i una quantitat ingent de disbauxa en forma d’estereotipació cultural. Tothom sap que Brasil té només dues cares: samba i violència.

Com en l’exitosa pel·lícula de Netflix –que la mateixa plataforma ha hagut de defensar després de l’allau de crítiques rebudes–, amb la comèdia francesa tornem a descobrir que és sorprenentment fàcil encabir una quantitat enorme de vulgaritats en un metratge de tan sols hora i mitja. Si la pel·lícula té una virtut, voldria dir que és la de no amagar-se i mostrar-les totes des d’un principi, però el cert és que sorprèn la facilitat amb què fa créixer, seqüència rere seqüència, el sostre de la vergonya aliena. No es tracta de demanar-li a Patrick Mille que faci com Netflix i justifiqui la seva pel·lícula, però em pregunto si aquest humor brut i estrident, que és clarament resultat d’una mala còpia de films com Resacón en Las Vegas (2009) i derivats, és allò que interessa importar de l’estil de la comèdia americana. Sense ànim de rebre una resposta, cabria preguntar-li a Mille sobre la necessitat de dur a pantalla aquest tipus de gamberrades i divertiments. No en tenim prou amb les que ja es fan? No ha estat el cinema europeu, i tradicionalment el francès, un bastió davant la invasió del gust –generalment– atrofiat de les audiències i la indústria nord-americanes? El film de Mille fa estendre territorialment una preocupació que, per considerar-la una causa perduda, fa temps que va deixar d’existir a Espanya: l’inexplicable complex d’inferioritat de la indústria cinematogràfica nacional, sempre amb la vista posada a les tendències procedents d’Estats Units. Vull pensar que la riquesa del nostre cinema radica en la condició que aquest prengui les formes que només el nostre context pot proporcionar-li. A França, això, semblava que ho tenien clar.

Potser faig saltar les alarmes innecessàriament, però Bienvenidas a Brasil és un fracàs del cinema europeu. A menys que el mal gust d’Estats Units s’hagi industrialitzat també a Europa, la pel·lícula respon massa bé a l’adjectiu de defectuosa: perquè li manca la sofisticació del bon humor –que pot ser tan salvatge com es vulgui– i perquè, sent una còpia descarada de la producció americana més comercial, sembla antinatural en un país acostumat a entregar bones comèdies. Tot en ella és tant vulgar que, en cas de gaudir-la, passaria perfectament per un d’aquells guilty pleasures; si en fos un dels meus, però, no els ho confessaria mai.