La collita de les Beques Montserrat Roig: racons de temps per escriure

23.11.2018

El 21 de novembre l’Espai Contrabandos del Raval va ser escenari de les Beques Montserrat Roig, que atorguen uns mesos de sou i espai lluminós amb la condició que els seleccionats escriguin sobre Barcelona. La convocatòria del 2018 ha acabat i autors i autores exposen el que han fet. Tal com apunta la crítica i coordinadora de projectes del Barcelona Ciutat de la Literatura Marina Espasa, les propostes d’enguany són variades tant en la temàtica com en la forma: des de la poesia periodística de Gemma Casamajó fins a la novel·la negra de Juan Vico o l’assaig sobre la tuberculosi al barri xino de Raquel Taranilla. L’unic gènere que es repeteix és l’assaig de tot tipus: sobre còmic underground, sobre la tuberculosi al Districte Cinquè, sobre noucentistes que renuncien a presentar-se als Jocs Florals.

Els becats a l’Espai Contrabandos | Foto: Júlia Bacardit

Les aventures literàries de les Beques Montserrat Roig

Als vint anys, Josep Torres i Vilalta àlies Toresky va marxar de Barcelona a Amèrica del Sud i es va convertir en cantant de sarsueles. Després es va fer famós a la Xina i va tornar a casa com a ventríloc i actor d’espectacles de varietats. Fins al 36, Toresky va ser locutor de ràdio de campanyes de beneficència i es va convertir en la primera estrella radiofònica del país.  “Toresky es va inventar la ràdio moderna i jo he volgut fer una novel·la que vinculi la seva història amb la meva”. Parla Marià Veloy, que ha volgut evitar el gènere de la biografia perquè la vida de Toresky té punts foscos i l’escriptor prefereix imaginar-se’ls que investigar-los. També en la línia de la novel·la i el misteri, l’escriptor Juan Vico ha escrit les primeres cinquanta pàgines de la història d’un pintor bohemi desencantat de París que aterra a Barcelona per dedicar-se a vendre bodegons.

“Soc un triple impostor”. Miquel Duran és biòleg computacional especialitzat en càncer sense haver patit mai cap càncer, i ha començat una novel·la sobre un investigador que acaba patint la malaltia que investiga. Ho ha fet a la fundació Joan Miró, i confessa que per ell l’espai ha tingut especial importància: l’edifici de la fundació és l’edifici on treballa el seu protagonista. D’entre els seleccionats i seleccionades, Duran és el menys entrenat en l’autoestima de l’escriptura. Explica que pels biòlegs no és del tot biòleg, pels informàtics no és del tot informàtic i pels escriptors no és del tot escriptor. Duran no és l’únic biòleg de la sala: també ho és Miquel Carandell, que ha invertit el temps de beca en un assaig sobre la botiga de taxidèrmia de la Plaça Reial, avui reconvertida en restaurant. Mentre remenava documents, una de les coses que va cridar l’atenció de Carandell va ser les cartes que l’amo del local Lluís Solé Pujol i la seva dona intercanviaven els temps de la guerra en què ell va ser a la presó: s’escrivien sobre tal o tal altre insecte de la botiga malgrat els estralls personals que els ocasionava la guerra civil espanyola.

Raquel Taranilla és jurista i es guanya la vida ensenyant als jutges a escriure. A l’hora de les cerveses ens explica que molts se n’han oblidat, amb tant d’argot jurídic. Taranilla va estudiar dret des de la perspectiva llibertària, la de conèixer les lleis per desemmascarar-les: va fer una tesi sobre la construcció del relat criminal. Ha aprofitat la beca per estudiar la relació entre el Districte Cinquè i la seva malaltia per excel·lència, la tuberculosi. “Una de les meves obsessions són la medicina i la política”, explica, i ens comenta l’anècdota d’un pacient malalt de tuberculosi en el canell del qual un metge burgès va veure-hi un tatuatge de ‘Viva la anarquía’; el metge, exaltat, va aixecar la pell del pacient fins a treure-li la marca, que es va celebrar com un avenç del progrés en un sentit moral. La malaltia del xino, com la seva gent i les seves ideologies més o menys caòtiques o llibertàries, havien de ser eradicades de la Barcelona burgesa.

Escriuen els poetes

El poeta i doctor Jordi Julià ha preparat una antologia de poemes dels Jocs Florals. Es dirà ‘antologia’, diu. Presenta 300 pàgines documentades a Ca l’Ardiaca sobre els Jocs Florals de Barcelona i les seves anècdotes històriques, com la d’un Josep Carner mestre en gai saber als dinou o la dels anys en què cap noucentista no va presentar res, indignats com estaven que la direcció dels Jocs fos reticent a la normativa fabriana. Julià ha imprès la feina feta i la porta a l’Espai Contrabandos de mostra: “si no el volen llegir sempre el podran fer servir per aguantar una taula molt coixa”. A Ca l’Ardiaca, entre l’òpera a peu de carrer i la clamor del turisme de la Catedral, el professor ha trobat algun poema inèdit de Rafel Tasis i de Marià Manent.

Gabriel Ventura és de Cadaqués però ha passat els dies a la torre de Vil·la Joana que va veure morir Verdaguer. El juny va dir que escriuria sobre joves que viuen i beuen, a Barcelona però ha optat per transformar en novel·la psicològica la crònica que ha fet al costat del cineasta Albert Serra durant un rodatge per Portugal. Ventura celebra en especial la ubicació de la Vil·la Joana pel trànsit de ciutat a natura que suposa el trajecte a peu des dels ferrocarrils fins a la casa. Per ell es tracta del procés lent d’oblidar la urbs i entrar a poc a poc a la zona de treball, tot i que assegura que no és especialment romàntic amb els paisatges (tampoc no ho era Josep Pla, ara que hi penso): “tant puc escriure a un pis sense vistes o a Cadaqués, amb una panoràmica del poble i del mar”. Mentre feia la crònica per Albert Serra i repensava el seu treball per la beca Montserrat Roig Ventura escrivia poesia. Ventura diu que sempre escriu poesia.

La investigació forma part d’uns quants dels projectes que han pogut créixer amb la beca. El cas més curiós és el poemari encara no publicat Domèstica Maragda que Gemma Casamajó ha pogut acabar gràcies a la seva estada d’escriptura remunerada a la Biblioteca de Nou Barris. Poetessa i professora del màster de periodisme, comunicació i humanitats de la UAB, Casamajó està influenciada per la metodologia d’investigació: ha entrevistat moltes barcelonines sobre la seva relació amb els objectes domèstics i la casa, i l’estada a Nou Barris li ha permès entrevistar també a una sense sostre.  Un exemple d’investigació més clàssic ha estat l’opció de Roser Messa, que estima la Barcelona dels 70 i el còmic underground i s’ha dedicat a estudiar totes dues coses. Té una llista d’un centenar de persones que van veure néixer el còmic a casa nostra, des dels inicis fins a la fundació i distribució de la revista Víbora, que va consolidar la cultura gràfica.

Un racó de temps per escriure

Quan has de fer moltes altres feines l’estona que dediques a escriure és la del final del dia, la que esgarrapes abans d’anar a dormir. Ho planteja la poetessa Gemma Casamajó, que ha arribat a dir que la beca li ha fet canviar la perspectiva de l’escriptura. Com ella, Miquel Duran i la resta també han parlat de la dolça estranyesa d’anar a un despatx ‘només’ a escriure; és la mateixa estranyesa que va subratllar el poeta Carles Rabassa en l’edició passada. No és res nou, la conclusió era la mateixa: sempre falta temps per escriure. En alguns casos també falta autoestima, però la qüestió del temps de qualitat ha estat un leitmotiv de la conversa que guanyadors i guanyadores han tingut amb Marina Espasa a l’Espai Contrabandos. De cara a l’edició de les beques Montserrat Roig del 2019, els dramaturgs també podran optar a la Beca Carme Montoriol, centrada en l’escriptura de teatre. La convocatòria obre el 23 de novembre i tanca el 21 de desembre d’aquest 2018.