La Colla de Sabadell: un acte d’homenatge i una funció teatral

19.05.2019

El Sabadell de la segona dècada del segle XX, que Joan Oliver definia com «una ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica», va ser el bressol de la Colla o Grup de Sabadell. L’excursió que van fer el juliol del 1919 a la font del Saüc es considera la seva primera acció col·lectiva i s’ha pres com a referent per a la celebració del centenari del grup aquest 2019.

La Colla de Sabadell anant a la font del Saüc

Els actes commemoratius van començar el febrer d’enguany i han estat coordinats per la Comissió 100 Anys de la Colla de Sabadell. El lema escollit, «Estem voltats de pocavergonyes», és el que els membres del grup, amb la voluntat de provocació que els caracteritzava, exhibien a l’anomenat Casino dels Senyors, «una paròdia ben deliberada del “Círculo” dels rics de la ciutat», amb paraules del mateix Oliver.

Entre les  diferents actuacions que es duran a terme amb motiu del centenari, l’Ateneu Barcelonès va organitzar l’acte «Tot recordant la Colla de Sabadell», lligat a la funció teatral Tercets, que del 13 al 31 de març del 2019 es va representar a la Sala Joan Brossa i que porta a escena dues peces breus de Joan Oliver. És precisament en aquests dos darrers esdeveniments, l’acte de l’Ateneu i la funció teatral, que ens centrem, amb l’objectiu d’elaborar-ne una crònica i una crítica, respectivament. Tot això mirant de definir quina relectura i revaloració s’està fent ara d’un grup i d’un autor, Joan Oliver, que es caracteritzen per ser irreverents, provocadors i incòmodes.

Per començar, la funció teatral Tercets forma part d’una trilogia de la Colla de Sabadell dirigida per Artur Trias que va començar l’any 2009 amb Sol, sota el sol, una selecció de textos de Francesc Trabal, ha continuat amb Tercets i acabarà amb la representació d’una obra amb textos d’Armand Obiols.

Tercets, la funció que aquí ens ocupa, és la unió de dues peces de Joan Oliver: Tercet en re i Gairebé un acte, que coincideixen en un mateix embolic: el triangle amorós. D’una banda, Tercet en re és la història d’un escriptor que s’enfronta a la manca d’inspiració, problema que omet centrant-se en incomptables distraccions. D’altra banda, a Gairebé un acte es relata la història d’una parella a punt de casar-se; un pla que el retrobament amb un vell amic del promès podria estroncar.

La idea d’unir aquestes dues peces en un mateix espectacle va ser del director, que, en aquest sentit, mereix ser elogiat. És una tria justificada pel fet que ambdues comparteixen temàtica, però, més enllà d’això, és una tria que dona l’oportunitat de veure un Joan Oliver fins ara desconegut, cap de les dues peces s’havia representat abans.

Per començar, Tercet en re és una obra difícil de defensar. Oliver situa damunt l’escenari un únic personatge: Esteve Callís. A partir d’ell se’n suggereixen d’altres que no són ni visibles ni oïbles: Joan Romeu, Roser, Núria, Sra. Carme. En altres paraules, és un actor en solitari que ha d’arrossegar la peça sencera –Oliver ja ens indica sota el títol de l’obra que es tracta de «teatre econòmic». En aquest cas el paper cau en mans de Santi Ricart, i, segons el meu parer, no és capaç d’assumir-lo, de manera que tota la peça queda tocada.

Francesc Trabal. |

Gairebé un acte, també coneguda amb el títol de Joan, Joana i Joanet, funciona millor; hi apareixen fins a quatre personatges i resulta més dinàmica que la peça anterior. No es pot comentar Gairebé un acte sense aturar-se en el final, que és inesperat i trencador, a l’estil de Pirandello. Acaba amb baixada de teló per part del tramoista i es deixa el conflicte sense resoldre. D’aquesta manera, Oliver evidencia la insatisfacció pels esquemes del teatre burgès. De nou, s’ha d’aplaudir el director, que s’atreveix amb una obra allunyada de convencions, tot i ser conscient que és més difícil que agradi al públic.

Per acabar, a banda de compartir temàtica, ambdues obres també tenen en comú la utilització deliberada i persistent de l’humor, a través del qual Oliver busca desmitificar els valors de la societat burgesa, que considera endarrerida i tancada. Precisament en relació amb aquesta qüestió es presenta un dels problemes fonamentals de la representació de la Sala Joan Brossa. Els actors saben que estan treballant una peça on l’humor és clau i busquen la rialla del públic a través dels acudits puntuals. Des del meu punt de vista, no es tracta d’això; havia de ser la situació en conjunt que, per ridícula, resultés còmica.

En definitiva, tot un encert unir en un sol espectacle Tercet en re i Gairebé un acte. Artur Trias acosta al públic dues peces d’Oliver ben poc conegudes; iniciatives com aquesta sempre mereixen ser aplaudides. Ara bé, és cert que, en ocasions, l’execució, sobretot a nivell interpretatiu, falla.

Lligat a l’obra Tercets, es va celebrar el 18 de març del 2019 a l’Ateneu Barcelonès l’acte «Tot recordant la Colla de Sabadell». Joan Safont, ponent de la Secció de Literatura de l’Ateneu i comissari de l’Any Colla de Sabadell, va ser l’encarregat d’obrir-lo i ho va fer amb un acudit: «La Colla de Sabadell arriba a l’Ateneu; a un lloc on… Bé, hi havia de ser». El públic va riure i es va tirar endavant. Aturem-nos ara en aquestes paraules, que, malgrat haver passat desapercebudes, són de gran rellevància. Safont, sense ser explícit, posa de manifest que la Colla de Sabadell va ser un grup que, entre altres coses, va fer una crítica dels valors burgesos, valors que, no és cap secret, l’Ateneu barcelonès ha representat.

Safont també va destacar la necessitat de «reivindicar els secundaris», és a dir, llegir i parlar sobre els autors no tan coneguts de la Colla. També va referir-se a la possibilitat d’acostar-s’hi des d’una «visió nova», per exemple, estudiant també les dones que van formar part del grup i que han estat menystingudes. Una pena que durant l’acte no s’aprofundís en aquests plantejaments.

Retrat del poeta Joan Oliver. | Foto: Pilar Aymerich

Va cedir la paraula a Sílvia Oliver, que va parlar del Joan Oliver que ella va conèixer: l’Oliver-pare. S’hi va referir amb un discurs farcit de records que ràpidament va agafar un to malenconiós. Tot plegat, però, sense deixar de banda el criticisme cap a les institucions pel menysteniment que hi ha hagut del seu pare; es va referir, per exemple, a l’acabament injustificat del Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira.

Jaume Barberà, autor del blog Sabadellejant, era allí per contextualitzar l’època. No ho va fer; en canvi, va parlar breument de la Colla, sobretot del moment en què es va esquerdar per la relació entre Obiols i Rodoreda, i de l’Oliver exiliat i antifranquista.

El professor de la UAB Jaume Aulet va ser qui va prendre la paraula a continuació per parlar també d’Oliver. Va arrencar el discurs a partir d’aquest text breu de l’autor, publicat el 13 d’octubre del 1926 al Diari de Sabadell: «Molts marits es pensen ésser fidelment adorats pel fet que llurs mullers són unes incomparables cuineres»; un text que demostra que, tot i que Oliver està jugant constantment, no deixa de fer literatura pura; és entorn d’aquest plantejament que Aulet va fer girar el discurs sencer.

Artur Trias, director de Tercets, va ser breu. Va parlar de les dues peces que componen l’obra, justificant-ne la tria i la decisió d’ajuntar-les en un sol espectacle. De fet, l’acte va acabar amb una lectura de textos d’Oliver que havia de ser un tast de l’obra Tercets. Se’n van ocupar Gemma Amorós, Xavi Duch i Ivan Otaola.

En definitiva, sembla que la cultura catalana funcioni a cop de centenaris, durant uns dies recordem els nostres autors per després deixar que tornin a caure en l’oblit. Ara bé, benvinguts siguin si serveixen per reivindicar un grup com la Colla de Sabadell i un autor com Joan Oliver, un autor que, per la seva postura de crítica permanent contra el poder, primer contra la dictadura i després contra la democràcia que en va sorgir, va acabar relegat de la cultura oficial.

Aquest centenari és una excusa per acostar-se a un grup caracteritzat per l’esperit de revolta; un acostament que, en aquest cas, s’ha de fer amb coratge i audàcia. Si ens fixem en l’acte de l’Ateneu, es veu clar. Moltes de les intervencions no són més que un reflex del que sovint es transmet dels integrants de la Colla. De les reivindicacions que va fer el grup –o Oliver– se’n parla poc i, quan se’n parla, es tracta més aviat d’una anècdota divertida. Per exemple, es comenta que van llançar un llibre per la finestra per denunciar-ne la publicació, però no es diu ni de quin llibre es tractava ni què era allò que volien denunciar. En altres paraules, tot queda en l’anècdota, en la superfície de l’esperit d’un grup que, més enllà de l’humor transgressor, va ser un motor de modernitat que va vertebrar estructures fonamentals de la cultura catalana abans i després de la Guerra Civil.

Afortunadament, alguns sí que van més enllà. N’és una mostra Joan Safont, que, en l’acte, anima a fer recerca sobre els membres menys coneguts del grup i sobre la presència de dones; Artur Trias, que posa en valor la producció teatral de l’autor com un gran intent de normalitzar i modernitzar l’escena del país, i Jaume Aulet, que reivindica Pere Quart com un dels poetes més importants en llengua catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bon resum dels dos actes que comenta tot i que considero injust el comentari sobre l’actor Santi Ricard. El seu error va acceptar d’interpretar una obra “menor” que preten fer gràcia i no en fa. Potser és més per ser llegida que interpretada. Deixem-m’ho en responsabilitat compartida a tres bandes: director, autor i actor.
    Informar de l’existència a Sabadell de la Fundació La Mirada que ha publicat amb cura i rigor tota la obra coneguda de la C d S i alguns llibres sobre els seus components. És extrany que aquí no se’n faci referència.
    Per acabar dir que a Sabadell s’han fet i es faran més actes en commemoració del centenari. Hi esteu convidada !