La ciutat, enemiga i camarada

17.05.2018

Escriu Manuel Vilas: “Me gusta mi poesía, me da alegría cuando la leo, me pone de buen humor, me río, me mete caña, me entran ganas de vivir, me entran ganas de fiesta”. Ho confessa el poeta però molts lectors compartim els efectes. La poesia és alteració, commoció. La commoció que aboca Hollie McNish, per exemple. Una de les poetes que va participar ahir al XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Vora un miler de persones van omplir el Palau de la Música per escoltar a McNish i quatre rapsodes mes. La ciutat –més enemiga que camarada– va ser el concepte vertebrador.

El públic va seguir els poemes del recital amb unes petites llanternes. | Foto: Pep Herrero.

Va començar Yamila Ríos amb una intervenció musical de sons tenebrosos i tancats. El brogit d’una ciutat hostil, violentament industrial. La mateixa metròpoli esgotada que perfila Maria Cabrera als seus poemes. La gironina, primera veu de la nit, va obrir amb un record a totes les persones “víctimes del sistema judicial espanyol. Als empresonats, als que s’han vist empesos a l’exili i als encausats”. “Entenc la poesia com una manera de fer estrangeres les paraules”, afegia abans de recitar amb efusió proses (poètiques) i versos més descriptius que conceptuals: “El vent inclina els arbres / com la set les persones. Els marbres de les barres / dels bars de Barcelona / suporten aquest pes: / el pes de les persones / inclinades per l’ànsia”.

Cabrera calibra la llengua científicament com està obligat a fer-ho el palestí Najwan Darwish: “Refugia’t en la llengua, / l’única terra ferma dels vaixells / que les ones de la dissort sacsegen”. Darwish canta permanentment a la terra, al seu Jerusalem “robat”. Una “ciutat ferida” que equival a Medusa: “Quan de tu m’allunyo, em converteixo en pedra. / Quan a tu m’apropo, em converteixo en pedra”. Últimes paraules del poeta i com el bot d’un saltamartí s’escolta, des de la platea, “Visca Palestina lliure!”. Un crit tímidament ovacionat.

Entre veu i veu, les ballarines Eli Cohen i Maud de la Purification, dirigides per Marina Mascarell, coreògrafa i directora escènica del Festival, lliscaven i batallaven per l’escenari com cucs inquiets que aspiren a caminar drets. Una representació de l’opressió de la ciutat, cada cop més aguda. Un ofec que l’argentina Marta Ana Diz ha viscut doblement. Per un costat, com a resident en una de les urbs més agressives del món, Nova York (on porta quaranta anys establerta); per l’altre, l’origen: “Vaig néixer en un país aficionat al futbol i als cops d’Estat”. La seva poesia és indiscutiblement urbana. Plena de “donuts”, “French crullers”, “café con half and half”, mort i exili: “Irse y no volver, / quedarse para siempre en vilo, / tampoco”.

L’esgarrifança i l’humor –que poden anar cosits– van arribar amb la britànica McNish. Una poeta de composicions llargues i lectura frenètica (frega l’spoken word). Els seus poemes són un devessall d’enumeracions que parlen enganyosament sobre les matemàtiques (en realitat, la immigració) i l’aprenentatge de llengües (l’amor, de fet). Sense pretextos, però, és quan McNish fa que la poesia esdevingui ganes viure; una grandíssima festa. “Les millors nits de la meva vida / han estat llegint per tu”, escriu en una peça dedicada a la seva filla. Amb els dies d’infantesa al centre de l’obra escollida per llegir ahir, el polonès Adam Zagajewski acabava recordant les tietes, la mare, les classes de piano; però sobretot que “el temps s’enduu la vida i ens retorna memòria, daurada per la flama i ennegrida per la brasa”.