La ciència davant el mirall de la literatura (o a l’inrevés?)

10.01.2016

Xavier Duran és un acreditat periodista que s’ha distingit com a divulgador de la ciència. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Informació, ha desenvolupat una important tasca a través del notable programa “El medi ambient”, a TV3. És autor d’una trentena d’obres i Premi Europeu de Divulgació Cientifica Estudi General. Ara, amb el mateix esperit expositiu i el rigor de sempre, presenta “La ciència en la literatura. Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps” (Universitat de Barcelona). Un recorregut apassionant que va des d’Homer fins als nostres dies.

Xavier Duran

Xavier Duran és un acreditat periodista que s’ha distingit com a divulgador de la ciència

El fet és prou conegut o potser ja se n’ha perdut la memòria: hi hagué un temps en què els alumnes de batxillerat es veien en l’obligació de triar cap a on derivar el currículum escolar: si cap a “ciències” o cap a “lletres” – ara, després d’una llarga sèrie de despropòsits educatius que culmina amb la vergonyant LOMCE, ni això. Aleshores, però, ni els uns ni els altres, no teníem la més mínima idea de qui era un tal Charles Percy Snow autor de “Les dues cultures”. En qualsevol cas érem un exemple pràctic del concepte que el científic i escriptor britànic va consagrar amb fortuna. L’anècdota, si és que es pot qualificar així, ve a tomb perquè el llibre de Xavier Duran dedicat a tractar les relacions entre la literatura i la ciència (o la ciència en la literatura tal com es diu al títol) aborda no tan sols la qüestió de l’allunyament, els desacords o el buit entre ambdues branques del saber, sinó que també ens proposa una mirada i una manera d’apropar-se a la literatura diferent de l’habitual. Més exactament el que vull dir es que Duran ens proposa un acostament al fet literari vist des d’una òptica que sovint, massa sovint, ha escapat a l’ull de la critica o que hi passa de puntetes. I de vegades, les poques que ho fa quan gosa tocar el tema, sembla parlar des de la més docta ignorància o el prejudici.

L’interès primordial del llibre de Duran rau en el fet que intenta obrir una escletxa per on poder abordar la qüestió sense apriorismes i aportant al debat (en el cas que es produís) unes dades i fonaments prou sòlids per iniciar-lo. És un primer pas que, per tenir continuïtat i projecció, hauria d’anar dels estudis d’abast general com és el seu, al que són els àmbits particulars. De recorregut n’hi ha de sobres. Sense anar més lluny i per posar un exemple proper, tenim el cas de la literatura catalana (i les arts plàstiques també) a partir de la introducció l’any 1831 de la màquina de vapor a la fàbrica tèxtil Bonaplata de Barcelona. Duran ens dóna les primeres pinzellades i ens assenyala el camí de futures recerques.

Del Romanticisme ençà i coincidint amb l’acceleració científica més gran que s’ha conegut a la història (segles XIX i XX) i que s’ha incrementat en les darreres dècades (que segurament conduira a una nova etapa en l’evolució de les societats tal com les hem conegut fins ara) destaca la profusió d’escriptors amb formació científica. Però un dels aspectes de l’obra de Duran és que ens fa veure com la literatura esdevé un termòmetre que permet comprovar quin és el grau que assoleix la recepció de la ciència i els tipus de reaccions que provocaven en la societat, els avenços científics i tecnològics, i les transformacions que generava. Veiem també les resistències, els dubtes i com els mateixos escriptors de formació científica s’interrogaven al respecte o s’hi giraven en contra com és el cas de Robert Musil o Fiodor Dostoievski. Però si les preses de posició a favor o en contra són interessants de veure i en què es fonamenten (a la immobilitat de Thomas Hardy s’oposaria un Émile Zola, la irritabilitat de Gustave Flaubert contrastaria amb la curiositat de Thomas Mann, l’optimisme de Jack Kerouac enfront d’un J.G Ballard en relació a l’automòbil,…), no menys interès tenen aspectes que avui ens afecten com és el quan i el perquè pren volada l’agudització de les consciències i l’ètica dels científics. La ciència mèdica és un de tants exemples possibles que trobarem reflectits en aquestes pàgines.

Tot i que no es prodiga l’autor també intervé en algun moment per aclarir un concepte o l’altre derivat d’un avenç científic. Vegis per exemple el capítol dedicat al “model i la realitat”. Especial interès tenen els autors més propers a nosaltres i que han explorat sense manies el que la ciència podia aportar a la literatura: Italo Calvino, Daniele del Giudice i sobretot les opinions i l’obra d’Ian McEwan entre alguns altres.

No voldria acabar sense assenyalar que fóra un greu error reduir aquest llibre “només” a la consideració d’un treball d’abast acadèmic. L’exemple de Txékhov que cita l’autor ens hauria de servir de lliçó en el sentit que les antigues distincions entre “ciència” i “lletres” no tenen sentit per separat. Només fent-les anar pel mateix camí  arribarem a entendre’ns i a entendre una societat tant complexa com és la nostra.